JOHAN CRUYFF (I 8): LA DECADÈNCIA DEL DREAM TEAM

Després de la dolorosa humiliació d’Atenes, a la final de la Copa d’Europa en què el Milan va derrotar i golejar el Barça per 4 a 0, Cruyff va portar a terme una profunda renovació de la plantilla, donant la baixa a històrics del Dream Team com Eusebio, Goikoetxea, Salinas, Zubizarreta, a qui va acomiadar sense massa miraments arran del desastre a la capital grega, o Laudrup, que va fitxar pel Real Madrid.

Tanmateix, més que les baixes, allò més sorprenent van ser les altes, doncs Cruyff va decidir fitxar jugadors d’una trajectòria força modesta com el porter Lopetegi, Sánchez Jara, que va tornar d’una cessió; José Mari, que va arribar al mercat d’hivern; Eskurza, que va ser intercanviat per Goikoetxea, que va entrar a formar part de la disciplina de l’Athletic Club, i els davanters de l’Espanyol Korneiev i Escaich, que acabaven de descendir amb el club blanc-i-blau a segona divisió. El Barça va fer la pitjor de les vuit temporades de Cruyff a la banqueta del Camp Nou i l’únic títol assolit va ser el de la Supercopa d’Espanya.

Per a la següent campanya, que seria la darrera de l’holandès com a entrenador, Cruyff va demanar els fitxatges del portuguès Rui Costa i els francesos Djorkaeff i Zidane, però Josep Lluís Núñez, amb qui ja mantenia unes tenses relacions, es va negar per l’alt preu de les contractacions. Aleshores, a part del central asturià Abelardo i el davanter bosnià Kodro, van arribar al Camp Nou dos futbolistes que no havien pogut triomfar plenament al Real Madrid: el romanès Hagi i el croat Prosinecki. Malgrat que el barça va lluitar per la Lliga, la Copa del Rei (va disputar-ne la final) i la Copa de la UEFA pràcticament fins el final, va perdre els tres títols en un curt termini de temps.

Núñez va decidir la destitució de Cruyff quan encara restaven dues jornades per a la finalització del campionat de Lliga, fet que va originar, com tants altres cops ha succeït en la història de la institució catalana, que l’entorn del FC Barcelona es dividís en dos grups, en aquest cas entre nuñistes i cruyffistes, que va generar un ambient irrespirable fins que el constructor va presentar la seva dimissió quatre anys més tard. Sempre ha estat una incògnita si el preparador holandès hagués estat capaç de formar una altra gran esquadra mitjançant jugadors de la pedrera com Quique Álvarez, Celades, Òscar, Roger, De la Peña, Velamazán, Moreno o el seu fill Jordi.

A la foto, Johan amb el seu fill Jordi. 

JOHAN CRUYFF (7): EL DREAM TEAM

Ja s’havia indicat en el capítol anterior dedicat a la figura de Johan Cruyff que aquest s’havia salvat de la destitució arran de la victòria del Barça a la final de la Copa del Rei de l’any 1990. Es podria dir que en aquella nit valenciana va néixer el Dream Team.

L’estiu del mateix 1990 va ser fitxat Stoitxkov, Ferrer va tornar d’una cessió al Tenerife, Joan Andoni Goikoetxea es va incorporar al club dos anys després del seu fitxatge i Guardiola va pujar el primer equip procedent del filial. Aquests quatre futbolistes es van unir a Zubizarreta, Koeman, Eusebio, Amor, Bakero, Begiristáin, Laudrup o Salinas i van conformar un dels millors blocs de la història del FC Barcelona, al qual s’incorporarien més tard jugadors com Busquets, Nando, Juan Carlos, Sergi, Witschge o Romário.

Durant la vigència del Dream Team, entre les temporades 1990 / 1991 i 1993 / 1994, el conjunt de Cruyff va conquistar quatre campionats de Lliga consecutius, fet que continua sent una marca en la història del club; dues Supercopes d’Espanya, la primera Copa d’Europa en el palmarès de l’entitat catalana i una Supercopa d’Europa, també la primera aconseguida per la institució barcelonista. A més, l’equip blaugrana va assolir tots aquests títols desplegant un joc molt atractiu, força espectacular i radicalment ofensiu.

Un apartat propi mereix la consecució de la Copa d’Europa l’any 1992, conquistada a l’antic estadi londinenc de Wembley davant el Sampdoria (1-0), el mateix adversari a qui l’equip de Cruyff havia superat en la final de la Recopa de l’any 1989. Era la tercera final de la competició que jugava el Barça, que havia perdut les dues anteriors contra el Benfica, el 1961 a Berna, i l’Steaua de Bucarest, feia només sis anys a Sevilla, i, per tant, la pressió era màxima. No va ser un partit gens fàcil i el grup barcelonista només va poder imposar-se en el minut 111, ja durant la segona part de la pròrroga, gràcies a un gol de falta de Koeman.

Si la final de la Copa del Rei de 1990 es pot considerar el dia del naixement del Dream Team, la seva defunció es podria dir que va tenir lloc el 1994 en una trista nit a Atenes, quan el Milan va guanyar i humiliar el Barça en la final de la Copa d’Europa portada a terme a l’estadi Olímpic de la capital grega.

A la foto, Cruyff celebra amb Stoitxkov la Copa d’Europa sobre la gespa de Wembley. 

JOHAN CRUYFF (6): LA CONSTRUCCIÓ DEL DREAM TEAM

L’any 1988, el FC Barcelona es trobava en una de les pitjors crisis de la seva història moderna, la qual es remuntava a dos anys abans, quan l’equip català va perdre a Sevilla la final de la Copa d’Europa contra l’Steaua de Bucarest. Les mocadorades al Camp Nou eren contínues, el president Josep Lluís Núñez era molt qüestionat i la pràctica totalitat de la plantilla del club es va reunir a l’hotel Hesperia per demanar la dimissió del constructor.

Núñez, amb molta habilitat, va decidir fitxar com a nou entrenador Johan Cruyff, el preferit de l’oposició, i junts es van disposar a realitzar una profunda i dràstica renovació de la plantilla, amb l’alta de futbolistes com Soler, Eusebio, Bakero, Begiristáin o Salinas i baixes d’homes emblemàtics com Urruti, Schuster, Víctor, Calderé, Clos o Archibald. Un any més tard, es van efectuar les contractacions de jugadors com Koeman i Laudrup, dos històrics del Dream Team.

La primera temporada de Cruyff a la banqueta del Camp Nou va ser acceptable i esperançadora, amb la consecució de la tercera Recopa en la història de la institució, conquistada a l’estadi Wankorf de Berna contra el Sampdoria. No obstant, el conjunt blaugrana va quedar molt lluny al campionat de Lliga del Real Madrid de Leo Beenhacker, que aleshores comptava amb un excel•lent planter integrat per futbolistes com Gordillo, l’exbarcelonista Schuster, Michel, Butragueño o Hugo Sánchez.

En la segona campanya es va fer un pas enrere, doncs el bloc de Cruyff va ser molt més irregular que en l’exercici inicial, només va poder ser tercer a la Lliga, va perdre la Supercopa d’Europa davant el Milan i no va ser capaç de superar els vuitens de final de la Recopa. Tanmateix, quan l’holandès s’hi jugava la continuïtat a la banqueta, el Barça li va guanyar al Real Madrid (2-0) la final de la Copa del Rei, jugada a l’estadi de Mestalla de València, amb gols d’Amor i Salinas. Molts experts estan d’acord que aquell dia va suposar un abans i un després pel que fa a la història del futbol espanyol.

A la foto, Cruyff entre els seus principals ajudants a la banqueta del Camp Nou: Carles Rexach (dreta) i Toni Bruins Slot.

JOHAN CRUYFF (5): ELS INICIS COM A ENTRENADOR

Malgrat retirar-se a les files del Feyenoord de Rotterdam, Johan Cruyff va tornar aviat a l’Ajax d’Amsterdam, entitat de la qual es va convertir en director tècnic. D’aquella època (hi ha imatges gravades) va destacar un partit en què les coses no anaven massa bé per al club ajacied i Cruyff, tens i enutjat, va baixar a la banqueta per donar algunes ordres, mentre l’entrenador de l’equip, Leo Beenhacker, futur tècnic madridista, mostrava una evident contrarietat.

Seguidament, Cruyff va realitzar el pas definitiu a la banqueta i es va convertir en entrenador de la institució d’Amsterdam, tenint sota les seves ordres futbolistes històrics com Blind, Koeman, Rijkaard, Wouters o Van Basten. Si bé Johan no va poder conquistar l’Eredivisie, en un període en què el PSV Eindhoven era força superior, l’Ajax va conquistar el seu primer trofeu europeu des de l’any 1973, quan va assolir la Recopa davant el Lokomotive de Leipzig, gràcies a un solitari gol de Van Basten a l’estadi Olímpic d’Atenes, escenari on anys més tard rebria el seu pitjor contratemps com a preparador.

En aquella etapa ja es poder comprovar un fet constant en la relació de Cruyff amb alguns dels seus futbolistes: enfrontament, marxa del jugador i posterior reconciliació. Això es va poder observar amb Koeman, amb qui després es va retrobar al FC Barcelona, on va ser, segons molts experts, la seva extensió sobre el terreny de joc, i amb Rijkaard, home amb el qual posteriorment ha tingut una bona amistat. En la seva llarga trajectòria a la banqueta del Camp Nou es van poder presenciar episodis similars amb jugadors com Laudrup i Stoitxkov.

Quan feia poques setmanes que havia començat una nova campanya, per desavinences amb la directiva ajacied, Cruyff va abandonar l’esquadra d’Amsterdam. El seu destí, uns mesos més tard, seria un Barça submergit en una de les seves pitjors crisis de la història moderna. 

JOHAN CRUYFF (4): L’ÈPOCA ERRANT

Després dels seus cinc anys al FC Barcelona, i fins el dia de la seva retirada, Johan Cruyff va portar a terme una etapa errant que el va portar pels Estats Units, de nou a Espanya i de retorn a Holanda.

Com van fer altres velles glòries de l’època, com Pelé, Beckenbauer, Müller o Neeskens, Cruyff va tenir una experiència en el futbol nord-americà, concretament amb Los Angeles Aztecs i Washington Diplomats, però a diferència d’allò què quasi tothom pensava, el seu pas pels Estats Units no va ser el previ a la retirada.

Seguidament, el davanter holandès va viure la seva etapa més estranya i pintoresca, quan va decidir fitxar per la UE Llevant, aleshores un modest equip de la segona divisió espanyola. Cruyff només va romandre uns mesos a València i la seva experiència al conjunt granota va ser força negativa, fins el punt que es podria considerar una important taca en la seva extraordinària carrera.

Però en el seu retorn a l’Ajax, Cruyff va demostrar que, ni molt menys, estava acabat, donant un notable rendiment en la seva segona etapa en l’entitat ajacied, tot i que l’estrella neerlandesa va sorprendre de nou tothom quan va optar per retirar-se a les files del Feyenoord (foto), el gran rival històric del club d’Amsterdam, guanyant a més el campionat de Lliga amb el conjunt de Rotterdam.

NO ES POT MAI MENYSPREAR EL REAL MADRID



En primer lloc, per començar aquest article, vull comentar que la celebració dels jugadors del Real Madrid al vestidor del Camp Nou, després de vèncer (1-2) en el darrer clàssic, com si els futbolistes blancs acabessin de guanyar la Champions League, quan allò cert és que són tercers a la classificació de la Lliga a set punt més el goal – average del FC Barcelona, em va transportar pel túnel del temps i em va recordar els anys 70 i 80, però a l’inrevés, quan era el Barça el que celebrava una simple victòria en el clàssic malgrat trobar-se lluny del Madrid a la taula classificatòria.

Dit això, vull referir-me a l’excessiva eufòria que es podia observar en l’entorn barcelonista les últimes setmanes, el qual, coneixent l’entitat catalana, no m’estranyaria gens que, arran de la derrota de dissabte passat, ara paradoxalment pogués veure-ho tot perdut. Per exemple, recordo els dies previs al sorteig de la Lliga de Campions, quan des d’alguns sectors es desitjava com a rival el Real Madrid, de qui s’assegurava que era un equip perdut i acabat i al qual se’l podia derrotar sense problemes.

L’esquadra que actualment dirigeix Zinedine Zidane compta amb un dels porters més en forma del moment, Keylor Navas; amb una defensa en què es troben dos dels centrals més regulars dels darrers anys, Pepe i Sergio Ramos, i potser el millor lateral esquerrà del planeta, Marcelo; un centre del camp que combina la depurada tècnica de Luka Modric i Toni Kroos amb el treball de Casemiro, i finalment un trident ofensiu, segurament inferior al del Barça, però de gran qualitat, integrat per Gareth Bale, Karim Benzema i Cristiano Ronaldo.

A més, el club madridista és dels pocs (jo només recordo un cas semblant: el Bayern de Munic de la dècada dels 70) que és capaç de conquistar la Copa d’Europa o la Lliga de Campions en una campanya irregular, en algunes fases lamentable, i malgrat trobar-se molt mal classificat en el torneig local. No podem oblidar que l’entitat blanca va assolir les Champions League dels anys 2008 i 2010 després de ser, respectivament, quart i cinquè a la Lliga espanyola, sense oblidar que al llarg d’aquelles temporades alguns dels seus futbolistes van ser criticats per desídia.

Tanmateix, penso que aquesta derrota al clàssic li pot anar molt bé al Barça per afrontar els mesos més decisius de la temporada, començant per l’eliminatòria de quarts de final de la Lliga de Campions davant l’Atlético de Madrid.

A la foto, una imatge de l’últim clàssic al Camp Nou.

JOHAN CRUYFF (3): L’ETAPA COM A FUTBOLISTA AL FC BARCELONA

L’estiu de l’any 1973, després d’aconseguir a Belgrad la seva tercera Copa d’Europa amb l’Ajax, Johan Cruyff va fitxar pel FC Barcelona, institució que no conquistava el títol de Lliga des de l’any 1960 i que des de llavors només havia pogut assolir tres Copes d’Espanya i una Copa de Fires.

Per raons burocràtiques, el davanter holandès no va poder debutar amb el seu nou club fins a la setena jornada del campionat de la regularitat, quan el Barça es trobava en posició de descens. A partir del seu primer matx, al Camp nou contra el Granada, el conjunt que dirigia Marinus Michels va fer una remuntada espectacular, es va situar líder, va vèncer el Real Madrid al Santiago Bernabéu per un històric 0 a 5, es va proclamar matemàticament campió al Molinón de Gijón, quan encara restaven cinc jornades per al final del torneig, i el Barça va guanyar la primera Lliga en 14 anys.

Cruyff, que va completar una excel•lent temporada arribant amb Holanda a la final de Mundial d’Alemanya, va realitzar un exercici excepcional, però les altres cinc campanyes que va romandre al Camp Nou van ser força més discretes, sobretot la segona, en la qual es va veure afectat per la Copa del Món en una època en què la preparació física no era tan sofisticada com en els temps actuals, i la tercera, en què es va enfrontar a l’entrenador alemany Hennes Weisweiller. De nou amb Michels a la banqueta, Cruyff va millorar el seu joc en les dues darreres temporades com a blaugrana, destacant l’episodi de la seva expulsió per l’àrbitre madrileny Melero Guaza en la quarta i la consecució de la Copa del Rei en la cinquena i última.

Durant els seus cinc anys d’estància com a jugador a Barcelona, Cruyff va coincidir amb futbolistes emblemàtics com Sadurní, Mora, Artola, Rifé, Zuviría, Torres, Gallego, Costas, De la Cruz, Albaladejo, Juan Carlos, Marcial, Neeskens, Asensi, Rexach, Esteban, Heredia, Sotil o Clares.