Quan l’estiu del 2006 Ramon Calderón va guanyar les eleccions del Real Madrid, la seva idea era la de fitxar Bernd Schuster, que acabava de completar la seva primera temporada al Getafe, com a nou entrenador. No obstant, Pedja Mijatovic, que havia estat nomenat director tècnic de l’entitat, va convèncer el president perquè contractés Fabio Capello.
Calderón, a causa de la imperant necessitat de guanyar títols després de tres anys de sequera al Santiago Bernabéu, va acceptar la proposta del montenegrí, doncs la experiència de Capello era bàsica per aconseguir com a mínim un torneig de caràcter oficial.
El tècnic italià, malgrat els molts problemes que han aparegut al llarg de la campanya, ha complert i el Real Madrid s’ha acabat proclamant campió de Lliga. Tanmateix, i a pesar de l’èxit, Calderón ha decidit imposar el seu criteri, ha convençut Mijatovic de la no continuïtat de Capello i Schuster s’ha convertit en el nou entrenador blanc. La decisió del president pot ser més o menys encertada (el temps ho dirà), però no hi ha cap dubte que es tracta d’una acció força valenta.
Sempre parlant des de la teoria, el Madrid de Schuster serà un equip que desplegui un futbol més atractiu, ofensiu i espectacular que el que ha realitzat l’equip dirigit per Capello en el darrer exercici. També és molt probable que el nou Madrid perdi menys punts al Bernabéu i que no pateixi tant per superar conjunts clarament inferiors.
No obstant, també és molt possible que el grup de Schuster no tingui la mentalitat suficient per aixecar partits com els que va aconseguir remuntar el quadro de Capello en les últimes jornades de la Lliga passada o que no sigui capaç de sumar tants punts com a visitant, faceta en què el Madrid entrenat per l’italià va assolir una marca històrica l’exercici anterior.
Allò que és cert és que Calderón vol ser fidel a la història del Real Madrid, una entitat que s’ha caracteritzat quasi sempre per alternar futbolistes de classe exquisida (Di Stfano, Puskas, Amancio, Velázquez, Del Bosque, Butragueño, Michel, el propi Schuster, Laudrup, Raúl, Figo, Zidane, Ronaldo o Beckham) amb jugadors lluitadors que mai donen per perdut un partit (Marquitos, Pirri, Benito, Santillana, Juanito, Stielike, Chendo, Sanchís, Hierro, Morientes o Makelélé). A l’època de Florentino Pérez de president van ser immensa majoria els primers i amb Capello van prendre la iniciativa els segons. Ara Calderón intenta retornar l’equilibri al Bernabéu.
Calderón, a causa de la imperant necessitat de guanyar títols després de tres anys de sequera al Santiago Bernabéu, va acceptar la proposta del montenegrí, doncs la experiència de Capello era bàsica per aconseguir com a mínim un torneig de caràcter oficial.
El tècnic italià, malgrat els molts problemes que han aparegut al llarg de la campanya, ha complert i el Real Madrid s’ha acabat proclamant campió de Lliga. Tanmateix, i a pesar de l’èxit, Calderón ha decidit imposar el seu criteri, ha convençut Mijatovic de la no continuïtat de Capello i Schuster s’ha convertit en el nou entrenador blanc. La decisió del president pot ser més o menys encertada (el temps ho dirà), però no hi ha cap dubte que es tracta d’una acció força valenta.
Sempre parlant des de la teoria, el Madrid de Schuster serà un equip que desplegui un futbol més atractiu, ofensiu i espectacular que el que ha realitzat l’equip dirigit per Capello en el darrer exercici. També és molt probable que el nou Madrid perdi menys punts al Bernabéu i que no pateixi tant per superar conjunts clarament inferiors.
No obstant, també és molt possible que el grup de Schuster no tingui la mentalitat suficient per aixecar partits com els que va aconseguir remuntar el quadro de Capello en les últimes jornades de la Lliga passada o que no sigui capaç de sumar tants punts com a visitant, faceta en què el Madrid entrenat per l’italià va assolir una marca històrica l’exercici anterior.
Allò que és cert és que Calderón vol ser fidel a la història del Real Madrid, una entitat que s’ha caracteritzat quasi sempre per alternar futbolistes de classe exquisida (Di Stfano, Puskas, Amancio, Velázquez, Del Bosque, Butragueño, Michel, el propi Schuster, Laudrup, Raúl, Figo, Zidane, Ronaldo o Beckham) amb jugadors lluitadors que mai donen per perdut un partit (Marquitos, Pirri, Benito, Santillana, Juanito, Stielike, Chendo, Sanchís, Hierro, Morientes o Makelélé). A l’època de Florentino Pérez de president van ser immensa majoria els primers i amb Capello van prendre la iniciativa els segons. Ara Calderón intenta retornar l’equilibri al Bernabéu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario