Poques vegades podem gaudir de partits de gran espectacularitat com el que es va viure al mundial de 1970, a l’estadi Azteca de la capital mexicana, però encara és més difícil si els equips que el protagonitzen són dos conjunts tan cerebrals i resultadistes com ho han estat tants cops en la història del futbol les seleccions d’Itàlia i Alemanya. Això si, llavors uns i altres tenien uns planters extraordinàriament brillants.
D’una banda l’Squadra Azzurra, llavors vigent campiona d’Europa i dirigida per Ferrucio Valcareggi, comptava amb homes com Enrico Albertossi, Giancinto Facchetti, Tarcisio Burgnich, Sandro Mazzola, Antonello Riva, Roberto Boninsegna o el gran Gianni Rivera (foto), conegut amb el sobrenom de Bambino di Oro.
D’altra banda Alemanya, en aquell moment vigent sots-campiona mundial i amb Helmut Schön de seleccionador, alineava futbolistes de la categoria de Sepp Maier, el Kaiser Franz Beckenbauer, Karl-Heinz Schnellinger, Wolfgang Overath, Jürgen Grabowski, el veterà Uwe Seeler i el formidable golejador Gerd Torpede Müller.
Italians i alemanys es van trobar a les semifinals del que molts consideren el millor
Mundial de la història, el de Mèxic 1970. El partit transcorria de manera molt normal, amb un únic gol aconseguit pel transalpí Boninsegna, però tot va començar a canviar a partir de l’empat de Schnellinger al minut 90, el qual forçava la pròrroga.
El que va succeir en el temps suplementari va ser un fet que podríem catalogar de sorprenent, increïble i excepcional: Müller va avançar molt aviat Alemanya, cosa que semblava definitiva tenint en compte l’ofici germànic a l’hora de mantenir avantatges, però Burgnich va igualar i Riva va posar una altra vegada per davant Itàlia. Un altre gol de Müller va equilibrar de nou el matx, però un minut més tard Rivera va fer el 4-3 que seria definitiu. Cinc gols a la pròrroga, molt probablement una marca històrica almenys en partits de tanta importància i transcendència.
Aquella Itàlia de 1970 era un equip magnífic, probablement el millor grup de la seva història (fins i tot més gran que els quatre conjunts que s’han proclamat campions del món), però va tenir la poca fortuna d’enfrontar-se al gran Brasil de Pelé i companyia, possiblement la millor formació que ha vist el futbol de tots els temps, i l’Azzurra va perdre la final per un contundent 4-1.
D’una banda l’Squadra Azzurra, llavors vigent campiona d’Europa i dirigida per Ferrucio Valcareggi, comptava amb homes com Enrico Albertossi, Giancinto Facchetti, Tarcisio Burgnich, Sandro Mazzola, Antonello Riva, Roberto Boninsegna o el gran Gianni Rivera (foto), conegut amb el sobrenom de Bambino di Oro.
D’altra banda Alemanya, en aquell moment vigent sots-campiona mundial i amb Helmut Schön de seleccionador, alineava futbolistes de la categoria de Sepp Maier, el Kaiser Franz Beckenbauer, Karl-Heinz Schnellinger, Wolfgang Overath, Jürgen Grabowski, el veterà Uwe Seeler i el formidable golejador Gerd Torpede Müller.
Italians i alemanys es van trobar a les semifinals del que molts consideren el millor
Mundial de la història, el de Mèxic 1970. El partit transcorria de manera molt normal, amb un únic gol aconseguit pel transalpí Boninsegna, però tot va començar a canviar a partir de l’empat de Schnellinger al minut 90, el qual forçava la pròrroga.
El que va succeir en el temps suplementari va ser un fet que podríem catalogar de sorprenent, increïble i excepcional: Müller va avançar molt aviat Alemanya, cosa que semblava definitiva tenint en compte l’ofici germànic a l’hora de mantenir avantatges, però Burgnich va igualar i Riva va posar una altra vegada per davant Itàlia. Un altre gol de Müller va equilibrar de nou el matx, però un minut més tard Rivera va fer el 4-3 que seria definitiu. Cinc gols a la pròrroga, molt probablement una marca històrica almenys en partits de tanta importància i transcendència.
Aquella Itàlia de 1970 era un equip magnífic, probablement el millor grup de la seva història (fins i tot més gran que els quatre conjunts que s’han proclamat campions del món), però va tenir la poca fortuna d’enfrontar-se al gran Brasil de Pelé i companyia, possiblement la millor formació que ha vist el futbol de tots els temps, i l’Azzurra va perdre la final per un contundent 4-1.
No hay comentarios:
Publicar un comentario