Aquest any s’ha complert el 10è aniversari de la històrica dimissió de Josep Lluís Núñez, després de 22 anys presidint el FC Barcelona.
Els grans problemes per al constructor no es van iniciar durant la seva última temporada com a president de l’entitat barcelonista, la 1999/2000, sinó a partir d'aquell fatídic dia de maig de l’any 1996 en què, quan encara restaven dos partits per finalitzar el campionat de Lliga, va decidir cessar Johan Cruyff, amb qui va mantenir el que es podria considerar un “matrimoni de conveniència” durant vuit anys.
És possible que, pel que fa al fons de la qüestió, Núñez tingués força arguments per destituir el creador del Dream Team, doncs l’holandès portava dos anys de mals resultats i de decisions bastant estranyes, però segurament el president es va equivocar molt en la forma, quan encara no havia acabat la temporada, utilitzant el vicepresident Joan Gaspart d’intermediari i pocs dies més tard de dir que pensava oferir-li la renovació a l’entrenador.
El cert és que, arran d’aquella decisió, l’entorn de l'entitat es va dividir clarament en dos grups: els nuñistes i els cruyffistes. Va ser llavors quan va aparèixer la plataforma opositora L’Elefant Blau, encapçalada per un jove advocat anomenat Joan Laporta i que comptava amb altres homes il·lustres com Sebastià Roca, Albert Perrín, l’actor Pep Munné o Agustí Benedito, segon classificat a les recents eleccions a la presidència del club.
Malgrat que Núñez va guanyar clarament les eleccions de l’any 2007 davant el també constructor Àngel Fernández, amb el qual es va unir el mateix Laporta, L’Elefant Blau va decidir presentar, uns mesos més tard, una moció de censura contra el president, al·legant que els comicis van tenir lloc en una època inadequada com era el mes de juliol, el de menys activitat futbolística.
A inicis de l’any 1998 hi va tenir lloc la moció, la mateixa jornada d'un Barça – Real Madrid al Camp Nou, i encara que la votació la va guanyar sense massa problemes el president, aquest va veure com per primer cop una important massa d’afeccionats li donaven l’esquena.
Un altre problema que llavors va tenir Núñez va ser la presència com a entrenador de Louis van Gaal. El tècnic holandès mantenia unes tirants relacions amb el seu compatriota Cruyff i, a més, es va situar clarament a favor del president quan aquest va haver d’afrontar la moció. El caràcter polèmic, agressiu i enèrgic de Van Gaal, que va tenir força enfrontaments amb part de la premsa barcelonina i de l’afecció blaugrana, va acabar fent més mal que bé a Núñez, que cada cop se sentia més sol.
Una gran mocadorada, la qual no va ser la primera, arran de l’eliminació del club català a les semifinals de la Lliga de Campions contra el València, l’abril de l’any 2000, va motivar, pocs dies després, que Núñez anunciés la seva marxa de la institució, la qual va ser seguida per la dimissió de Van Gaal.
No obstant, la decisió de Núñez de no continuar no va suposar, en un principi, el final del Nuñisme, doncs el ja significat Gaspart, que va ser un dels seus vicepresidents durant els 22 anys de mandat, va vencer en les eleccions, realitzades al juliol de l’any 2000, davant el publicista Lluís Bassat. Tres anys més tard, amb la contundent victòria de Laporta, es va acabar definitivament una època.
No hay comentarios:
Publicar un comentario