El passat 11 de juliol, Pep Guardiola va efectuar unes explosives declaracions contra la directiva del FC Barcelona encapçalada per Sandro Rosell. L’actual entrenador del Bayern de Munic va comentar, més o menys, que havia demanat a la junta que el deixés en pau, però que aquesta no ha complert la seva paraula; que no oblidarà mai que hagin utilitzat la malaltia de Tito Vilanova per fer-li mal, adduint que ell si que va visitar l’actual preparador del Barça a Nova York, i que si no ho va fer més vegades va ser per raons alienes a ell; que, cinc minuts després de parlar amb Neymar, va comprovar que aquest només volia jugar al club blaugrana i que, per tant, era impossible endur-se’l al Bayern i, finalment, va reptar la directiva barcelonista a contrastar les seves declaracions sense l’ús d’intermediaris.
La roda de premsa que Guardiola va oferir el passat dijous al nord d’Itàlia, on el Bayern es troba realitzant la pretemporada, em va recordar molt a la que va fer fa una mica més dos anys a l’estadi Santiago Bernabéu, abans del partit d’anada de les semifinals de la Lliga de Campions entre Barça i Real Madrid. Durant aquella campanya, el tècnic de Santpedor va haver d’aguantar moltes provocacions de José Mourinho, en la seva primera temporada com a entrenador blanc, o de l’entorn madridista, com poden ser-ne exemple que els àrbitres afavorien el conjunt català, que el calendari estava fet a mida de l’equip blaugrana o el rumor sobre dopatge que va airejar la cadena COPE. Aquell dia, Guardiola va deixar anar tot el que s’havia empassat i llavors el vaig veure molt més sincer i creïble que en rodes de premsa anteriors i posteriors on va mostrar la seva tradicional diplomàcia.
Des del dia que Guardiola va anunciar la seva marxa de la banqueta del Camp Nou, a finals d’abril de 2012, el preparador bagenc ha hagut de suportar fets com que s’anunciés com a relleu Vilanova, en la mateixa roda de premsa de comiat, sense que ell en sabés res; que s’insinués que no va visitar Tito durant la recuperació d’aquest a Nova York, ciutat on aleshores habitava el Pep; que Leo Messi, el qual deu molt del que ara és a Guardiola, digués que no havia tornat a parlar amb ell des del dia de la seva partida (era necessari afirmar-ho ?); que el portaveu Toni Freixa comentés que Vilanova ja havia superat en tot el de Santpedor, fins i tot en la faceta humana; que l’actual entrenador blaugrana comentés que la distància havia refredat la relació, malgrat que tos dos van viure durant uns mesos a la mateixa ciutat; que se l’acusi d’intentar fitxar Neymar, quan es tracta d’una acció normal i lògica; que es comenti que va dir que Tito és incapaç de comptabilitzar el brasiler amb Messi o que se li retregui que va a dinar amb Johan Cruyff.
És possible que Guardiola no hagi elegit el moment més oportú per realitzar unes declaracions tan polèmiques, i que el seu parlament no sigui massa positiu per a l’estabilitat social del que diu que segueix sent el club del seu cor, però jo al Pep me l'he cregut perquè li he notat la mateixa sinceritat i credibilitat que li vaig observar a la sala de premsa del Bernabéu. I com penso que Guardiola diu la veritat, ens podríem trobar en una altra actuació al meu parer inpresentable de la junta de Rosell, després dels capítols del retorn de la insígnia de la presidència d’honor de Johan Cruyff, la denúncia a Joan Laporta i els seus directius pel tema dels avals, la publicitat de Quatar, el tema de les seccions no professionals de la institució, la polèmica de la Grada Jove i el retorn dels violents al Camp Nou o la clara pèrdua de protagonisme de la Masia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario