lunes, 2 de julio de 2018

MUNDIAL 2018: LA DECADÈNCIA AFRICANA











La bona imatge de seleccions com Tunísia a Argentina 1978, Algèria i Camerun a Espanya 1982, Marroc a Mèxic 1986 i, de manera molt especial, el mateix Camerun a Itàlia 1990, Nigèria a Estats Units 1994 i França 1998 i Senegal a Corea del Sud i Japó 2002, van motivar que molts experts s’aventuressin a dir que el futbol africà era el futur.

A més, per pensar que l’Àfrica podia regnar en el món del futbol, des de la dècada dels 80 del passat segle a ençà han sorgit extraordinaris futbolistes com Mahrez i Madjer (Algèria); N’Konno, Milla, Kanu i Eto’o (Camerun);  Touré i Drogba (Costa d’Ivori); Salah (Egipte); Essien i Gyan (Ghana); Weah (Libèria); Keita (Mali); Benatia (Marroc); Amunike i Yekini (Nigèria), o Diouf, Niang i Mané (Senegal).

Tanmateix, lluny d’evolucionar, el futbol africà, en primer lloc, es va estancar, i, seguidament, ha perdut força, fins el punt que en l’actual Mundial de Rússia, cap de les cinc representants del continent (Egipte, Marroc, Nigèria, Senegal i Tunísia) ha pogut superar la fase de grups i només nigerians i senegalesos han lluitat per aconseguir-ho fins a l’última jornada.

Les causes de la davallada africana a Rússia es poden deure a la manca d’ofici, doncs equips com Marroc, Nigèria o Senegal, pel que fa al joc desplegat, podrien haver-se classificat perfectament; a la manca de conjunció d’uns futbolistes que actuen en diferents clubs europeus o en el fet que grans jugadors com Salah (foto), Iheanacho o Mané no han arribat en el seu millor moment de forma, el davanter egipci debut a la seva lesió a la final de l’última Lliga de Campions.

No hay comentarios: