Quan durant la primavera de 1990 es va disputar la
final de la Copa del Rei entre FC Barcelona i Real Madrid, els catalans havien
fet fins el moment una temporada bastant decebedora, doncs només havien estat
tercers al campionat de Lliga, per darrere de Real Madrid i València, i el
conjunt blaugrana havia estat eliminat per l’Anderlecht als vuitens de final de
la Recopa, competició el títol de la qual defensaven.
Pel contrari, el Real Madrid acabava de conquistar la
seva cinquena Lliga consecutiva i estava passant per una època gloriosa, tot i
que aquella generació, encapçalada pels representants de la Quinta del Buitre i
altres futbolistes com el golejador mexicà Hugo Sánchez, fracassava any rere
any en la Copa d’Europa.
S’ha comentat moltes vegades que Josep Lluís Núñez, el
president del Barça, li havia donat un ultimàtum a l’entrenador Johan Cruyff
abans de la final, que va tenir lloc a l’estadi de Mestalla de València, llavors
encara conegut com a Luis Casanova. En resum, si el bloc barcelonista hagués
perdut aquell partit, Cruyff hauria estat segurament cessat.
L’encontre va estar molt condicionat per l’expulsió d’un
jove Fernando Hierro i, amb superioritat numèrica, el grup de Cruyff va passar
a dominar i controlar el xoc i es va avançar amb un gol de cap de Guillermo
Amor ja a la segona part, sentenciant en el temps de descompte Julio Salinas.
Aquell resultat va canviar la història del futbol
espanyol: Cruyff va seguir a la banqueta del Camp Nou i va convertir el seu
equip en el recordat Dream Team, que per exemple va assolir quatre Lligues
consecutives i la primera Copa d’Europa en la història del club català, sense
oblidar el més important: l’holandès va acabar amb la tradicional dinàmica
negativa, perdedora i victimista de l’entitat barcelonina.
A la foto, el capità José Ramón Alexanko i Johan
Cruyff amb el trofeu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario