Era l’estiu de 2004 i el Real Madrid continuava en l’era galàctica de l’època presidencial de Florentino Pérez, amb un equip ple d’estrelles com Raúl, Roberto Carlos, Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham, arribant els quatre últims ja veterans i quan havien donat el millor d’ells mateixos en altres clubs. Després de la marxa de Vicente del Bosque, quan acabava de guanyar la Lliga 2002/2003, cap entrenador va ser capaç de conjuntar tantes individualitats.
600 km més el nord-est succeïa una cosa molt diferent: Joan Laporta, president del FC Barcelona, va decidir fitxar futbolistes relativament joves i ansiosos per obtenir títols i jugar en un gran europeu, com eren els casos d’homes com Belletti, Giuly, Deco o Eto’o. Aquests jugadors es van unir a una base important formada per Valdés, Puyol, Márquez, Xavi, Iniesta o el millor Ronaldinho de sempre.
El que va succeir després tothom ho coneix: mentre el Barça va guanyar dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions, oferint un gran joc i amb una companyonia exemplar al vestidor, el Real Madrid s’enfonsava en la mediocritat, sumava temporades sense títols, hi passava un entrenador rere l’altre i fins i tot acabava dimitint el president, mentre la plantilla demostrava distanciament, indolència, autocomplaença i manca d’actitud.
Tres anys més tard tot sembla haver canviat. La temporada passada, després d’empatar a tres gols al Camp Nou (Messi va aconseguir la igualada final en temps de descompte), la plantilla blanca es va conjurar per guanyar el títol de Lliga. Malgrat no oferir un bon futbol, l’equip llavors dirigit per Fabio Capello, a base de coratge, lluita i fe en les pròpies possibilitats, va acabar assolint un campionat en què els jugadors del Barça van demostrar una indolència alarmant.
Aquest estiu el Madrid ha decidit canviar d’entrenador, malgrat el títol, i ha incorporat Bernd Schuster, que s’adapta molt millor a la filosofia i història del club blanc. L’entitat presidida per Ramón Calderón, en què ja no hi queda cap dels grans fitxatges de Florentino arran de la marxa de Beckham als Estats Units, s’ha reforçat amb bons jugadors, però allunyats de l’etiqueta de galàctics, com Dudek, Pepe, Metzelder, Drenthe, Heintze, Sneijder, Robben i Saviola, els quals han format un bloc sòlid i compacte amb Casillas, Salgado, Ramos, Cannavaro, Diarra, Guti, Gago, Robinho, Raúl, Higüaín o Van Nistelroy.
Mentrestant, el Barça no ha donat, o no s’ha atrevit a donar, la baixa a cap de les seves estrelles, les mateixes que van demostrar una manca d’actitud flagrant durant l’exercici anterior, i ha seguit confiant en Frank Rijkaard com a entrenador, un home que ha fet coses molt importants al club (jo sempre he estat un defensor seu), però que sembla que ha donat prou mostres de no poder dominar la situació actual. A més a més, un dels nous fitxatges, Thierry Henry (foto), és un futbolista que dóna la sensació d'haver donat ja el millor de si mateix a l’Arsenal, no volent dir amb això, ni molt menys, que el francès estigui condemnat a fracassar al Barça.
En només tres anys tot sembla haver canviat en els dos grans del futbol espanyol. Ha acabat definitivament un cicle per a Barça i Madrid ?
600 km més el nord-est succeïa una cosa molt diferent: Joan Laporta, president del FC Barcelona, va decidir fitxar futbolistes relativament joves i ansiosos per obtenir títols i jugar en un gran europeu, com eren els casos d’homes com Belletti, Giuly, Deco o Eto’o. Aquests jugadors es van unir a una base important formada per Valdés, Puyol, Márquez, Xavi, Iniesta o el millor Ronaldinho de sempre.
El que va succeir després tothom ho coneix: mentre el Barça va guanyar dues Lligues, dues Supercopes d’Espanya i una Lliga de Campions, oferint un gran joc i amb una companyonia exemplar al vestidor, el Real Madrid s’enfonsava en la mediocritat, sumava temporades sense títols, hi passava un entrenador rere l’altre i fins i tot acabava dimitint el president, mentre la plantilla demostrava distanciament, indolència, autocomplaença i manca d’actitud.
Tres anys més tard tot sembla haver canviat. La temporada passada, després d’empatar a tres gols al Camp Nou (Messi va aconseguir la igualada final en temps de descompte), la plantilla blanca es va conjurar per guanyar el títol de Lliga. Malgrat no oferir un bon futbol, l’equip llavors dirigit per Fabio Capello, a base de coratge, lluita i fe en les pròpies possibilitats, va acabar assolint un campionat en què els jugadors del Barça van demostrar una indolència alarmant.
Aquest estiu el Madrid ha decidit canviar d’entrenador, malgrat el títol, i ha incorporat Bernd Schuster, que s’adapta molt millor a la filosofia i història del club blanc. L’entitat presidida per Ramón Calderón, en què ja no hi queda cap dels grans fitxatges de Florentino arran de la marxa de Beckham als Estats Units, s’ha reforçat amb bons jugadors, però allunyats de l’etiqueta de galàctics, com Dudek, Pepe, Metzelder, Drenthe, Heintze, Sneijder, Robben i Saviola, els quals han format un bloc sòlid i compacte amb Casillas, Salgado, Ramos, Cannavaro, Diarra, Guti, Gago, Robinho, Raúl, Higüaín o Van Nistelroy.
Mentrestant, el Barça no ha donat, o no s’ha atrevit a donar, la baixa a cap de les seves estrelles, les mateixes que van demostrar una manca d’actitud flagrant durant l’exercici anterior, i ha seguit confiant en Frank Rijkaard com a entrenador, un home que ha fet coses molt importants al club (jo sempre he estat un defensor seu), però que sembla que ha donat prou mostres de no poder dominar la situació actual. A més a més, un dels nous fitxatges, Thierry Henry (foto), és un futbolista que dóna la sensació d'haver donat ja el millor de si mateix a l’Arsenal, no volent dir amb això, ni molt menys, que el francès estigui condemnat a fracassar al Barça.
En només tres anys tot sembla haver canviat en els dos grans del futbol espanyol. Ha acabat definitivament un cicle per a Barça i Madrid ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario