El quart i darrer article que escric referent al clàssic entre Barça i Real Madrid del passat diumenge el dedico a l’home que es troba en boca de tothom i que podríem afirmar que en va ser el gran protagonista negatiu del matx: Ronaldinho.
En primer lloc he de comentar que Ronaldinho porta un any i mig, des del Mundial d’Alemanya, en un estat de forma lamentable, el qual pràcticament només li ha permès marcar gols a pilota parada. El brasiler ha tingut durant tot aquest temps un nivell físic horrible, que li ha impedit sortir-se'n amb èxit de la majoria de jugades individuals que ha intentat (que lluny queden aquelles accions del 0-3 del Santiago Bernabéu de la campanya 2005/2006). A més a més, Ronaldinho ha portat presumptament una vida molt poc apropiada per a un esportista, suposadament amb continuades festes i sortides nocturnes, es va perdre un munt d’entrenaments durant el passat exercici 2006/2007 i la seva actitud en l’actual temporada, durant les sessions dirigides per Frank Rijkaard, ha estat molt negativa. Per tant, es podria assegurar que el mitja punta brasiler porta 18 mesos mostrant un penosa indisciplina i jo particularment ja no li veig cap sortida al Barça, raó per la qual crec que els seus dies al Camp Nou haurien de finalitzar ja o, com molt tard, al final de la campanya vigent.
En segon lloc, ha de quedar clar que Ronaldinho ha estat un futbolista clau i decisiu en una de les etapes més grans de la història del FC Barcelona, la qual per exemple ha donat dos campionats de Lliga i una edició de la Champions League, la segona copa d’Europa de l’entitat catalana. No he tingut l’oportunitat d’observar grans jugadors de la història blaugrana com Josep Samitier, Antoni Ramallets, Estanislau Basora o el gran Laszlo Kubala, però si que he presenciat les evolucions d’extraordinaris futbolistes com Carles Rexach, Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona, Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hrsito Stoitxkov, Romário, Ronaldo o Rivaldo. Tanmateix, segons el meu parer, el millor futbolista, el més gran de la història barcelonista de les últimes quatre dècades, i segurament també dels 108 anys d’història del club català, ha estat Ronadinho. Personalment no he vist mai cap jugador blaugrana que hagi fet tres anys tan espectaculars, brillants, memorables i genials com els tres primers del brasiler al Camp Nou. Per tot això, Ronaldinho mereix tots els homenatges i honors que se li puguin atorgar una vegada abandoni l’entitat.
En primer lloc he de comentar que Ronaldinho porta un any i mig, des del Mundial d’Alemanya, en un estat de forma lamentable, el qual pràcticament només li ha permès marcar gols a pilota parada. El brasiler ha tingut durant tot aquest temps un nivell físic horrible, que li ha impedit sortir-se'n amb èxit de la majoria de jugades individuals que ha intentat (que lluny queden aquelles accions del 0-3 del Santiago Bernabéu de la campanya 2005/2006). A més a més, Ronaldinho ha portat presumptament una vida molt poc apropiada per a un esportista, suposadament amb continuades festes i sortides nocturnes, es va perdre un munt d’entrenaments durant el passat exercici 2006/2007 i la seva actitud en l’actual temporada, durant les sessions dirigides per Frank Rijkaard, ha estat molt negativa. Per tant, es podria assegurar que el mitja punta brasiler porta 18 mesos mostrant un penosa indisciplina i jo particularment ja no li veig cap sortida al Barça, raó per la qual crec que els seus dies al Camp Nou haurien de finalitzar ja o, com molt tard, al final de la campanya vigent.
En segon lloc, ha de quedar clar que Ronaldinho ha estat un futbolista clau i decisiu en una de les etapes més grans de la història del FC Barcelona, la qual per exemple ha donat dos campionats de Lliga i una edició de la Champions League, la segona copa d’Europa de l’entitat catalana. No he tingut l’oportunitat d’observar grans jugadors de la història blaugrana com Josep Samitier, Antoni Ramallets, Estanislau Basora o el gran Laszlo Kubala, però si que he presenciat les evolucions d’extraordinaris futbolistes com Carles Rexach, Johan Cruyff, Bernd Schuster, Diego Armando Maradona, Ronald Koeman, Michael Laudrup, Hrsito Stoitxkov, Romário, Ronaldo o Rivaldo. Tanmateix, segons el meu parer, el millor futbolista, el més gran de la història barcelonista de les últimes quatre dècades, i segurament també dels 108 anys d’història del club català, ha estat Ronadinho. Personalment no he vist mai cap jugador blaugrana que hagi fet tres anys tan espectaculars, brillants, memorables i genials com els tres primers del brasiler al Camp Nou. Per tot això, Ronaldinho mereix tots els homenatges i honors que se li puguin atorgar una vegada abandoni l’entitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario