Hi havia futbolistes que quan els observaves en detall, pel seu caràcter i el seu esperit de lideratge, hi intuïes un gran entrenador i aquest podia ser el cas d’homes com José Antonio Camacho o Ronald Koeman, per posar-hi només dos exemples. Pel contrari, durant la seva època de jugador, no m’esperava el mateix de Bernd Schuster.
L’alemany, un dels millors centrecampistes mundials de la dècada dels 80, i segons la meva opinió, un dels millors passadors i llançadors de falta de tots el temps, tanmateix era també un futbolista conflictiu, polèmic, capritxós, immadur, estrany, irregular i amb un caràcter força complicat.
No podem oblidar, durant la seva llarga estada de vuit anys al FC Barcelona, diferents capítols, entre els quals hi podríem destacar els següents: renunciar a la selecció alemanya amb poc més de 20 anys, insinuar que el seu entrenador i compatriota Udo Lattek bevia massa cervesa, comparar l’estadi de San Mamés amb la guerra de Corea, abandonar l’estadi Sánchez Pizjuán, després de ser substituït per Terry Venables en la final de la Copa d’Europa de 1986, sense esperar el desenllaç del matx, romandre tota la temporada 1986/1987 en blanc, portar el president Josep Lluís Núñez als tribunals...
Tampoc es pot dir que les seves experiències al Real Madrid i a l’Atlético de Madrid fossin massa tranquil·les, no acabant precisament bé aquestes etapes amb els respectius presidents blanc i blanc-i-vermell, els ja desapareguts Ramón Mendoza i Jesús Gil.
A mi em va sorprendre quan Schuster va iniciar la seva època d’entrenador perquè sincerament no el considerava un home ideal per desenvolupar aquesta feina, però va estar a punt d’ascendir a primera divisió el modestíssim Xerez i va deixar un bon record, malgrat ser cessat, al Llevant.
Posteriorment va triomfar plenament al Getafe. A l’equip madrileny tenia la difícil missió de fer oblidar Quique Sánchez Flores que, després d’una excel·lent campanya al Coliseu Alfonso Pérez, va fitxar pel València. No obstant, l’alemany no només va igualar el treball del seu predecessor sinó que el va superar portant l’equip a la final de la Copa del Rei, arran d’humiliar el Barça en semifinals, i classificant el club blau per a la Copa de la UEFA, malgrat perdre la final del Santiago Bernabéu davant el Sevilla, que havia assolit prèviament una plaça per a la Lliga de Campions.
A pesar de la gran empremta que va deixar a Getafe, jo tenia molts dubtes de que Schuster pogués ser un entrenador apte per al Real Madrid, arran que el president blanc Ramón Calderón decidís fitxar-lo per substituir Fabio Capello, malgrat que l’italià li havia donat la Lliga al l’entitat madridista. No confiava massa en què l’alemany fos capaç de dirigir un gran club, ple d’estrelles i amb una enorme pressió.
Tanmateix, fins el moment Schuster està realitzant una tasca extraordinària: té l’equip com a líder destacat de la Lliga i ja classificat com a primer de grup per als vuitens de final de la Champions League. A més, en el clàssic de diumenge contra el Barça al Camp Nou, va demostrar un nivell tàctic magnífic i es podria afirmar que en aquest sentit li va donar una autèntica lliçó a Frank Rijkaard. Resta encara molta temporada i s’ha de tenir en compte que, tradicionalment, els conjunts entrenats per Schuster solen anar de més a menys, però ara ja no en tinc cap dubte en què l’alemany és un excel·lent tècnic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario