Era 1996 quan José Mourinho va arribar a Barcelona per convertir-se en ajudant i traductor de Bobby Robson, que va ser l’home elegit per Josep Lluís Núñez per a la complicada missió de substituir Johan Cruyff com a entrenador del Barça. Pocs, molt pocs, auguraven llavors que el jove tècnic portuguès arribaria a ser un dels millors (potser el millor) preparadors d’Europa.
Ara, quan penso en la transformació que va tenir aquell Barça de Robson - que de sobte va passar de ser un equip mediocre a un conjunt extraordinari que va acabar guanyant la Recopa i la Copa del Rei (ja havia assolit la Supercopa d’Espanya a inicis de temporada) i va estar molt a prop de conquistar també la Lliga - , crec que Mourinho va ser clau en aquella metamorfosi, i ho dic amb tots els respectes per al veterà tècnic anglès.
La prova que Mourinho era un entrenador amb molt de futur la trobem en el fet que Louis van Gaal, quan va substituir Robson a la banqueta del Camp Nou, va decidir seguir comptant amb el portuguès com un dels seus principals col·laboradors, fins el dia en què va preferir donar el salt i convertir-se en primer entrenador de club.
Morinho va arribar al Porto en un moment en què l’històric equip del nord de Portugal es trobava en una profunda crisi. Els inicis no van ser gens fàcils, però aviat els dragoes es van convertir en un club competitiu, conquistant el 2003 la Superlliga, la Taça (Copa portuguesa) i la Copa de la UEFA, guanyada a Sevilla davant el Celtic.
Un any més tard, els blanc-i-blaus van repetir l’èxit a la Superlliga, i contra tot pronòstic, van assolir la Champions League a Gelserkirchen contra el també sorprenent Mònaco. Era la segona Copa d’Europa dels portuguesos, 17 anys després de la primera aconseguida amb Artur Jorge d’entrenador i Paulo Futre i Rabah Madjer com a estrelles.
Arran del títol europeu, i enfrontat al president Pinto da Costa, Mourinho va deixar el Porto i va signar pel Chelsea de Roman Abramòvitx. Fins llavors el club londinenc només havia guanyat una Lliga en tota la seva història i va ser al remot 1955. En les seves dues primeres campanyes a Stamford Bridge, el portuguès va aconseguir dos títols de la Premier League, un de la Carling Cup (la Copa de la Lliga anglesa) i un de la Community Shield (la Supercopa d’Anglaterra).
És cert que el milionari rus li va proporcionar a Mourinho grans futbolistes com Peter Cech, Paulo Ferreira, Ricardo Carvalho o Didier Drogba, però el preparador lusità sempre va ser contrari a fitxar estrelles o el que podríem anomenar jugadors mediàtics. Crec que a ningú se li escapa que el gran desig d’Abramòvitx era Ronaldinho, però Mourinho no ho va veure adient i en canvi preferia una altre jugador del Barça, que ja havia tingut al Porto, com era Deco.
El trist paper efectuat pel Chelsea a la Champions 2005/2006 (va ser eliminat en vuitens de final precisament pel FC Barcelona) va disgustar força Abramòvitx, que molt probablement va imposar a Mourinho els fitxatges de Michael Ballack i Andrei Xevtxenko. El portuguès va acabar acceptant i podríem dir que aquell fet va ser el començament del final de l’experiència del preparador a Stamford Bridge.
Si bé és cert que la campanya 2006/2007 del Chelsea no va ser dolenta, doncs va conquistar la FA Cup i la Curling Cup, no es va poder aconseguir la Premier League i es va tornar a fracassar a la Lliga de Campions, on els blues van caure, tal com havia succeït dos anys abans, a les semifinals contra el Liverpool.
A mi em va estranyar que Abramòvitx li donés una altra oportunitat a Mourinho, però ha quedat ben clar que la confiança era ínfima tenint en compte el cessament del portuguès ara fa uns dies. Penso que el rus s’ha equivocat greument i que el Chelsea ho pot pagar fort, sobretot si el nou entrenador, l’israelià Avram Grant, és simplement un “titella” en mans del magnat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario