La bona imatge de seleccions com Tunísia a Argentina
1978, Algèria i Camerun a Espanya 1982, Marroc a Mèxic 1986 i, de manera molt
especial, el mateix Camerun a Itàlia 1990, Nigèria a Estats Units 1994 i França
1998 i Senegal a Corea del Sud i Japó 2002, van motivar que molts experts
s’aventuressin a dir que el futbol africà era el futur.
A més, per pensar que l’Àfrica podia regnar en el món
del futbol, des de la dècada dels 80 del passat segle a ençà han sorgit
extraordinaris futbolistes com Mahrez i Madjer (Algèria); N’Konno, Milla, Kanu
i Eto’o (Camerun); Touré i Drogba (Costa
d’Ivori); Salah (Egipte); Essien i Gyan (Ghana); Weah (Libèria); Keita (Mali);
Benatia (Marroc); Amunike i Yekini (Nigèria), o Diouf, Niang i Mané (Senegal).
Tanmateix, lluny d’evolucionar, el futbol africà, en
primer lloc, es va estancar, i, seguidament, ha perdut força, fins el punt que
en l’actual Mundial de Rússia, cap de les cinc representants del continent
(Egipte, Marroc, Nigèria, Senegal i Tunísia) ha pogut superar la fase de grups
i només nigerians i senegalesos han lluitat per aconseguir-ho fins a l’última
jornada.
Les causes de la davallada africana a Rússia es poden
deure a la manca d’ofici, doncs equips com Marroc, Nigèria o Senegal, pel que
fa al joc desplegat, podrien haver-se classificat perfectament; a la manca de
conjunció d’uns futbolistes que actuen en diferents clubs europeus o en el fet
que grans jugadors com Salah (foto), Iheanacho o Mané no han arribat en el seu
millor moment de forma, el davanter egipci debut a la seva lesió a la final de
l’última Lliga de Campions.
No hay comentarios:
Publicar un comentario