domingo, 8 de mayo de 2016

30 ANYS DE LA DERROTA DE SEVILLA













Abans d’ahir, 7 de maig, es van complir tres dècades del que potser ha estat el dia més trist, esportivament parlant, de la història moderna del FC Barcelona: la jornada de la dolorosa derrota en la final de la Copa d’Europa disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest.

El Barça, que en aquella edició del torneig havia eliminat l’Sparta de Praga, el Porto, el vigent campió Juventus i el Göteborg, arran d’una remuntada espectacular, va caure en la final davant un equip teòricament molt assequible, en un escenari en què els afeccionats catalans van acudir en massa, mentre a penes hi havia seguidors romanesos.

Com ja he parlat més d’una vegada en aquest bloc d’aquell encontre, en aquest article m’agradaria concretament mostrar les causes que van provocar aquell desastre:

Excés de confiança. Després d’eliminar el Porto, que guanyaria la competició un any més tard; de superar el Juventus, que havia conquistat el campionat un any abans, i remuntar davant el Göteborg, que durant aquell període va assolir dues Copes de la UEFA, l’Steaua semblava un rival molt senzill.

La pressió. El Barça dels 80, com també el dels 60 i 70, era un bloc mentalment parlant molt fràgil que no suportava la pressió dels grans partits, tal com es va demostrar en la increïble pèrdua del campionat de Lliga quatre anys abans. Penso que els jugadors del grup que dirigia el tècnic anglès Terry Venables no van assimilar bé el paper d’indiscutible favorit.

Desgreuges. Àngel Pichi Alonso, avui un cèlebre comentarista televisiu, va ser el gran heroi en les semifinals contra el Göteborg amb un hat trick, però a Sevilla, Venables li va donar la titularitat a l’escocès Steve Archibald, que acabava de sortir d’una lesió.

Bernd Schuster. El centrecampista alemany va ser un dels millors futbolistes d’Europa durant la dècada dels 80, a més d’un dels grans passadors a llarga distància i llançador de faltes de la història, però també va ser un dels jugadors més estranys, capritxosos i infantils de la seva època. No crec que fos el màxim culpable del desastre del Sánchez Pizjuán, però Schuster va jugar una horrorosa final i, arran de ser substituït a la pròrroga, va abandonar l’estadi sense esperar el desenllaç de l’encontre.

El rival. Si bé es veritat que l’Steaua era un bloc força inferior al Barça, també és cert que el conjunt romanès no era un mal equip, doncs el grup que dirigia Emerich Jenei comptava amb jugadors emblemàtics com el porter Helmut Duchabam, gran heroi de la final; el migcampista Ladislau Boloni i els davanters Marius Lacatus i Victor Piturca. A més, tres anys més tard, ja amb Gica Hagi com a gran estrella, l’entitat de Bucarest va jugar de nou la final de la Copa d’Europa, la qual va perdre al Camp Nou enfront el Milan.

A la foto, els jugadors de l’Steaua amb el trofeu. 

No hay comentarios: