ÉS POSSIBLE UNA ALTRA REACCIÓ DEL BARÇA COM LA DE L’ANY 2015 ?

Actualment, el FC Barcelona és una societat caòtica: un president, Josep Maria Bartomeu, que actua a batzegades; un secretari tècnic, Éric Abidal, que fa unes declaracions explosives després de ser incapaç de fitxar un davanter centre durant el mercat d’hivern, i una plantilla curta, veterana i descompensada, sobretot després de les lesions de Luis Suárez i l’enèsima d’Ousmane Dembélé.

Tanmateix, ara fa cinc anys, la situació era similar o fins i tot pitjor: l’enfrontament entre el tècnic Luis Enrique Martínez i Leo Messi, la decisió de Bartomeu de destituir com a director tècnic Andoni Zubizarreta, al qual se’l segueix enyorant enormement al Camp Nou, o l’avançament de les eleccions per part del president.

Aquell Barça, que fins aleshores havia realitzat un exercici molt irregular, va tenir una reacció espectacular i es va endur el triplet, el segon en la història de la institució, format per Lliga, Copa del Rei i Champions League.

En aquests moments, potser perquè el nou entrenador Quique Setién sembla que s’està guanyant el vestidor en general i Messi en particular (serà més complicat que pugui aplicar les seves idees en un grup bastant autocomplaent i acostumat aparentment a prendre decisions que no li corresponen), alguns esperen un fet similar al de l’any 2015, evidentment sense possibilitat de triplet perquè el Barça ha estat eliminat a la Copa del Rei, circumstància que, tenint en compte el problemes de plantilla reduïda que té l’entitat, pot ser una notícia positiva per al club.

No obstant, no soc massa optimista per importants diferències amb el que va succeir fa cinc anys: en primer lloc, ja no formen part del planter els llavors capitans Xavi Hernández i Andrés Iniesta, que van tenir un paper clau per solucionar la crisi; en segon lloc, homes decisius com Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Messi i Suárez compten amb cinc anys més; en tercer lloc, el triplet del 2015 es va assolir fonamentalment per les accions dels tres davanters, l’argentí, l’uruguaià i el brasiler Neymar da Silva, que ja no forma part de la plantilla, i, finalment en quart lloc, perquè, com ja he comentat en l‘anterior paràgraf, tinc seriosos dubtes que els jugadors estiguin disposats a assimilar els mètodes de Setién, sense oblidar les diferències que poden existir entre Leo i Antoine Griezmann o, lògicament, tenint en compte les incidències derivades dels ara lesionats.      

A la foto, Bartomeu i Abidal.

CHAMPIONS LEAGUE: ELS VUITENS DE FINAL (1)

- Atlético Madrid – Liverpool FC

El vigent campió del torneig, a més de líder destacadíssim de la Lliga anglesa, la qual, llevat d’un desastre, conquistarà per primer cop des de l’any 1990, s’enfronta a l’Atlético de Madrid, que està passant pel seu pitjor període des què Diego Simeone es va convertir l’any 2012 en el seu entrenador.

A favor del Liverpool: només ha cedit un empat en tota la Premier League.

En contra del Liverpool: podria notar l’esforç efectuat fins ara aquesta temporada.

A favor de l’Atlético: el grup de Simeone ha superat bastantes eliminatòries de la Lliga de Campions en què no era el favorit.

En contra de l’Atlético: els blanc-i-vermells estan trobant molt a faltar jugadors com Diego Godín, Lucas Hernández o Antoine Griezmann.

Percentatges: 40%, Atlético; 60% Liverpool.

- Borussia Dortmund – París Saint – Germain

Una de les eliminatòries estel·lars del vuitens de final, doncs els germànics estan en el millor moment de la temporada, sobretot des què ha arribat a Dortmund el jove prodigi noruec Haland, i els francesos, segons molts experts, disposen de la millor plantilla del continent europeu, mentre Neymar da Silva sembla endollat.

A favor del Dortmund: l’atac amb futbolistes com Jaydon Sancho, el veterà Marco Reus o la revelació Erling Braut Haland.

En contra del Dortmund: una campanya terriblement irregular.

A favor del PSG: probablement, el millor planter del món.

En contra del PSG: no ha pogut superar els vuitens de final del torneig els últims tres anys.

Percentatges: 45%, Dortmund; 55%, PSG.

- Atalanta Bergamo – València CF

En aquest cas, protagonitzen l’enfrontament dos clubs que segurament, sobretot en el cas dels italians, debutants aquesta temporada en la competició, ja han complert superant la fase de grups del torneig. El conjunt que dirigeix Albert Celades, pel tema de l’experiència, surt amb el paper de favorit.

A favor del València: va acabar líder d’un dels grups de la mort en la primera fase.

En contra del València: ser el teòric favorit li pot passar factura al bloc de Celades.

A favor de l’Atalanta: res a perdre i moltíssim a guanyar.

En contra de l’Atalanta: sens dubte, la inexperiència.

Percentatges: 45%, Atalanta; 55%, València.

- Tottenham Hotspur – Red Bull Leipzig

D’una banda, el Totteham, que pot veure’s afavorit per l’experiència del seu nou entrenador, José Mourinho, és l’actual sots-campió del torneig, però està realitzant una campanya irregular. D’altra banda, el Leipzig està fent una gran temporada, local i internacional, però li manca experiència en uns vuitens de final.

A favor del Tottenham: les arts, dins i fora del camp, de Mourinho.

En contra del Tottenham: la lesió del seu golejador Harry Kane.

A favor del Leipzig: la gran campanya del davanter internacional Timo Werner.

En contra del Leipzig: un club sense gran bagatge internacional

Percentatges: Tottenham, 60%; Leipzig, 40%.

A la foto, Jürgen Klopp i Diego Simeone, entrenadors del Liverpool i l’Atlético.

LES JORNADES MÉS NEGATIVES DELS 120 ANYS D’HISTÒRIA DEL FC BARCELONA (3): EL DESASTRE D’ATENES

S’ha comentat en un munt d’ocasions que el gran Barça de Johan Cruyff, el Dream Team, va néixer una nit d’abril de 1990, quan el conjunt blaugrana va superar el Real Madrid de la Quinta del Buitre, que acabava de guanyar la seva cinquena Lliga consecutiva, a la final de la Copa del Rei disputada a l’estadi valencià de Mestalla, llavors encara conegut com a Luis Casanova. Molts experts estan d’acord que aquell matx va canviar la història del FC Barcelona i també la del futbol espanyol, doncs el president de la institució catalana, Josep Lluís Núñez, sembla que tenia pensat destituir l’holandès si el Barça perdia aquell xoc.

Pel contrari, també quasi tothom sembla estar d’acord en què el Dream Team va morir en una trista nit d’Atenes el maig de 1994, fa més de 25 anys, quan el bloc de Cruyff va ser derrotat, golejat i humiliat per l’AC Milan de Fabio Capello en la final de la Lliga de Campions disputada a l’estadi Olímpic de la capital grega, dos anys més tard que l’entitat catalana assolís a l’estadi londinenc de Wembley la seva primera Copa d’Europa contra la UC Sampdoria.

Quatre dies abans de la gran final, el Barça havia conquistat la seva quarta Lliga espanyola consecutiva després d’una duríssima lluita contra el Deportivo de la Coruña, mentre el Milan ja feia setmanes que havia aconseguit el títol de l’Scudetto, per la qual cosa, el conjunt llombard va poder preparar plàcidament i amb molt de temps l’encontre.

A més, en l’entorn barcelonista, que històricament havia estat sempre negatiu i pessimista, es respirava un ambient excessivament triomfalista i, per exemple, Cruyff va comentar que mentre el seu grup disposava de Romário de Souza, el Milan tenia Marcel Desailly, al mateix temps que el davanter búlgar Hristo Stoitxkov va dir que, si al terreny de joc es trobava el mateix Desailly o Jean – Pierre Papin, els hi recordaria que la seva selecció havia eliminat la de França en la fase de classificació del Mundial dels Estats Units, que estava a punt de començar.

En aquella nit d’Atenes, Capello, un tècnic recordat per un futbol conservador, especulatiu, extremadament tàctic i poc imaginatiu, però molt pràctic, li va donar una autèntica lliçó a Cruyff, un entrenador innovador i visionari, que apostava fermament per un joc ofensiu. Dos gols a la primera part de Daniele Massaro i altres dos al segon temps de Dejan Savicevic i Desailly, que irònicament va ser la gran estrella de la final, van abatre un Barça gris, enfonsat i sense idees. 

Després de la derrota, Cruyff va decidir donar la baixa a futbolistes emblemàtics del Dream Team com Andoni Zubizarreta, Eusebio Sacristán o Julio Salinas, mentre Michael Laudrup va decidir fitxar pel Real Madrid. L’holandès romandria encara dos anys més a la banqueta del Camp Nou, però res va tornar a ser el mateix.

A la foto, els capitans José Mari Bakero i Mauro Tassotti se saluden abans de la final.

BARÇA: DE RIDÍCUL EN RIDÍCUL

La veritat és que em sap greu perquè penso que Josep Maria Bartomeu és un president, a diferència del seu predecessor i amic Sandro Rosell, que ha sabut rectificar en alguns aspectes i ha realitzat coses força positives, com per exemple en la faceta econòmica, pel que fa a les seccions i sobretot quant al futbol femení, sense oblidar que sota el seu mandat el primer equip de futbol ha assolit quatre Lligues, quatre Copes del Rei, dues Supercopes d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de Clubs, destacant el triplet de l’any 2015, amb Luis Enrique Martínez d’entrenador.

Tanmateix, el que està succeint els últims temps amb el futbol masculí professional està suposant un ridícul rere l’altre i en aquest article només indico el que ha tingut lloc des del passat estiu:

El fitxatge frustrat de Neymar da Silva. Alguns futbolistes de la plantilla barcelonista, com Luís Suárez, Gerard Piqué, que es va presentar voluntari per abaixar-se el sou per facilitar l’operació, i, de manera molt especial, Leo Messi van demanar a la junta directiva, fins i tot d’alguna manera exigir en el cas de l’argentí, que Neymar tornés al Camp Nou, malgrat que el brasiler havia deixat dos anys abans el club de mala manera i denunciant la institució. A pesar de l’aparent insistència en el seu fitxatge i de fer-se força públiques les negociacions amb el París Saint – Germain, el davanter va continuar al Parc dels Prínceps.   

L’oferta a Xavi Hernández per fer-se càrrec de l’equip. Arran de l’eliminació del Barça a les semifinals de la Supercopa d’Espanya, a l’Aràbia Saudita contra l’Atlético de Madrid, Josep Maria Bartomeu, després de no fer-ho el passat estiu, quan semblava el més correcte, va decidir destituir com a entrenador Ernesto Valverde i va enviar el CEO Òscar Grau i el secretari tècnic Éric Abidal a la veïna Quatar per intentar fitxar Xavi, actual entrenador d’Al – Sadd. Finalment, el de Terrassa, molt lligat al precandidat a les eleccions presidencials Víctor Font, va denegar l’oferiment, com després ho faria també Ronald Koeman.

La recerca d’un davanter centre. La greu lesió de Suárez, que no podrà tornar als terrenys de joc fins a la fase final de la temporada, va portar la secretaria tècnica a intentar contractar un atacant i es va parlar sobretot del davanter del València Rodrigo Moreno (foto), però, quan l’operació semblava encaminar-se a acabar bé, finalment l’hispano-brasiler no s’ha convertit en nou jugador del Barça, descartant-se el fitxatge d’un altre futbolista. Mentrestant, i de manera bastant estranya, es va decidir traspassar Carles Pérez al Roma, per la qual cosa, en aquests moments, doncs Ousmane Dembélé ha tingut la seva enèsima recaiguda, la plantilla de Quique Setién només compta amb tres atacants nats: Messi, Antoine Griezmann i el joveníssim Ansu Fati.

ARA LA MASIA SERVEIX PER FER CALAIX ?

Ja fa bastants anys que el primer equip del FC Barcelona compta escassament amb els joves de la pedrera, després del transcurs de la millor època de la història del club, la que va tenir lloc amb Pep Guardiola i Tito Vilanova a la banqueta del Camp Nou i que va comptar amb un munt de jugadors de la Masia, com Víctor Valdés, Carles Puyol, Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas, Pedro Rodríguez o Leo Messi.

En el recentment finalitzat mercat d’hivern, l’entitat catalana ha cedit o traspassat Carles Aleñà (foto), un dels comptadíssims futbolistes que va ascendir al primer equip amb Ernesto Valverde d’entrenador, al Real Betis; Carles Pérez, que va disposar de força minuts a començaments de l’actual campanya, a l’AS Roma; Alejandro Marqués al Juventus FC, encara que en aquest cas mitjançant un acord per al qual Matheus Pereira ha fet el camí invers, i Abel Pérez, una de les promeses més prometedores dels conjunts base, a l’Sporting de Braga, club del qual ha estat fitxat el jove i, pel moment, desconegut Francisco Trincao, en una operació com a mínim estranya.

És ara la gran raó de ser de la Masia simplement fer calaix i quadrar el pressupost ? Doncs observades les últimes accions de la junta directiva, això sembla. Menys mal, però, que el nou tècnic, Quique Setién, sembla comptar amb jugadors com Ricky Puig o Àlex Collado i ha convertit Ansu Fati en titular indiscutible, tot i que la jove promesa d’origen guineà rarament deixarà el Barça perquè compta amb la fortuna d’estar representat per Rodrigo Messi, germà de la gran estrella de la plantilla barcelonista.

ELS ANTI-CRUYFFISTES ESTAN CONTENTS

Sempre he considerat una part molt important de l’entorn del FC Barcelona, a part de dens, complicat i de vegades irrespirable, també força masoquista.

D’aquesta manera, per exemple, no s’entendria perquè Sandro Rosell va arrasar a les eleccions de l’any 2010 com a principal oposició a la candidatura continuista de Joan Laporta, amb el qual, en els dos últims anys del seu mandat presidenciable, el FC Barcelona, de la mà de Pep Guardiola, va guanyar dues Lligues, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa i un Mundial de clubs, amb el triplet de la temporada 2008 / 2009 i el sextet de l’any 2009.

Un altre signe de masoquisme és el munt d’anti-cruyffistes que existeixen en aquest entorn, tenint en compte que l’holandès, amb tots els seus defectes, que en tenia i bastants, va canviar la història de la institució catalana, que va passar de ser un club perdedor, victimista i molt fràgil mentalment a una entitat guanyadora, optimista i amb una sòlida mentalitat en els moments importants.

A més Cruyff, que va tenir una trajectòria de cinc anys com a futbolista bastant irregular, però amb una primera temporada que podríem qualificar d’excepcional, doncs les seves sublims actuacions van permetre al Barça assolir la seva primera Lliga en 14 anys, va ser el tècnic que li va donar la primera Copa d’Europa al club i encara ostenta la marca de permanència com a entrenador, vuit anys concretament.

Els anti-cruyffistes són per extensió també anti-guardiolistes, malgrat que el tècnic de Santpedor, que igualment té força defectes, va conquistar en els seus quatre anys a la banqueta del Camp Nou tres Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de clubs, un total de 14 títols de 18 possibles, una autèntica passada.

Després dels passos a la banqueta de Luis Enrique Martínez i Ernesto Valverde, que es van allunyar clarament de la filosofia imperant els últims temps al Camp Nou, ha arribat un ortodox del Cruyffisme: Quique Setién (foto). El tècnic càntabre ha iniciat la seva experiència blaugrana d’una forma una mica irregular i la derrota a Mestalla contra el València, en encontre de Lliga, ha provocat que els detractors de l’anomenat ADN Barça, aparentment contents, hagin comentat coses com que el sistema està passat de moda, que els contraris ja se’l coneixen de memòria o que el bloc barcelonista ataca com un equip d’handbol.

Jo els hi diria a tots aquests detractors que la filosofia que Cruyff va instaurar a finals de la dècada dels 80 del passat segle a l’entitat catalana és quasi imbatible i insuperable, sempre i quan, però, hi tinguin lloc aspectes com una bona preparació física, una profunda concentració, que la pilota rodi a una gran velocitat i, una cosa molt important, que els jugadors estiguin motivats per portar-la a terme, situació que actualment tinc molts dubtes de què es produeixi.

ATLÉTICO DE MADRID: ESTÀ A PROP LA FI DEL CHOLISME ?

Crec que avui ningú dubta que, juntament amb el mític Luis Aragonés, Diego Cholo Simeone (foto) ha estat el millor entrenador de la història de l’Atlético de Madrid.

Quan el tècnic argentí es va convertir en entrenador blanc-i-vermell l’any 2012, l’entitat madrilenya era un club perdut, inestable i en crisi pràcticament permanent, la qual, molt d’en tant en tant, tenia algun parèntesi, com quan amb Quique Sánchez Flores de preparador es van guanyar l’Europa League i la Supercopa europea de l’any 2010.

Amb Simeone a la banqueta, primer del Vicente Calderón i més tard del Wanda Metropolitano, l’Atlético ha conquistat un campionat de Lliga, una Copa del Rei, una Supercopa d’Espanya, dues Europa League i dues Supercopes d’Europa, a més disputar dues finals de la Champions League, torneig en què el conjunt blanc-i-vermell s’ha convertit en un clàssic. 

Tanmateix, i la temporada passada ja hi van tenir lloc signes preocupants, sembla que l’anomenat Cholisme va a la baixa i, curiosament, aquesta circumstància s’està produint en un període en què l’entitat matalassera compta amb unes plantilles extraordinàries, tot i que s’ha de tenir en compte també que el passat estiu van marxar del Wanda jugadors emblemàtics com Diego Godín, Lucas Hernández i Antoine Griezmann, que van fitxar respectivament per l’Inter de Milà, el Bayern de Munic i el FC Barcelona. 

L’actual exercici de l’equip de Simeone està sent força decebedor, doncs el conjunt blanc-i-vermell es troba fora de les places que porten a la Lliga de Campions, ha estat eliminat als setzens de final de la Copa del Rei per la modestíssima Cultural Lleonesa, club de segona divisió B, i ha perdut la final de la Supercopa d’Espanya davant el Real Madrid a l’Aràbia Saudita, sense oblidar que només va poder accedir als vuitens de final de la Champions League com a segon de grup.

Molts ara ens preguntem: està a prop la fi del Cholisme ?