El segon capítol de la història de la Recopa s’inicia amb el quart triomf del futbol anglès i tercer d’un club de la ciutat de Londres arran de la victòria del Chelsea davant el Real Madrid, després d’un partit de desempat. Curiosament, l’equip blanc, potser amb el palmarès més espectacular del món, mai va poder obtenir el títol de la C-2, de la qual també va jugar la final el 1983. En aquell Madrid de 1971 hi jugaven homes com Zoco, Pirri, Velázquez o Amancio, tots ells campions de la Copa d'Europa de 1966.
El 1972 la final del torneig es va jugar a l’estadi Camp Nou de Barcelona entre el Glasgow Rangers, que disputava la seva tercera final del campionat, i el Dinamo de Moscou, primer conjunt rus en arribar a una final europea. Malgrat que els escocesos es van endur el títol, els seus afeccionats es van convertir en els tristos protagonistes de la jornada i van acabar destrossant el feu blaugrana.
El Milan es va convertir el 1973 en el primer club que guanyava per segon cop la Recopa. Els llombards, al més pur estil italià, es van imposar al doble campió de la Copa de Fires, el Leeds United. Tanmateix, un any més tard el negre-i-vermells van caure sorprenentment contra el Magdeburg, primer i únic conjunt de l’antiga Alemanya Oriental en guanyar un trofeu continental.
El Dinamo de Kiev dels anys 70, equip entrenat per Valeri Lobanovski i liderat al camp per Blokhin, va ser potser el bloc que millor futbol va efectuar mitjan la dècada, malgrat que mai va poder arribar a la final de la Copa d’Europa. Pel contrari, els ucraïnesos, primer club de l’antiga Unió Soviètica en aconseguir un campionat europeu, si que van assolir la Recopa el 1975, després d’una espectacular victòria davant el Ferencvaros hongarès, en la primera final de la història dels torneigs continentals disputada entre dos conjunts de l’Europa comunista.
Entre 1976 i 1978 hi va tenir lloc la gran era de l’Anderlecht. El quadro de Brussel·les va disputar tres finals consecutives de la Recopa (l’únic club en aconseguir-ho), però com va perdre el 1977 la del mig, tampoc va ser capaç de guanyar dues edicions seguides. En aquell Anderlecht hi destacaven especialment un dels seus entrenadors, Raymond Goethals, que bastant temps més tard va obtenir la Champions League amb el Marsella, i l’estrella holandesa Rensenbrink (foto).
El 1976 els belgues van superar, en un partit espectacular, el West Ham United, el campió de 1965, mentre que el 1978 es van imposar al sorprenent Àustria de Viena, primer conjunt austríac en jugar una final continental. No obstant, el 1977 van caure davant l’Hamburg, que ja havia disputat la final nou anys abans.
El FC Barcelona va aconseguir el 1979 l’històric títol de Basilea amb una victòria per 4 a 3 contra el Fortuna de Düsseldorf, marcant Sánchez, Asensi, Rexach i Krankl per als catalans. L’equip blaugrana, que transitava per la primera temporada de la presidència de Josep Lluís Núñez, tenia com a entrenador Quimet Rifé, que feia poc havia substituït el cessat Lucien Muller, i una plantilla on hi destacaven, a més a més dels golejadors de la final, Artola, Zuviría, Migueli, Olmo, Costas, De la Cruz, Neesquens i un jove Carrasco, que va ser la gran estrella a l’estadi Sankt Jakob.
El successor del Barça en el palmarès va ser-ne un altre equip de la Lliga espanyola: el València. El conjunt llevantí, que preparava el mític Alfredo di Stefano, va vèncer a Brussel·les l’Arsenal a la tanda de penals, la primera vegada que es decidia una final europea per aquest mètode. El porter Pereira va ser el gran heroi dels campions, en què hi destacaven jugadors com Arias, Solsona, Bonhoff, Saura i sobretot Kempes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario