Sempre he considerat una part molt important de
l’entorn del FC Barcelona, a part de dens, complicat i de vegades irrespirable,
també força masoquista.
D’aquesta manera, per exemple, no s’entendria perquè
Sandro Rosell va arrasar a les eleccions de l’any 2010 com a principal oposició
a la candidatura continuista de Joan Laporta, amb el qual, en els dos últims
anys del seu mandat presidenciable, el FC Barcelona, de la mà de Pep Guardiola,
va guanyar dues Lligues, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga
de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de clubs, amb el triplet de la
temporada 2008 / 2009 i el sextet de l’any 2009.
Un altre signe de masoquisme és el munt
d’anti-cruyffistes que existeixen en aquest entorn, tenint en compte que l’holandès,
amb tots els seus defectes, que en tenia i bastants, va canviar la història de
la institució catalana, que va passar de ser un club perdedor, victimista i
molt fràgil mentalment a una entitat guanyadora, optimista i amb una sòlida
mentalitat en els moments importants.
A més Cruyff, que va tenir una trajectòria de cinc
anys com a futbolista bastant irregular, però amb una primera temporada que
podríem qualificar d’excepcional, doncs les seves sublims actuacions van
permetre al Barça assolir la seva primera Lliga en 14 anys, va ser el tècnic
que li va donar la primera Copa d’Europa al club i encara ostenta la marca de
permanència com a entrenador, vuit anys concretament.
Els anti-cruyffistes són per extensió també
anti-guardiolistes, malgrat que el tècnic de Santpedor, que igualment té força
defectes, va conquistar en els seus quatre anys a la banqueta del Camp Nou tres
Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de
Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de clubs, un total de 14
títols de 18 possibles, una autèntica passada.
Després dels passos a la banqueta de Luis Enrique
Martínez i Ernesto Valverde, que es van allunyar clarament de la filosofia
imperant els últims temps al Camp Nou, ha arribat un ortodox del Cruyffisme:
Quique Setién (foto). El tècnic càntabre ha iniciat la seva experiència
blaugrana d’una forma una mica irregular i la derrota a Mestalla contra el
València, en encontre de Lliga, ha provocat que els detractors de l’anomenat
ADN Barça, aparentment contents, hagin comentat coses com que el sistema està
passat de moda, que els contraris ja se’l coneixen de memòria o que el bloc
barcelonista ataca com un equip d’handbol.
Jo els hi diria a tots aquests detractors que la
filosofia que Cruyff va instaurar a finals de la dècada dels 80 del passat
segle a l’entitat catalana és quasi imbatible i insuperable, sempre i quan,
però, hi tinguin lloc aspectes com una bona preparació física, una profunda
concentració, que la pilota rodi a una gran velocitat i, una cosa molt
important, que els jugadors estiguin motivats per portar-la a terme, situació
que actualment tinc molts dubtes de què es produeixi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario