Molt s’està parlant últimament de si és Leo Messi qui
realment mana i pren les decisions esportives al FC Barcelona, un tema que
sembla ser que irrita l’estrella argentina i que a la junta directiva,
acostumada a no prendre massa riscos ni responsabilitats, aparentment ja li
està bé que l’entorn així ho pensi.
Desconec si la millor manera de dir-ho és si Messi
mana o no a l’entitat barcelonista, però el que si sembla cert és que compta
amb molt de poder, que d’alguna forma se l’ha guanyat merescudament als
terrenys de joc i no seria el primer crack, ni molt menys, que pot condicionar algunes
accions esportives de la societat catalana.
L’any 1976, després de ser substituït a l’estadi
Sánchez Pizjuán de Sevilla, Johan Cruyff va exigir al llavors president Agustí
Montal el cessament de l’entrenador alemany Hennes Weisweiler i el retorn del
seu compatriota Marinus Michels a la banqueta del Camp Nou, cosa a la qual va
accedir ràpidament l’aleshores màxim mandatari del club, això si, situant com a
tècnic pont el preparador del filial Laureano Ruiz.
Bastants anys més tard, durant la trista era
presidencial de Joan Gaspart, es comentava que Pep Guardiola, Sergi Barjuan,
Luis Enrique Martínez i Abelardo Fernández, anomenats el G 4, jugaven de titulars
per decret i, posteriorment, en la davallada del Barça de Frank Rijkaard, es va
afirmar que Ronaldinho de Assis i Anderson Luis da Sousa Deco es van negar a
fer un mini stage que volia portar a terme el tècnic holandès.
Ja arribats a la gloriosa època del Barça de Guardiola,
i una mica més tard, s’ha assegurat que l’entitat catalana no va fitxar
futbolistes com els avui madridistes Luka Modric, Toni Kroos i Isco Alarcón,
que han guanyat quatre Champions League amb els blancs, per no pertorbar la
tranquil·litat de dos mites del club: Xavi Hernández i Andrés Iniesta.
Al marge de la societat barcelonista, podríem recordar
el ferri comandament que van exercir els jugadors de l’anomenada Quinta del
Buitre, tant al Real Madrid com a la selecció espanyola, situació amb la qual
van acabar, pel que fa al club blanc, irònicament un excompany com Jorge
Valdano i, pel que respecta al conjunt estatal, Javier Clemente, que va ser
víctima del poder mediàtic de la capital espanyola, com anys més tard succeiria
amb Luis Aragonés, quan va decidir no convocar més Raúl Fernández.
Per tant, com s’ha pogut comprovar, és normal que les
estrelles manin, fins i tot en algunes ocasions de manera injusta, i és molt
probable que Messi també ho faci (de fet, crec que ho fa i bastant), però hi ha
dues diferències en la forma de portar-ho a terme, una de positiva i una altra de
negativa: la primera és que sembla del tot lògic que la directiva li pugui
consultar a l’argentí quin entrenador o quin jugador té previst contractar,
però en canvi, quant a la segona, penso que no pot exigir el retorn de Neymar
da Silva, després de la manera en què va deixar el Barça; posar mala cara amb l’arribada
d’Antoine Griezmann o donar suport als seus amics Javier Mascherano i Luis
Suárez quan aquests se sentien incomodats una vegada l’entitat volia fitxar
jugadors importants que els hi poguessin fer competència, com al seu dia van ser
els casos d’Íñigo Martínez o Álvaro Morata.
No hay comentarios:
Publicar un comentario