miércoles, 12 de diciembre de 2018

ELS MILLORS DE L’ANY 2018: FUTBOLISTA ESPANYOL













1. Jordi Alba (FC Barcelona)
2. David Silva (Manchester City)
3. Isco Alarcón (Real Madrid)
4. Iago Aspas (RC Celta)
5. Saúl Ñíguez (Atlético Madrid)
6. Diego Costa (Atlético Madrid)
7. Sergio Ramos (Real Madrid)
8. Sergi Roberto (FC Barcelona)
9. Sergio Busquets (FC Barcelona)
10. Koke Resurrección (Atlético Madrid)

martes, 11 de diciembre de 2018

LES QUATRE GRANS ETAPES DE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ COM A PRESIDENT DEL FC BARCELONA (3): L’ÈPOCA DEL DREAM TEAM













Malgrat que el Barça de Johan Cruyff, entre les temporades 1990 / 1991 i 1993 / 1994, va marcar una era en la història del FC Barcelona, i de certa manera també del futbol espanyol i europeu, els inicis del tècnic holandès al Camp Nou no van ser gens fàcils, doncs durant les dues primeres campanyes, el conjunt català només va poder guanyar una Recopa i una Copa del Rei, mentre els visionaris mètodes de Cruyff, com jugar amb una defensa de tres, efectuar continuades rotacions o situar davanters centre com Gary Lineker d’extrems, no van acabar de ser assimilats per l’afecció i part de la premsa.  

En aquell punt, Josep Lluís Núñez va demostrar una gran paciència amb Cruyff, al qual va mantenir al seu lloc malgrat les moltes pressions que va rebre per destituir-lo, encara que, segons les opinions quasi unànimes, el mite holandès es jugava la continuïtat en la final de la Copa del Rei de l’any 1990, que el Barça li va guanyar al Real Madrid al llavors anomenat estadi Luis Casanova de València. Segons molts experts, i jo hi estic d’acord, aquell títol va canviar la història del futbol espanyol.

Des de 1991 al 1994, el bloc de Cruyff, el Dream Team, va conquistar quatre Lligues, totes elles de forma consecutiva; tres Supercopes d’Espanya, una Supercopa d’Europa i una Copa d’Europa, per la qual cosa, l’entitat catalana aprovava la seva assignatura pendent, després de superar el Sampdoria a l’antic estadi londinenc de Wembley, gràcies a un gran gol de Koeman a la pròrroga.

El Dream Team, un dels equips que millor futbol ha mostrat en les darreres tres dècades, va comptar amb històrics futbolistes com Andoni Zubizarreta, Carlos Busquets, Albert Ferrer, Sergi Barjuan, José Ramón Alexanko, Ronald Koeman, Pep Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, José Mari Bakero, Michael Laudrup, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begiristáin, Hristo Stoitxkov, Julio Salinas o Romário da Souza.

Si aquell fantàstic equip va néixer una nit de 1990 a València, va desaparèixer un trist vespre de 1994 a Atenes, quan el grup de Cruyff va ser derrotat, golejat i humiliat pel Milan (4–0) a l’estadi Olímpic de la capital grega, en la final de la Lliga de Campions. L’entrenador holandès va romandre dos anys més a la banqueta del Camp Nou, però els resultats van ser negatius, el joc va minvar de forma clara i notòria i el tècnic neerlandès va efectuar llavors fitxatges molt estranys i desconcertants.

A la foto, Koeman, perseguit per Laudrup, celebra el gol de Wembley. 

ELS MILLORS DE L’ANY 2018: FUTBOLISTA CATALÀ













1. Jordi Alba (FC Barcelona)
2. Sergi Roberto (FC Barcelona)
3. Sergio Busquets (FC Barcelona)
4. Gerard Piqué (FC Barcelona)
5. David López (RCD Espanyol)
6. Marc Bartra (Real Betis)
7. Gerard Moreno (RCD Espanyol / Vila-real CF)
8. Sergi Gómez (RC Celta / Sevilla FC)
9. Àlex Granell (Girona FC)
10. Mariano Díaz (Olympique Lió / Real Madrid)

lunes, 10 de diciembre de 2018

LES QUATRE GRANS ETAPES DE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ COM A PRESIDENT DEL FC BARCELONA (2): LA GRAN CRISI













Després del títol de Lliga conquistat l’any 1985, el gran objectiu de Josep Lluís Núñez era la consecució de la Copa d’Europa, la gran assignatura pendent del club català, doncs mai l’havia guanyat i tan sols n’havia disputat una final, en el llunyà any 1961, quan el bloc blaugrana va perdre davant el Benfica a l’estadi Wandkorf de Berna.

El grup de Venables anava pel bon camí per aconseguir-ho i, després d’eliminar l’Sparta de Praga, el Porto, el vigent campió Juventus i, en una èpica remuntada, el Göteborg, el Barça es va plantar a la final, que havia de disputar a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra un rival modest i assequible: l’Steaua de Bucarest.

No obstant, un Barça poruc i excessivament superat per la pressió, va acabar perdent aquella final a la tanda de penals, en un matx en què l’equip de Venables va ser incapaç de marcar cap gol en 90 minuts de temps reglamentat, en 30 de pròrroga i en quatre llançaments des dels 11 metres. Aquella derrota consta en la història del club com una de les nits més negres, decebedores i desgraciades.

Arran del desastre del Sánchez Pizjuán, es va iniciar una gravíssima crisi al FC Barcelona que va afectar tant la part esportiva com també el basant social. Per començar, Núñez va apartar de l’equip Bernd Schuster, que, després de ser substituït a la final de Sevilla, va abandonar l’estadi andalús sense esperar el desenllaç del matx, sent després el president denunciat pel jugador alemany, el qual, anys més tard, ha mantingut unes cordials relacions amb l’empresari i la seva Esposa Maria Lluïsa Navarro.

En aquell període, el constructor va observar igualment com li apareixia, per primer cop durant la seva presidència, un important grup opositor, on es podia entreveure la figura del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que va tenir un mandat pràcticament paral·lel al de Núñez al Barça. L’ombra del polític va ser evident si tenim en compte que un convergent com Sixte Cambra, molt proper a Marta Ferrusola, esposa de Pujol, es presentaria més tard a les eleccions per intentar derrotar Núñez.  

Per empitjorar-ho tot, la temporada 1987 / 1988 va ser un autèntic desastre, doncs el Barça va fer un campionat de Lliga horrible, en què només va poder acabar en sisena posició. Núñez, que ja havia aprés la lliçó que s’havia de tenir paciència amb els entrenadors, de fet des de l’etapa de César Luis Menotti, va veure’s obligat a destituir Venables i amb el seu substitut, el madrileny Luis Aragonés, es va poder almenys guanyar la Copa del Rei i salvar la classificació europea.

Tanmateix, el pitjor de tot estava per arribar: poc més tard de la consecució de la Copa del Rei, la quasi totalitat de la plantilla blaugrana es va reunir i amotinar a l’hotel Hesperia per demanar la dimissió de Núñez. No obstant, i en un moment molt delicat, l’afecció es va situar a favor del president, que molt hàbil, va fitxar Johan Cruyff, l’entrenador preferit de l’oposició, i després de realitzar una gran i profunda reconversió del vestidor del Camp Nou, tots dos es van centrar en la construcció d’un nou equip, que desembocaria en l’inoblidable Dream Team.  

A la foto, una acció de la final de la Copa d’Europa de 1986.

martes, 4 de diciembre de 2018

LES QUATRE GRANS ETAPES DE JOSEP LLUÍS NÚÑEZ COM A PRESIDENT DEL FC BARCELONA (1): INICIS COMPLICATS












El passat 3 de desembre, a l’edat de 87 anys, va morir Josep Lluís Núñez, màxim mandatari del FC Barcelona durant 22 anys (1978 – 2000), el president més longeu de la història de la institució catalana, crec que el més decisiu, encara que tinc dubtes sobre si va ser el millor, doncs en aquest apartat tinc certa predilecció per l’etapa, molt més curta, de Joan Laporta. En aquest bloc dedicaré quatre capítols a la trajectòria del constructor al club blaugrana.

Núñez va ser elegit president de l’entitat barcelonista l’any 1978, en les primeres eleccions plenament democràtiques del club i en què va superar el candidat continuista Ferran Ariño i Nicolau Casaus, que seguidament es va convertir en vicepresident del guanyador. Penso que Núñez, un constructor de gran èxit, tenia aleshores pocs coneixements futbolístics i, en un error que han comés molts directius futbolístics al llarg de la història, es va equivocar en voler conduir el Barça com una simple empresa privada.

Com va fer Florentino Pérez unes dues dècades més tard al Real Madrid, Núñez va començar a fitxar galàctics, com l’austríac Hansi Krankl, el danès Allan Simonsen, l’alemany Bernd Schuster o l’argentí Diego Armando Maradona, considerat ja en aquell moment el millor futbolista del món. Tanmateix, els fracassos esportius es van anar succeint, doncs, si bé és veritat que, fins l’any 1984, l’equip va conquistar dues Copes del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Copa de la Lliga i dues Recopes, la Lliga es resistia any rere any, sent especialment dolorós el cas de la temporada 1981 – 1982, quan el títol es va escapar de forma inversemblant amb l’entrenador alemany Udo Lattek. Durant aquella època, es van produir successos com el segrest del davanter asturià Enrique Castro Quini, l’hepatitis de Maradona o les greus lesions de Schuster i l’estrella argentina.

No obstant, sobretot pel que fa als afeccionats més joves, s’ha de recordar que llavors la Recopa, torneig que disputaven el campions de Copa de tots els estats europeus, era una competició molt prestigiosa i important i la primera d’elles, assolida en la primera campanya de Núñez com a president, a l’estadi Sankt Jakob Park de Basilea contra el Fortuna de Düsseldorf, va tenir una enorme repercussió, quan uns 30.000 seguidors del club van traslladar-se a la localitat suïssa o quan una multitud va omplir tant les Rambles com la Plaça de Sant Jaume.   

En els sis anys inicials, el constructor va comptar amb el mateix número d’entrenadors, homes amb filosofies tan dispars, diferents i heterogènies com el francès Lucien Muller, el català Joaquim Rifé, que va portar el bloc blaugrana al títol de Basilea; el llegendari tècnic argentí Helenio Herrera, per partida doble; el mite hongarès Laszlo Kubala, el ja significat preparador alemany Lattek i el campió mundial argentí César Luis Menotti.

Quan menys s’esperava, després de la marxa de Maradona al Nàpols i amb l’arribada d’un desconegut entrenador anglès, Terry Venables, que va rebutjar el fitxatge del golejador mexicà Hugo Sánchez i va optar pel discret atacant escocès Steve Archibald, Núñez va poder per fi celebrar un campionat de Lliga l’any 1985, en la seva setena temporada com a president barcelonista, en una campanya en què va brillar espectacularment un home tan irregular, inconstant i certament controvertit com Schuster.

Tanmateix, en aquella primera etapa nuñista, al marge dels resultats futbolístics, el constructor va portar a terme accions que han sigut vitals i decisives per al club: la creació de la Masia, la potenciació de les seccions, el sanejament econòmic de l’entitat, l’ampliació del Camp Nou, que va ser la seu inaugural del Mundial de 1982, i un fet molt important, aconseguir la dignitat de la institució en una època en què semblava que a l’estat espanyol només existia un equip: el Real Madrid.

A la foto, Josep Lluís Nuñez amb Diego Armando Maradona, quan aquest va signar el contracte amb el FC Barcelona.

lunes, 3 de diciembre de 2018

QUÈ LI SUCCEEIX AL BAYERN ?













Després de guanyar sis títols consecutius de la Bundesliga i d’haver estat una de les esquadres més regulars a la Lliga de Campions durant aquest període, el Bayern de Munic ha començat molt malament el campionat alemany, on en aquest moment ocupa una decebedora quarta posició, bastant allunyat del líder Borussia de Dortmund.

Bastants poden ser els motius per explicar aquesta crisi del club bavarès, entre els quals poden significar-se la inexperiència en un equip gran de l’entrenador croat Niko Kovac (foto), la marxa, i aquesta vegada sembla que definitiva, d’un home que coneix perfectament l’entitat com el veteraníssim Jupp Heynckes o al fet que el Dortmund ha aconseguit formar un bon planter amb una barreja de futbolistes veterans, com Götze o el renascut Reus, i noves incorporacions, com la revelació Sancho o el sorprenent Alcácer.

Tanmateix, penso que el principal problema del Bayern és l’envelliment de la seva plantilla, doncs jugadors com Neuer, Boateng, Hummels, Martínez, Müller, Lewandowski i, molt especialment, Robben i Ribéry són homes ja molt veterans i, en alguns casos, com els del davanter holandès, que ja anunciat la seva marxa del club, i de l'atacant francès, semblen clarament al final de la seva carrera.

domingo, 2 de diciembre de 2018

LA VERGONYA DEL FUTBOL ARGENTÍ












Argentina és un país que sempre m’ha cridat l’atenció per un fenomen peculiar, encara que algunes persones em poden dir que això succeeix a tot arreu, però, personalment, crec que no tant com a l’estat sud-americà: pots trobar-hi immensos exemples de gran qualitat literària, teatral o cinematogràfica, però també grans mostres de salvatgisme o barbàrie, com ho proba la instauració d’una de les pitjors dictadures del segle XX, entre finals de la dècada dels 70 i inicis del decenni dels 80. 

Amb el futbol passa un fet semblant, doncs hem pogut observar homes preparats i cultivats com César Luis Menotti, Oswaldo Ardiles, Jorge Valdano, Santiago Solari o Javier Mascherano, però també personatges que han tingut multitud de problemes com el mite Diego Armando Maradona, sense oblidar els continuats i gravíssims escàndols que al llarg del temps han provocat les diferents afeccions del país.  

Ara fa uns anys, en un matx entre Belgrano i Talleres, els dos principals clubs de la localitat de Córdoba, la segona ciutat de l’estat, un espectador va ser assassinat, mentre que l’últim capítol del convuls futbol argentí el tenim en la final de la Copa Libertadores, que disputen les dues entitats més populars de Buenos Aires i del país: Boca Juniors i River Plate.

Després de la celebració del partit d’anada, a l’estadi de la Bombonera, seu de Boca, tots dos blocs van empatar a dos gols, però l’encontre de tornada, que s’havia de jugar el passat 24 de novembre al Monumental River Plate, els seguidors del conjunt local van atacar l’autocar que transportava l’expedició contrincant, per la qual cosa la Conmebol, organitzadora del torneig, va decidir suspendre el partit, que finalment es portarà a terme a l’estadi Santiago Bernabéu de Madrid.

A la foto, la imatge d’un matx entre els dos clàssics de Buenos Aires.