Potser no és el moment més adequat per escriure aquest
article, doncs l’Arsenal acaba d’aconseguir dues convincents victòries, una
molt important a la Lliga Europa contra el Milan a San Siro (0 a 2) i una altra
al campionat angles davant el Watford a l’Emirates (3 a 0). No obstant,
segurament Arséne Wenger està en el seu moment de menor popularitat des de què
dirigeix els Gunners.
L’any 1997, després d’haver dirigit, per exemple, el
Mònaco, amb qui va guanyar una Copa de França i va disputar una final de la
Recopa, i el Nagoya Grampus Eight japonès, l’entrenador alsacià Wenger va
fitxar per l’Arsenal.
En aquella època (estem parlant de més de 20 anys
enrere), el futbol anglès seguia fidel a la seva filosofia de joc: pilotes
llargues cap endavant, com si es tractés de Rugbi, i un davanter de gran
corpulència que, fent de boia, la despenjava perquè un altre futbolista
disparés a porta.
Wenger va tenir la valentia, el coratge i, fins i tot,
la gosadia de canviar aquella rudimentària situació a l’entitat del nord de
Londres, un dels clubs més britànics, futbolísticament parlant, que existien
llavors en la màxima categoria del futbol anglès, i va imposar un futbol de
toc, tècnic, ofensiu i de combinació, molt semblant al que poc abans havia
instaurat Johan Cruyff al FC Barcelona.
Els resultats no es van fer esperar i, en la seva
primera temporada a l’antic Highbury Park, els Gunners van conquistar el
campionat de Lliga davant el potent Manchester United d’Alex Ferguson, el gran
dominador del futbol anglès en aquella època, i també van aconseguir el títol de
la Cup, en el que és l’últim doblet del club londinenc.
Posteriorment, abans de la crisi, cal significar la
Premier League que l’Arsenal va assolir la temporada 2003 / 2004, sense perdre
un sol partit en tot el torneig, en una època en que el davanter francès
Thierry Henry ja era la gran estrella dels Gunners, i la disputa de la final de
la Champions League de 2006, que va perdre contra el FC Barcelona a l’estadi
Saint – Denis de París. A part d’Henry, en aquell planter hi brillaven també
jugadors com Jens Lehmann, Sol Campbell, Patrice Evra, Patrick Vieira o un
joveníssim Cesc Fàbregas.
Tanmateix, després de la primera i, fins a la data, última
final de la Copa d’Europa jugada per l’Arsenal, va arribar la decadència, la
qual, amb èxits aïllats com la consecució de dues Cups i dues Supercopes
d’Anglaterra, ha durat fins els nostres dies. El bloc de Wenger ha perdut des
de llavors la majoria de partits decisius que ha afrontat i aquesta pot ser la
segona temporada consecutiva que els londinencs no es classifiquin per a la
Lliga de Campions, una competició en la qual eren tot un clàssic.
Encara que té contracte fins el 2020, molt experts
opinen que, si no ho evita el títol de l’Europa League, aquesta serà l’última
campanya a l’Emirates Stadium de Wenger, sense el qual, probablement, mai
haguessin arribat a Anglaterra entrenadors com Pep Guardiola (Manchester City),
Mauricio Pellegrini (Manchester City) o Mauricio Pochettino (Tottenham Hotspur).
No hay comentarios:
Publicar un comentario