Quatre anys després de perdre amb polèmica la final del Mundial de 1966 davant Anglaterra a l’estadi de Wembley, la selecció alemanya va caure contra Itàlia a les semifinals del Mundial celebrat a Mèxic, en un excepcional partit que van guanyar els transalpins per 4-3, marcant-se cinc dels set gols a la pròrroga més espectacular de la història. Alemanya (llavors Alemanya Occidental), dirigida pel mític Helmut Schön (foto), se’n va sortir clarament d’aquelles dues decepcions.
Entre el planter de jugadors de Schön, que marcaria una època durant la dècada dels 70, es trobaven representants del Bayern que es va proclamar tricampió europeu (Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Paul Breitner, Uli Höness o Gerd Müller) i del millor Borussia Mönchenglabdach de la història (Berti Vogts, Rainer Bonhoff, Günter Netzer o Jupp Heynckes), sense oblidar futbolistes d’altres clubs com Wolfgang Overath (Colònia) o Bernd Hölzenbein (Eintracht).
El 1972, a l’Eurocopa disputada a Bèlgica, el grup de Schön va aconseguir el seu primer gran èxit al proclamar-se per primer cop campió continental, arran d’una extraordinària victòria contra la Unió Soviètica per 3-0. S’iniciava d’aquesta forma la millor etapa de la selecció germànica.
Mundial de 1974. Alemanya organitza per primera vegada una Copa del Món i ho fa segurament amb el millor equip de la seva història. No obstant, el combinat de Schön ha de fer front, a semifinals i a la final respectivament, a dos conjunts excel·lents: Polònia i Holanda. Els primers cauen en un partit força igualat i complicat (1-0), mentre que l’anomenada Taronja Mecànica, liderada pel millor futbolista del món del moment, Johan Cruyff, és superada a l’estadi Olímpic de Munic (2-1). Els alemanys es convertien en bicampions mundials.
L’Eurocopa de 1976, jugada a l’antiga Iugoslàvia, va suposar un pas enrere per a l’equip d'Alemanya que, després d’eliminar l’amfitrió a semifinals, va caure a la final de Belgrad davant la sorprenent Txecoslovàquia, que ja havia deixat fora Holanda a la penúltima ronda. Els germànics van aconseguir el més complicat arran d’empatar un partit que perdien per 2-0, però van sucumbir a la tanda de penals, amb el famós llançament d’Anton Panenka que va crear escola.
El Mundial d’Argentina, jugat el 1978, va significar el final d’una època, la de Schön com a seleccionador, i Alemanya va entrar definitivament en decadència en una etapa que podríem considerar de transició entre la gran generació que es va convertir en campiona d’Europa i del món i una altra que ja emergia, la qual, amb el recentment desaparegut Jupp Derwall de preparador, guanyaria l’Eurocopa d’Itàlia el 1980.
Entrenador: Helmut Schön.
Un onze: Maier, Vogts, Schwarzenbeck, Beckenbauer, Breitner, Bonhoff, Overath, Höness, Holzenbein, Müller i Heynckes.
El més positiu: l'ofici / la barreja entre força i tècnica / la presència del millor defensa de la història, Franz Beckenbauer, i d'un dels millors golejadors de totes el temps, Gerd Müller.
El més negatiu: el segon lustre de la dècada / la retirada anticipada de la selecció de Paul Breitner i Müller / un futbol més efectiu que no pas atractiu.
Entre el planter de jugadors de Schön, que marcaria una època durant la dècada dels 70, es trobaven representants del Bayern que es va proclamar tricampió europeu (Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Paul Breitner, Uli Höness o Gerd Müller) i del millor Borussia Mönchenglabdach de la història (Berti Vogts, Rainer Bonhoff, Günter Netzer o Jupp Heynckes), sense oblidar futbolistes d’altres clubs com Wolfgang Overath (Colònia) o Bernd Hölzenbein (Eintracht).
El 1972, a l’Eurocopa disputada a Bèlgica, el grup de Schön va aconseguir el seu primer gran èxit al proclamar-se per primer cop campió continental, arran d’una extraordinària victòria contra la Unió Soviètica per 3-0. S’iniciava d’aquesta forma la millor etapa de la selecció germànica.
Mundial de 1974. Alemanya organitza per primera vegada una Copa del Món i ho fa segurament amb el millor equip de la seva història. No obstant, el combinat de Schön ha de fer front, a semifinals i a la final respectivament, a dos conjunts excel·lents: Polònia i Holanda. Els primers cauen en un partit força igualat i complicat (1-0), mentre que l’anomenada Taronja Mecànica, liderada pel millor futbolista del món del moment, Johan Cruyff, és superada a l’estadi Olímpic de Munic (2-1). Els alemanys es convertien en bicampions mundials.
L’Eurocopa de 1976, jugada a l’antiga Iugoslàvia, va suposar un pas enrere per a l’equip d'Alemanya que, després d’eliminar l’amfitrió a semifinals, va caure a la final de Belgrad davant la sorprenent Txecoslovàquia, que ja havia deixat fora Holanda a la penúltima ronda. Els germànics van aconseguir el més complicat arran d’empatar un partit que perdien per 2-0, però van sucumbir a la tanda de penals, amb el famós llançament d’Anton Panenka que va crear escola.
El Mundial d’Argentina, jugat el 1978, va significar el final d’una època, la de Schön com a seleccionador, i Alemanya va entrar definitivament en decadència en una etapa que podríem considerar de transició entre la gran generació que es va convertir en campiona d’Europa i del món i una altra que ja emergia, la qual, amb el recentment desaparegut Jupp Derwall de preparador, guanyaria l’Eurocopa d’Itàlia el 1980.
Entrenador: Helmut Schön.
Un onze: Maier, Vogts, Schwarzenbeck, Beckenbauer, Breitner, Bonhoff, Overath, Höness, Holzenbein, Müller i Heynckes.
El més positiu: l'ofici / la barreja entre força i tècnica / la presència del millor defensa de la història, Franz Beckenbauer, i d'un dels millors golejadors de totes el temps, Gerd Müller.
El més negatiu: el segon lustre de la dècada / la retirada anticipada de la selecció de Paul Breitner i Müller / un futbol més efectiu que no pas atractiu.
