Leo Messi està portant a terme la seva 14a temporada
al primer equip del FC Barcelona, de les quals tres han estat molt bones, de la
segona a la quarta, totes elles amb Frank Rijkaard, quan va tenir força
problemes físics; nou d’excel·lents, les quatre amb Pep Guardiola, la de Tito
Vilanova, les tres amb Luís Enrique Martínez i l’actual amb Ernesto Valverde, i
només dues discretes, la del seu debut amb Rijkaard, perquè va alternar la seva
presència amb el filial, i la que va tenir com a entrenador el seu compatriota
Gerardo Tata Martino.
Amb el seu equip, el Barça, Messi ha assolit 8 Lligues
(2005, 2006, 2009, 2010, 2011, 2013, 2015 i 2016), 5 Copes del Rei (2009, 2012,
2015, 2016 i 2017), 7 Supercopes d’Espanya (2005, 2006, 2009, 2010, 2011, 2013
i 2016), 4 Lligues de Campions (2006, 2009, 2011 i 2015), 3 Supercopes d’Europa
(2009, 2011 i 2015) i 3 Mundials de Clubs (2009, 2011 i 2015).
A nivell individual, compta amb cinc Pilotes d’Or (2009,
2010, 2011, 2012 i 2015), 4 trofeus Pichichi (2010, 2012, 2013 2017) i 4 Botes
d’Or (2010, 20012, 2013 i 2017) i és el màxim golejador de la història del
Barça, de la Lliga espanyola i en un any natural (2012), sense oblidar, tot i
que amb certa sorpresa, que va ser elegit millor futbolista del Mundial de
2014, disputat al Brasil i en què Argentina va perdre la final contra Alemanya
a la pròrroga.
Tanmateix, malgrat tot, encara hi ha alguns analistes
que no consideren Messi el millor futbolista de la història i, entre els seus
arguments, es troba el fet del seu rendiment amb la selecció argentina, amb la
qual va aconseguir l’or olímpic a Pequín (2008), però amb qui ha estat incapaç
de conquistar cap títol mes, malgrat haver jugat les finals de la Copa Amèrica
de Xile (2015) i els Estats Units (2016) i, com ja s’ha comentat, la de la Copa
del Món de 2014.
Seguidament, vaig a valorar la carrera de les altres
grans estrelles de la història del futbol, Edson Arantes Pelé, Johan Cruyff,
Diego Armando Maradona, Ronaldo Lima i Cristiano Ronaldo, per mostrar que han
tingut força més carències que Leo.
Pelé. L’astre brasiler va guanyar, entre altres
trofeus, 2 Copes Libertadores amb el Santos i 3 Mundials amb Brasil, sent
considerat el millor jugador del món de la dècada dels 60. No obstant, O Rei mai va fer
el salt al continent europeu, al qual potser li hagués costat força
adaptar-s’hi per les característiques que aleshores tenia el futbol brasiler.
Cruyff. Va conquistar 3 Copes d’Europa consecutives
com a líder de l’Ajax, va fer guanyar una Lliga al Barça després de 14 anys i
va ser la gran estrella del Mundial de 1974, en què Holanda va perdre la final
davant l’amfitriona Alemanya, però el neerlandès va tenir també alguns passatges
bastant foscos, com les seves segona i tercera temporades al Camp Nou o el
sorprenent i trist pas pel modestíssim Llevant.
Maradona. Va assolir pràcticament ell sol el Mundial
de 1986 amb Argentina i va convertir el Nàpols, una entitat fins llavors de segona
fila, en un dels millors clubs d’Itàlia i Europa, amb la consecució de 2 campionats
de la Sèrie A, una Copa d’Itàlia i una Copa de la UEFA. Tanmateix, no va tenir
massa fortuna en la seva experiència barcelonista, no va conquistar mai la Copa
d’Europa i va tenir problemes amb el dopatge, sent expulsat per aquest motiu
del Mundial de 1994.
Ronaldo. Va fer una única temporada al Camp Nou
excel·lent, va ser el gran protagonista de la Canarinha que va guanyar el
Mundial de 2002, marcant-li a Alemanya els dos gols de la final, i va tenir
uns inicis força positius al Real Madrid, però, a part de tenir un munt de
lesions, sobretot durant la seva etapa a l’Inter de Milà, només va guanyar al
continent europeu una Lliga en nou anys, el 2003 amb el Madrid, i sempre se li
va resistir la Copa d’Europa.
Cristiano. L’estrella portuguesa, vencedor, per
exemple, de 5 pilotes d’or, 4 Lligues de Campions (una amb el
Manchester United i 3 amb el Real Madrid) i una Eurocopa, a França 2016, és
l’home que més s’acosta a Messi, però és un jugador força menys complet i
bastant més individualista que l’argentí i es tracta, essencialment, d’un rematador,
sobretot quan la seva pèrdua de velocitat, a mesura que ha anat fent anys, li
ha obligat a avançar la seva posició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario