jueves, 28 de mayo de 2015

FINAL DE LA COPA DEL REI (BARCELONA): FC BARCELONA – ATHLETIC CLUB BILBAO




Per tercera vegada els darrers set anys, els dos clubs que més trofeus de la competició tenen a les seves vitrines, FC Barcelona (26) i Athletic Club de Bilbao (23), s’enfrontaran a la final de la Copa del Rei, que tindrà com a seu l’estadi d’un dels contendents, concretament el Camp Nou. El Barça, que cerca el segon triplet de la seva història, surt com a clar favorit.

A favor del Barça:

- Leo Messi es troba en un estat de forma impressionant.
- L’equip blaugrana pot jugar ara de diverses maneres.
- Un estat físic excel•lent.

A favor de l’Athletic:

- Molt poc a perdre, doncs té quasi tots els factors en contra.
- La tranquil•litat de tenir un plaça europea garantida.
- Valverde acostuma a posar-li dificultats tàctiques al conjunt barcelonista.

Possibles alineacions:

Barça (entrenador, Luis Enrique Martínez): Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic. Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

Athletic (entrenador, Ernesto Valverde): Herrerín, Iraola, Etxeita, Laporte, Balenciaga, San José, Beñat, Susaeta, Rico, Gómez i Adúriz.

Percentatge del Barça: 80%.
Percentatge de l’Athletic: 20%.

A la foto, els dos entrenadors.

miércoles, 27 de mayo de 2015

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (6): ROMA 2009, LA CONQUISTA DEL TRIPLET




La temporada 2007 / 2008 va ser un desastre per al FC Barcelona, quan aspectes com l’autocomplaença o la manca d’esportivitat i compromís de jugadors com Ronaldinho o Deco van arribar a límits insostenibles. Posteriorment, el president Joan Laporta, que va salvar quasi de miracle una moció de censura, mentre observava com alguns vicepresidents dimitien del seu càrrec, va prendre la decisió d’elegir l’inexpert Pep Guardiola, que havia dirigit aquella campanya el filial blaugrana a tercera divisió, com a nou entrenador, en substitució de Frank Rijkaard. Amb aquell panorama, precisament les expectatives no eren massa altes.

Tanmateix, després d’aconseguir les marxes dels internacionals brasiler i portuguès, encara que no va poder obtenir la del camerunès Samuel Eto’o, i lliurant el lideratge a jugadors crescuts a la Masia com Víctor Valdés, el capità Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta i Leo Messi, ja convertit en la gran estrella de l’equip, el Barça va realitzar un exercici excel•lent, espectacular i inoblidable, amb l’assoliment de l’històric triplet format per Lliga, Copa del Rei i Champions League, sense oblidar que aquell extraordinari bloc va completar l’any 2009 amb la consecució de la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs.

Pel que fa estrictament a la Lliga de Campions, el conjunt de Guardiola va fer una competició fantàstica, en la qual cal destacar especialment els partits disputats al Camp Nou contra l’Olympique de Lió (5-2), als vuitens de final, i sobretot davant el Bayern de Munic (4-0), als quarts de final. No obstant, el Barça va passar un munt de dificultats en semifinals enfront el Chelsea de Gus Hiddink: després d’un empat sense gols a l’estadi barcelonista, el bloc blaugrana ho va passar força malament a Stamford Bridge, matx que es va jugar només quatre dies més tard de l’exhibició al Santiago Bernabéu contra el Real Madrid (2-6), en què es va sentenciar el campionat de Lliga. En un dels pitjors encontres d’aquella magnífica temporada, i jugant només amb 10 homes per expulsió d’Éric Abidal, els catalans perdien per 1 a 0, però una gran diana d’Iniesta en el temps de descompte, va valdre la classificació pel valor doble del gol en camp contrari.

Quant a la final, que es va portar a terme a l’estadi Olímpic de Roma, el Barça es va trobar el vigent campió de la competició, el Manchester United d’Alex Ferguson, que comptava amb futbolistes de gran qualitat com Paul Scholes, Ryan Giggs, Wayne Rooney o sobretot l’actual jugador del Real Madrid Cristiano Ronaldo. Després d’un inici molt fort del conjunt anglès, l’equip català va reaccionar, es va avançar amb un gol d’Eto’o als 10 minuts, va controlar magistralment el xoc i, ja a la segona part, Messi va aconseguir el 2 a 0 definitiu. El club blaugrana conquistava la seva tercera Copa d’Europa, només tres anys després de la segona, i completava el triplet.

El tècnic de Santpedor, que va haver d’improvisar la defensa per les sancions d‘Alves i Abidal, va alinear: Valdés, Puyol, Piqué, Touré, Sylvinho, Xavi, Busquets, Iniesta (Pedro), Eto’o, Messi i Henry (Keita).

A la foto, Guardiola és mantejat pels seus jugadors després de la final. 

lunes, 25 de mayo de 2015

FINAL DE LA LLIGA EUROPA (VARSÒVIA): SEVILLA FC – DNIPRO DNIPOPETROVSK




El Sevilla, que cercarà a Lisboa convertir-se en el primer club de la història en guanyar quatre vegades la competició, si comptabilitzem la Copa de Fires, la Copa de la UEFA i la Lliga Europa (actualment els andalusos estan empatats al palmarès amb Barça, València, Liverpool, Juventus i Inter), s’enfronta al sorprenent conjunt ucraïnès del Dnipro, que per primer cop disputarà una final continental.

A favor del Sevilla:

- És la seva quarta final en l’última dècada.
- La qualitat de futbolistes com Carriço, Banega o Bacca.
- El concloent 5 a 0 en semifinals davant el Fiorentina.

A favor del Dnipro:

- Un bloc molt sòlid i equilibrat.
- La il•lusió de disputar la primera final internacional.
- Haver eliminat en semifinals el potent Nàpols.

Possibles alineacions:

Sevilla (entrenador, Unai Emery): Rico, Koke, Kolodziejczak, Carriço, Trémolinas, Banega, Krychowiak, Vidal, Iborra, Vitolo i Bacca.

Dnipro (entrenador, Meron Markevitx): Boiko, Fedetski, Douglas, Lutxkevitx, Txeberiatxko, Fedortxuk, Rotan, Matos, Konoplianka, Kankava i Kalinic.

Percentatge del Sevilla: 60%,
Percentatge del Dnipro: 40%.

domingo, 24 de mayo de 2015

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (5): PARÍS 2006, LA REIVINDICACIÓ DELS SUPLENTS




12 anys més tard del desastre d’Atenes, i després d’haver passat pel nefast període representat per la presidència de Joan Gaspart, el Barça va tornar a una final de la Lliga de Campions, amb tres grans protagonistes, el president Joan Laporta, l’entrenador Frank Rijkaard i l’estrella brasilera Ronaldinho de Assis, que amb un lapse molt curt de temps, van liderar el pas del club català des d’un profund sotrac fins el primer pla internacional.

Després de superar, pel que fa a les fases d’eliminatòries, el Chelsea de José Mourinho, el Benfica de Ronald Koeman i el Milan de Carlo Ancelotti, l’equip de Rijkaard es va trobar a la final, disputada a l’estadi de Sant – Denis de París, l’Arsenal d’Arséne Wenger, que s’hi classificava per primer cop arran d’un enfrontament molt igualat amb el sorprenent Vila-real, gran revelació del torneig.

Quant a la final, el Barça va sortir al terreny de joc com a clar favorit, fet que encara ho va certificar més l’expulsió del porter alemany Jens Lehmann, després de fer falta a Samuel Eto’o en una jugada manifesta de gol que l’àrbitre no va deixar continuar i que havia acabat amb un xut al fons de la xarxa de Ludovic Giuly, l’heroi de semifinals davant el Milan. Tanmateix, amb un home menys, el conjunt londinenc es va avançar amb un cop de cap del central Sol Campbell, arran del llançament d’una falta lateral.

Van anar passant els minuts i el Barça, que va tenir aquella nit un fantàstic Víctor Valdés, però també un apagat Ronaldinho, no reaccionava, per la qual cosa Rijkaard va decidir moure la banqueta amb l’entrada al camp de Juliano Belletti, Andrés Iniesta i Henrik Larsson, que van canviar el rumb del matx. Dues assistències magnífiques del davanter suec van acabar amb les anotacions d’Eto’o i Belletti, que van remuntar la final. Curiosament, el gol realitzat pel lateral brasiler va ser l’únic que va aconseguir en tota la seva trajectòria al club català.

Aquell bloc hagués pogut marcar un llarg i triomfant cicle, però després d’aquella històrica victòria, el planter van entrar en una etapa de decadència, marcada per l’autocomplaença i la manca de compromís, especialment pel que fa a futbolistes com Ronaldinho o Anderson Luiz Deco. Rijkaard, que no va poder comptar amb Xavi i un jove Messi, doncs tots dos sortien de lesions, va alienar aquella nit de Saint - Denis: Valdés, Oleguer (Belletti), Puyol, Márquez, Van Bronkhorst, Van Bommel (Larsson), Edmílson (Iniesta), Deco, Giuly, Eto’o i Ronaldinho.

A la foto, els jugadors del Barça aixequen el trofeu, amb Puyol i Ronaldinho en primer pla. 

jueves, 21 de mayo de 2015

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (4): ATENES 1994, LA FI D’UN CICLE




En aquella trista nit d’Atenes, es va acabar el cicle d’un dels millors equips del Barça de la seva història, el del Dream Team de Johan Cruyff, que entre molts altres títols, va conquistar quatre campionats de Lliga, tots ells consecutius, i la primera Copa d’Europa en la història de la societat catalana.

Penso que dos van ser els factors principals perquè el Barça fos destrossat pel Milan a la capital grega: el primer, perquè, mentre el Barça no va poder assolir la Lliga fins a quatre dies abans de la final, arran d’una duríssima lluita pel títol amb el Deportivo, el conjunt italià ja feia algunes setmanes que s’havia fet amb l’Scudetto i va tenir molt de temps per preparar el matx. El segon, la prepotència de Cruyff, que semblava donar el xoc per guanyat abans de jugar-lo, doncs l’holandès va comentar que, mentre a la plantilla barcelonista hi havia Romário, a l’entitat llombarda estava Desailly, que irònicament acabaria sent el millor jugador de l’encontre.

Sempre podrem dir, i sense temor a equivocar-nos, que Cruyff ha estat un magnífic entrenador i un tècnic visionari, mentre Fabio Capello, llavors preparador del Milan, sempre ha estat un home defensiu i escassament innovador, però en aquella final de la Lliga de Campions, l’italià li va donar una autèntica lliçó tàctica al neerlandès. El Milan va marcar fèrriament els dos futbolistes més creatius del Barça, Ronald Koeman i Pep Guardiola, deixant pel contrari que els laterals Albert Ferrer i Sergi Barjuan pugessin la pilota, qualitat per a la qual no estaven precisament massa ben dotats. Mentrestant, els dos davanters blaugranes, el búlgar Hristo Stoitxkov i el brasiler Romário da Souza, que aquell mateix any van guanyar, respectivament, la Pilota d’Or i el FIFA World Player, van passar pràcticament inadvertits.

Daniele Massaro, en dues ocasions a la primera part, i Dejan Savicevic i el ja citat Marcel Desailly, en el segon temps, amb dos extraordinaris gols, van segellar el rotund 4 a 0 definitiu. Després d’aquella final, Cruyff encara romandria dos anys més al Camp Nou, però van abandonar el club homes emblemàtics com Andoni Zubizarreta, Joan Andoni Goikoetxea, Julio Salinas o Michael Laudrup, suplent la nit d’Atenes, en què va jugar l’onze format per Zubizarreta, Ferrer, Nadal, Koeman, Sergi (Estebaranz), Bakero, Guardiola, Amor, Stoitxkov, Romário i Begiristáin (Eusebio).

A la foto, Guardiola desencaixat després de la final.

miércoles, 20 de mayo de 2015

CAMPIÓ DE LA LLIGA 2014 / 2015: FC BARCELONA




Poques vegades, potser només aquesta temporada, el FC Barcelona ha estat capaç de guanyar un campionat de Lliga després de passar, i d’això només fa quatre mesos i mig, per una profunda crisi que va esclatar amb una lamentable derrota a Anoeta, que va provocar el cessament del director tècnic Andoni Zubizarreta, l’avançament d’eleccions per part del president Josep Maria Bartomeu, la no presència de Leo Messi en un entrenament popular al Mini Estadi o un possible ultimàtum a l’entrenador Luis Enrique Martínez, enfrontat a l’estrella argentina.

Tanmateix, com va succeir la campanya 1993 /1994, quan el Dream Team de Johan Cruyff va assolir la seva quarta Lliga consecutiva després d’una brillant ratxa de resultats que va seguir a una terrible derrota a la Romareda enfront el Saragossa (6-3), el desastre de Sant Sebastià va suposar un punt d’inflexió per al Barça de Luis Enrique, que des d’aleshores, pel que fa al torneig de la regularitat, ha disputat 21 encontres, dels quals n’ha vençut 19, n’ha empatat un i n’ha perdut un més, sense oblidar que ha accedit a les finals de la Copa del Rei i de la Lliga de Campions.

Els números del club català en el darrer quart de segle en general, i des de l’any 2005 concretament, són espectaculars: l’entitat barcelonista, pel que fa als últims 25 anys, ha conquistat 13 dels seus 23 títols de Lliga (quatre amb Cruyff, dos amb Louis van Gaal, dos amb Frank Rijkaard, tres amb Pep Guardiola, un amb el desaparegut Tito Vilanova i un amb Luis Enrique), mentre que en els darrers 11 anys, el conjunt blaugrana només ha deixat escapar quatre campionats.

Una vegada el tècnic asturià va decidir acabar amb les rotacions, que han estat una de les claus que l’equip hagi arribat en un extraordinari nivell físic al final de temporada, en la qual pot aconseguir el seu segon triplet Lliga / Copa / Champions de la història, ha utilitzat un onze tipus força clar, format per Bravo, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar. El paper de jugadors com Mathieu, Pedro i Xavi, que ha obtingut la seva vuitena Lliga, ha estat també important en un planter on han brillat sobretot el porter xilè Bravo, els ressorgits Piqué i Alba i, molt especialment, el trident ofensiu compost per Messi, que ha exercit de nou com la gran estrella del bloc després d’un any bastant decebedor; Suárez, malgrat no poder debutar per sanció fins a finals d’octubre, i Neymar, amb un segon any com a blaugrana extraordinari.

A la foto (d’esquerra a dreta), els davanters Suárez, Neymar i Messi. 

lunes, 18 de mayo de 2015

LES FINALS DE LA COPA D’EUROPA DEL BARÇA (3): LONDRES 1992, PER FI CAMPIONS




Sis anys més tard de la trista nit de Sevilla i només quatre després del motí de l’Hesperia, el FC Barcelona va conquistar per fi la Copa d’Europa, mitjançant un meravellós equip dirigit per Johan Cruyff, conegut com a Dream Team.

En setzens de final, el bloc de Cruyff no va tenir problemes davant el Hansa Rostock, el darrer campió de l’extinta Alemanya Democràtica, però en vuitens de final, el conjunt blaugrana va passar moltes dificultats contra un altre club germànic, el Kaiserlautern. El Barça va viatjar amb un clar 2 a 0 a favor, però els alemanys van remuntar i una agònica diana de José Mari Bakero en el descompte va classificar els catalans pel valor doble del gol en camp contrari.

Posteriorment es va estrenar, per primer cop en la història de la Copa d’Europa, el format de lliga, aleshores en una fase semifinal, la qual el Barça va guanyar per davant d’Sparta de Praga, Benfica i Dinamo de Kiev. La trajectòria no va ser fàcil i la situació es va complicar arran d’una derrota a Praga, de la qual Cruyff va culpar l’entorn, la primera vegada que aquesta paraula es va pronunciar per referir-se al difícil rerefons del club.

El rival a la final, que es va disputar a l’antic estadi londinenc de Wembley, va ser-ne el Sampdoria, una entitat llavors molt potent que comptava amb grans futbolistes com Gianluca Pagliuca, Toninho Cerezo, Gianluca Vialli o Roberto Mancini. Es va arribar al final dels 90 minuts reglamentaris sense gols i, a mesura que avançava la pròrroga, molt afeccionats pensaven en els penals de Sevilla, però en el minut 111, Eusebio Sacristán va ser objecte d’una falta que Ronald Koeman va llançar al fons de la xarxa de l’equip genovès.

Cruyff, que tenia Amor sancionat i Witschge lesionat, va alinear en aquella històrica nit: Zubizarreta, Ferrer, Nando, Koeman, Juan Carlos, Eusebio, Guardiola (Alexanko), Bakero, Salinas (Goikoetxea), Laudrup i Stoitxkov.

A la foto, els jugadors blaugranes amb la Copa d’Europa a la llotja de Wembley.