La veritat és que em fa pena el que està succeint amb Luis Aragonés i tot allò que rodeja el tècnic d’Hortaleza, l’actual seleccionador espanyol. I amb fa pena per la seva actitud i també per les fortes crítiques que rep un home que ha estat brillant, tant en la faceta de futbolista com en la d’entrenador.
El maig de 1974 jo només tenia 11 anys, però mai se m’ha esborrat de la memòria un magistral llançament de falta d’Aragonés que va batre el mític porter alemany del Bayern Sepp Maier, durant la pròrroga de la final de la Copa d’Europa. Malauradament per a Luis i per al seu equip, l’Atlético de Madrid, els bavaresos van igualar en l’últim minut d’aquell partit disputat a l’estadi Heysel de Brussel·les, forçant un encontre de desempat en què el Bayern va vèncer per un aclaparador 4 a 0.
Aquell gol podria ser la síntesi del gran jugador que va ser Luis Aragonés, vàries vegades internacional absolut i membre d’alguns dels millors equips de l’Atlético de tota la història, club en què va coincidir amb altres mites blanc-i-vermells com Peiró, Calleja, Collar, Abelardo, Reina, Ovejero, Capón, Heredia, Ufarte, Gárate o Ayala.
A finals de 1974, l’entrenador argentí Juan Carlos Lorenzo va ser destituït i la directiva presidida per Vicente Calderón va decidir donar-li el càrrec a Luis, que encara era jugador en actiu. Aragonés va penjar sobtadament les botes, es va posar el xandall i li va donar la Copa Intercontinental a l’equip, la qual els matalassers van jugar per renúncia del Bayern i en què van guanyar l’Independiente d’Avellaneda. El títol va tapar una mica l’amargura per la dolorosa derrota de Heysel.
El 1976, l’anomenat Sabi d’Hortaleza li va donar a l’Atlético la Copa contra el Saragossa al Santiago Bernabéu i el 1977 la Lliga, després d’una lluita aferrissada contra el Barça de Marinus Michels i Johan Cruyff. A inicis dels 80, Luis va finalitzar una brillant primera etapa com a entrenador matalasser.
Després d’un fugaç pas pel Betis, club en el qual també hi havia estat com a jugador, Aragonés va tornar a l'Atlético, amb qui va obtenir una segona Copa, ja coneguda des de feia temps com a Copa del Rei, en què el mexicà Hugo Sánchez, en el seu darrer matx com a blanc-i-vermell abans de fitxar pel Real Madrid, va ser-ne el gran heroi contra l’Athletic Club de Javier Clemente al Bernabéu.
A partir de 1987, el tècnic madrileny va començar la seva època errant: el que semblava un premi a la seva carrera es va convertir aviat en un autèntic malson i m’estic referint a quan Josep Lluís Núñez el va elegir com a substitut del cessat Terry Venables per entrenar el FC Barcelona. Podríem afirmar que Luis va arribar al millor lloc, però en el pitjor moment. El Barça es trobava enfonsat en una de les pitjors crisis de la seva història, la qual es remuntava a la derrota de la final de la Copa d’Europa de 1986 a Sevilla contra l’Steaua. Luis va fer el que va poder i fins i tot va ser capaç de guanyar la Copa del Rei al Bernabéu davant la Real Sociedad, però la temporada va finalitzar de la pitjor manera amb el conegut com a Motí de l’Hesperia, quan els jugadors barcelonistes, amb el suport d’Aragonés, van demanar la dimissió del president Núñez.
Després de la seva mala experiència blaugrana, Luis va fitxar per l’altre gran equip de Barcelona, l’Espanyol, on va passar amb més pena que glòria, i va tornar a l’Atlético, amb qui va guanyar un cop més la Copa del Rei, la quarta a nivell personal com a tècnic, contra el Real Madrid al mateix Bernabéu. També va ser el primer entrenador que li va durar més d’un any a Jesús Gil, encara que no romandria massa temps més al Vicente Calderón.
Posteriorment, Aragonés va passar per València, Sevilla, de nou Betis i Mallorca, en dues etapes diferents. Va deixar un grat record tant a Mestalla com a Son Moix, on va ser capaç de classificar l’equip illenc per a la Lliga de Campions. Més tard, quan més se’l necessitava, va tornar al Vicente Calderón en el període en què l’històric club blanc-i-vermell es trobava a segona divisió i el va situar de nou entre els grans.
Com es pot comprovar, tant en la seva etapa de futbolista com en la d’entrenador, Luis Aragonés ha estat un dels grans del futbol espanyol, però la seva imatge ha canviat radicalment des de que va ser nomenat seleccionador, després de l’Eurocopa de 2004 en substitució d’Iñaki Sáez. El preparador d’Hortaleza, a més a més de no dimitir malgrat que va comentar que ho faria si no superava el quarts de final del Mundial 2006 (no va passar dels vuitens de final), ha protagonitzat fets molt tristos, destacant aquell episodi que va donar la volta al món en què parlava amb l’actual jugador de l’Atlético José Antonio Reyes, amb unes paraules molt insultants cap el que llavors era el seu company a l’Arsenal, Thierry Henry.
Penso que Luis ja fa força temps que hauria d’haver deixat de ser seleccionador espanyol, o que el president de la federació, Ángel María Villar, l’hauria d’haver destituït, però tampoc comparteixo les opinions d’aquestes persones, aquests progres de saló tan políticament correctes, que han acusat el madrileny de racista o xenòfob. Aragonés es va equivocar greument, però no crec que sigui racista qui va ser bon company de Jones o Mendoça, qui va tenir sota les seves ordres Luiz Pereira, qui va ser com un pare esportiu per a Samuel Eto’o i qui va fer internacional espanyol Marcos Senna.
El maig de 1974 jo només tenia 11 anys, però mai se m’ha esborrat de la memòria un magistral llançament de falta d’Aragonés que va batre el mític porter alemany del Bayern Sepp Maier, durant la pròrroga de la final de la Copa d’Europa. Malauradament per a Luis i per al seu equip, l’Atlético de Madrid, els bavaresos van igualar en l’últim minut d’aquell partit disputat a l’estadi Heysel de Brussel·les, forçant un encontre de desempat en què el Bayern va vèncer per un aclaparador 4 a 0.
Aquell gol podria ser la síntesi del gran jugador que va ser Luis Aragonés, vàries vegades internacional absolut i membre d’alguns dels millors equips de l’Atlético de tota la història, club en què va coincidir amb altres mites blanc-i-vermells com Peiró, Calleja, Collar, Abelardo, Reina, Ovejero, Capón, Heredia, Ufarte, Gárate o Ayala.
A finals de 1974, l’entrenador argentí Juan Carlos Lorenzo va ser destituït i la directiva presidida per Vicente Calderón va decidir donar-li el càrrec a Luis, que encara era jugador en actiu. Aragonés va penjar sobtadament les botes, es va posar el xandall i li va donar la Copa Intercontinental a l’equip, la qual els matalassers van jugar per renúncia del Bayern i en què van guanyar l’Independiente d’Avellaneda. El títol va tapar una mica l’amargura per la dolorosa derrota de Heysel.
El 1976, l’anomenat Sabi d’Hortaleza li va donar a l’Atlético la Copa contra el Saragossa al Santiago Bernabéu i el 1977 la Lliga, després d’una lluita aferrissada contra el Barça de Marinus Michels i Johan Cruyff. A inicis dels 80, Luis va finalitzar una brillant primera etapa com a entrenador matalasser.
Després d’un fugaç pas pel Betis, club en el qual també hi havia estat com a jugador, Aragonés va tornar a l'Atlético, amb qui va obtenir una segona Copa, ja coneguda des de feia temps com a Copa del Rei, en què el mexicà Hugo Sánchez, en el seu darrer matx com a blanc-i-vermell abans de fitxar pel Real Madrid, va ser-ne el gran heroi contra l’Athletic Club de Javier Clemente al Bernabéu.
A partir de 1987, el tècnic madrileny va començar la seva època errant: el que semblava un premi a la seva carrera es va convertir aviat en un autèntic malson i m’estic referint a quan Josep Lluís Núñez el va elegir com a substitut del cessat Terry Venables per entrenar el FC Barcelona. Podríem afirmar que Luis va arribar al millor lloc, però en el pitjor moment. El Barça es trobava enfonsat en una de les pitjors crisis de la seva història, la qual es remuntava a la derrota de la final de la Copa d’Europa de 1986 a Sevilla contra l’Steaua. Luis va fer el que va poder i fins i tot va ser capaç de guanyar la Copa del Rei al Bernabéu davant la Real Sociedad, però la temporada va finalitzar de la pitjor manera amb el conegut com a Motí de l’Hesperia, quan els jugadors barcelonistes, amb el suport d’Aragonés, van demanar la dimissió del president Núñez.
Després de la seva mala experiència blaugrana, Luis va fitxar per l’altre gran equip de Barcelona, l’Espanyol, on va passar amb més pena que glòria, i va tornar a l’Atlético, amb qui va guanyar un cop més la Copa del Rei, la quarta a nivell personal com a tècnic, contra el Real Madrid al mateix Bernabéu. També va ser el primer entrenador que li va durar més d’un any a Jesús Gil, encara que no romandria massa temps més al Vicente Calderón.
Posteriorment, Aragonés va passar per València, Sevilla, de nou Betis i Mallorca, en dues etapes diferents. Va deixar un grat record tant a Mestalla com a Son Moix, on va ser capaç de classificar l’equip illenc per a la Lliga de Campions. Més tard, quan més se’l necessitava, va tornar al Vicente Calderón en el període en què l’històric club blanc-i-vermell es trobava a segona divisió i el va situar de nou entre els grans.
Com es pot comprovar, tant en la seva etapa de futbolista com en la d’entrenador, Luis Aragonés ha estat un dels grans del futbol espanyol, però la seva imatge ha canviat radicalment des de que va ser nomenat seleccionador, després de l’Eurocopa de 2004 en substitució d’Iñaki Sáez. El preparador d’Hortaleza, a més a més de no dimitir malgrat que va comentar que ho faria si no superava el quarts de final del Mundial 2006 (no va passar dels vuitens de final), ha protagonitzat fets molt tristos, destacant aquell episodi que va donar la volta al món en què parlava amb l’actual jugador de l’Atlético José Antonio Reyes, amb unes paraules molt insultants cap el que llavors era el seu company a l’Arsenal, Thierry Henry.
Penso que Luis ja fa força temps que hauria d’haver deixat de ser seleccionador espanyol, o que el president de la federació, Ángel María Villar, l’hauria d’haver destituït, però tampoc comparteixo les opinions d’aquestes persones, aquests progres de saló tan políticament correctes, que han acusat el madrileny de racista o xenòfob. Aragonés es va equivocar greument, però no crec que sigui racista qui va ser bon company de Jones o Mendoça, qui va tenir sota les seves ordres Luiz Pereira, qui va ser com un pare esportiu per a Samuel Eto’o i qui va fer internacional espanyol Marcos Senna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario