El Real Madrid, entre els anys 1956 i 1960, va
conquistar les cinc primeres Copes d’Europa de la història, però l’entitat
espanyola no va poder assolir les cinc edicions següents, que van anar a parar
a les vitrines de Benfica i Inter, dues vegades, i Milan, un cop. Curiosament,
entre 1961 i 1965, el conjunt que dirigia el mític Miguel Muñoz va guanyar cinc
Lligues espanyoles seguides.
El 1966, precisament un any en què els blancs no van
aconseguir el títol de Lliga, el Madrid va obtenir la seva sisena Copa
d’Europa, després de guanyar, a l’estadi Heysel de Brussel·les, el Partizan de
Belgrad, el primer club de l’Europa comunista en jugar una final del torneig.
Vasovic va avançar els serbis, però Amancio i Serena van remuntar el xoc. En
aquella època, i malgrat la dictadura franquista, la música pop – rock d’origen
anglosaxó va tenir certa repercussió a Espanya, raó per la qual aquell Madrid
va rebre el sobrenom de Yé Yé.
A part dels dos anotadors (el gallec Amancio era una de
les estrelles d’aquell equip), al bloc de Muñoz hi brillaven futbolistes com
Araquistáin, Sanchís Sr., Zoco, el recentment desaparegut De Felipe, Pirri,
Velázquez, Grosso o Gento, que ja havia estat present en les primeres cinc
Copes d’Europa de la institució madridista. Com es pot observar, a diferència
dels anys 50 en què hi destacaven homes com l’uruguaià Santamaría, el francès
Kopa, l’hongarès Puskas, suplent el 1966, o els argentins Rial i Di Stefano, la
gran figura del pentacampió, tots els jugadors de la sisena eren espanyols,
doncs en aquella època estava prohibit fitxar estrangers.
Després del triomf de Heysel, el Madrid va entrar, en
el pla internacional, en una llarga i profunda crisi, doncs el setè títol,
conquistat a l’estadi Arena d’Amsterdam davant el Juventus, trigaria 32 anys en
arribar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario