Mundial d’Espanya 1982: Brasil disposa de jugadors extraordinaris com Zico, Sócrates, Falcao, Júnior, Leandro o Eder, tots ells d’un nivell tècnic excel·lent, i realitza una primera fase de campionat brillant i meravellosa. No obstant, quan la Itàlia física i lluitadora s’interposa en el camí de la Canarinha, aquesta cau eliminada del torneig.
Va ser llavors quan des del país sud-americà es van plantejar molts temes: podia Brasil guanyar Mundials fiant-ho tot només a la classe tècnica i al "jogo bonito" ? Havia canviat molt el futbol des del punt de vista físic ? Havien d’entrar a l’equip nacional futbolistes lluitadors, però sense màgia i fantasia ?
La selecció brasilera havia obtingut els títols mundials a Suècia 1958, Xile 1962 i Mèxic 1970 amb jugadors tècnicament fantàstics (Pelé, Garrincha, Didí, Vavá, Zagallo, Carlos Alberto, Jairzinho, Gérson, Tostao o Rivelino), sense a penes futbolistes físics i amb porters discrets. No obstant, a partir de la dècada dels 70, el futbol va començar a canviar i la condició física va convertir-se en un fet essencial i imprescindible en qualsevol conjunt futbolístic.
Mitjan la dècada dels 80, mentre Zico no acabava de triomfar a l’Udinese i Sócrates fracassava a la Fiorentina, un centrecampista desconegut anomenat Dunga triomfava a l’equip de la capital toscana. Dunga era brasiler, però es trobava a les antípodes del que en aquell temps es coneixia com un jugador d’aquesta nacionalitat. Escassament tècnic, era immensament lluitador, no donava una pilota per perduda, tàcticament era idoni per a qualsevol entrenador i comptava amb un nivell físic excel·lent.
Poc després, Dunga va debutar com a internacional absolut amb la Seleçao i els sectors més puristes del país no es podien creure el que veien. Tanmateix, la renovació va anar cap endavant, i després dels fracassos de Mèxic 1986 i Itàlia 1990, Brasil arribava al Mundial d’Estats Units 1994 amb la transició plenament realitzada.
Carlos Alberto Parreira, llavors seleccionador, va alinear al campionat nord-americà jugadors de classe exquisida, com Romário o Bebeto, però va situar també un gran porter com Taffarel i futbolistes de força com Mazinho, Mauro Silva i el mateix Dunga, que a més exercia de capità. Brasil va aconseguir a Los Angeles, 24 anys després de l’anterior títol, convertir-se en campiona mundial.
Vuit anys després, un altre preparador, Luiz Felipe Scolari, va decidir alinear a Corea i Japó tres grans estrelles al davant (Ronaldo, Rivaldo i un jove Ronaldinho), amb el suport de dos laterals que jugaven pràcticament d’extrems (Cafú i Roberto Carlos), però l’actual seleccionador portuguès va situar dos jugadors molt físics al centre del camp (Gilberto i Kléberson), tres centrals forts (Roque Júnior, Edmílson i Lúcio) i un porter (Ricardo) que oferia totes les garanties. El resultat va ser el pentacampionat mundial.
Parreira, de nou nomenat entrenador pel Mundial d’Alemanya 2006, va cometre l’error de fer jugar junts Kaká, Ronaldinho, Adriano i Ronaldo, en un moment en què a més els tres últims es trobaven en molt baixa forma. Brasil, que no va superar els quarts de final després d’haver jugat tres finals consecutives (també va disputar la de França 1998 que va perdre contra l’equip amfitrió), va tornar a fracassar i això va propiciar el canvi de Parreira... per Dunga.
Dunga ha estat molt criticat en la curta trajectòria que porta com a seleccionador, però acaba d’obtenir la Copa Amèrica a Veneçuela malgrat anar al torneig sense Ronaldinho, Kaká i altres estrelles. Amb un conjunt defensivament segur, molt tàctic, disciplinat i no absent de futbolistes magnífics com Robinho, la Canarinha ha estat capaç de superar clarament a la final de Maracaibo un combinat argentí amb totes les seves figures.
Va ser llavors quan des del país sud-americà es van plantejar molts temes: podia Brasil guanyar Mundials fiant-ho tot només a la classe tècnica i al "jogo bonito" ? Havia canviat molt el futbol des del punt de vista físic ? Havien d’entrar a l’equip nacional futbolistes lluitadors, però sense màgia i fantasia ?
La selecció brasilera havia obtingut els títols mundials a Suècia 1958, Xile 1962 i Mèxic 1970 amb jugadors tècnicament fantàstics (Pelé, Garrincha, Didí, Vavá, Zagallo, Carlos Alberto, Jairzinho, Gérson, Tostao o Rivelino), sense a penes futbolistes físics i amb porters discrets. No obstant, a partir de la dècada dels 70, el futbol va començar a canviar i la condició física va convertir-se en un fet essencial i imprescindible en qualsevol conjunt futbolístic.
Mitjan la dècada dels 80, mentre Zico no acabava de triomfar a l’Udinese i Sócrates fracassava a la Fiorentina, un centrecampista desconegut anomenat Dunga triomfava a l’equip de la capital toscana. Dunga era brasiler, però es trobava a les antípodes del que en aquell temps es coneixia com un jugador d’aquesta nacionalitat. Escassament tècnic, era immensament lluitador, no donava una pilota per perduda, tàcticament era idoni per a qualsevol entrenador i comptava amb un nivell físic excel·lent.
Poc després, Dunga va debutar com a internacional absolut amb la Seleçao i els sectors més puristes del país no es podien creure el que veien. Tanmateix, la renovació va anar cap endavant, i després dels fracassos de Mèxic 1986 i Itàlia 1990, Brasil arribava al Mundial d’Estats Units 1994 amb la transició plenament realitzada.
Carlos Alberto Parreira, llavors seleccionador, va alinear al campionat nord-americà jugadors de classe exquisida, com Romário o Bebeto, però va situar també un gran porter com Taffarel i futbolistes de força com Mazinho, Mauro Silva i el mateix Dunga, que a més exercia de capità. Brasil va aconseguir a Los Angeles, 24 anys després de l’anterior títol, convertir-se en campiona mundial.
Vuit anys després, un altre preparador, Luiz Felipe Scolari, va decidir alinear a Corea i Japó tres grans estrelles al davant (Ronaldo, Rivaldo i un jove Ronaldinho), amb el suport de dos laterals que jugaven pràcticament d’extrems (Cafú i Roberto Carlos), però l’actual seleccionador portuguès va situar dos jugadors molt físics al centre del camp (Gilberto i Kléberson), tres centrals forts (Roque Júnior, Edmílson i Lúcio) i un porter (Ricardo) que oferia totes les garanties. El resultat va ser el pentacampionat mundial.
Parreira, de nou nomenat entrenador pel Mundial d’Alemanya 2006, va cometre l’error de fer jugar junts Kaká, Ronaldinho, Adriano i Ronaldo, en un moment en què a més els tres últims es trobaven en molt baixa forma. Brasil, que no va superar els quarts de final després d’haver jugat tres finals consecutives (també va disputar la de França 1998 que va perdre contra l’equip amfitrió), va tornar a fracassar i això va propiciar el canvi de Parreira... per Dunga.
Dunga ha estat molt criticat en la curta trajectòria que porta com a seleccionador, però acaba d’obtenir la Copa Amèrica a Veneçuela malgrat anar al torneig sense Ronaldinho, Kaká i altres estrelles. Amb un conjunt defensivament segur, molt tàctic, disciplinat i no absent de futbolistes magnífics com Robinho, la Canarinha ha estat capaç de superar clarament a la final de Maracaibo un combinat argentí amb totes les seves figures.
No hay comentarios:
Publicar un comentario