Soc conscient que el títol d’aquest article és força controvertit,
doncs estem parlant del millor futbolista de la història del FC Barcelona i
també de tots els temps del futbol en general.
Tanmateix, algunes de les actituds de Leo Messi (foto)
els últims anys són preocupants: la dèria per jugar-ho absolutament tot,
malgrat que les darreres temporades ha arribat en un estat de forma força baix
a les eliminatòries més decisives de la Champions League; tota la defensa que
va fer d’Ernesto Valverde, el típic entrenador que dona marge de decisió a la
plantilla, no la fa ni molt menys amb l’actual preparador Quique Setién i la
sensació que un home com Luis Suárez, que ha mostrat moltes llacunes últimament
i no marca com a visitant a la Lliga de Campions des de la tardor de 2015, juga
sempre perquè és íntim amic seu, a més de veí.
Fa ja bastants anys, quasi una dècada, coneixia un músic
que va actuar a la ciutat esportiva Joan Gàmper en un homenatge a Tito
Vilanova, quan l’entrenador empordanès es trobava en els darrers mesos de la
seva vida. Llavors, dos dels homes que formaven part del staff tècnic del club
català, i prefereixo no dir els noms, li van comentar que Messi i el seu pare
eren una mena de dictadors.
Aquest fet llavors encara no era massa important ni
transcendent, en primer lloc, perquè l’argentí era un futbolista que era capaç
de guanyar partits per sí sol, i, en segon lloc, perquè al vestidor encara hi
eren homes com Xavi Hernández o Andrés Iniesta, que, com a principals capitans,
decidien encara moltes coses a nivell de plantilla.
No obstant, en l’actualitat, Messi és el primer capità
del Barça i tots sabem, almenys la majoria, que una de les poques virtuts que
no té l’argentí és precisament el lideratge, i Leo, malgrat que segueix sent
segurament el millor jugador del món, ja no es tan decisiu com ho era fa uns
anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario