EL GREU PROBLEMA ARBITRAL

Qui llegeix aquest bloc, sabrà perfectament que sóc totalment contrari al victimisme, que no veig mai conspiracions ni mans negres i que confio en l’honestedat arbitral, però no hi ha dubte que aquesta temporada els col·legiats s’estan equivocant molt i l’últim exemple el tenim en el penal que va assenyalar el passat diumenge Gil Manzano a favor del Real Madrid, per unes mans, que semblaven involuntàries, del jugador del Vila-real Bruno Soriano.

És evident que bastants dels errors arbitrals en aquesta campanya han afavorit l’equip de Zinedine Zidane i que altres han perjudicat greument el FC Barcelona, com va ser el cas del gol no assenyalat a Luis Suárez al Benito Villamarín, quan l’esfèric va entrar mig metre a la porteria del Betis.

Penso que actualment torna a haver una sèrie d’àrbitres, encapçalats pel valencià Mateu Lahoz (foto), als quals potser els hi agrada anar de protagonistes, sortir als diaris l’endemà i anar d’estrelles, com en altres èpoques succeïa també amb l’asturià Díaz Vega, l’andalús López Nieto o el també valencià Ansuátegui Roca. Igualment, després d’una important millora en la qualitat dels col·legiats a partir de la seva professionalització, sembla que els últims anys aquesta ha empitjorat.

També s’ha de reconèixer que, davant dels dubtes, i aquests són molts per la dificultat de prendre una decisió en centèsimes de segon i per aquesta obstinació de no voler-se usar les noves tecnologies en les jugades més polèmiques, moltes vegades l’àrbitre o els seus assistents es decanten, encara que sigui de forma inconscient, a favor dels equips grans i, entre aquests, pel Real Madrid.

Tanmateix, si el Barça aquesta temporada hagués fet les coses bé, hagués jugat millor i hagués estat més fidel a la seva cultura futbolística, en aquests moments podria ser líder folgat de la classificació i no haver d’estar lamentant les equivocacions arbitrals.

LEICESTER CITY: D’UN ANY A L’ALTRE

La setmana passada, Claudio Ranieri, l’home que li va donar fa quasi un any la Premier League, la primera Lliga de la seva història, al Leicester City, va ser destituït. Una mesura que sembla molt injusta, tot i que és evident que l’entitat anglesa necessita un revulsiu, doncs es troba només a un punt de la zona de descens.

No és un fet tan estrany que quan un equip modest conquista un títol important, la temporada següent sigui un desastre i podem recordar, per exemple, que el CB Manresa, un any més tard d’assolir sorprenentment la Lliga ACB de Bàsquet, va descendir de categoria.

Les raons de la profunda crisi dels Foxes poden ser les següents:

Manca de motivació. Els jugadors del Leicester van jugar la temporada passada al 200%, cosa que no ha succeït en l’actual exercici, potser perquè Ranieri no ha sabut seguir motivant els seus futbolistes. Fins i tot s’ha parlat d’un boicot del vestidor, encapçalat per Vardy, contra l’entrenador.

Desgast per la Lliga de Campions. Al contrari d’allò que està passant a la Premier League i a l’FA Cup, el Leicester va realitzar una fase de grups de la Champions League esplèndida i actualment té oberta l’eliminatòria de vuitens de final contra el Sevilla. Tanmateix, l’esforç a Europa, l’ha notat a Anglaterra.

El baix rendiment de les estrelles. L’algerià Mahrez i l’anglès Vardy, les grans figures del Leicester 2015 / 2016, estan poc afortunats en aquesta campanya i això ha estat clau per explicar el baix rendiment del grup de Ranieri.

El traspàs de Kanté. El centrecampista francès va ser l’home que va portar el timó del Leicester l’exercici anterior. Si el club va ser capaç, malgrat les abundants ofertes, de retenir Mahrez i Vardy a l’entitat, no va poder evitar la marxa de Kanté al Chelsea, l’actual líder de la Premier League. 

GRANS FUTBOLISTES ESPANYOLS DE LA HISTÒRIA: CARLOS SANTILLANA

Comunitat: Cantàbria.

Any de naixement: 1952.

Lloc de naixement: Santillana.

Demarcació: davanter.

Clubs: Racing Santander i Real Madrid.

Eurocopes disputades: Itàlia 1980.

Mundials disputats: Argentina 1978 i Espanya 1982.

Títols de clubs: 9 Lligues, 4 Copes i 2 Copes de la UEFA.

El millor: el remat de cap

El davanter càntabre, un dels millors jugadors del Real Madrid i la selecció espanyola de la dècada dels 70, va destacar sobretot pel seu remat de cap, sent un dels millors especialistes de la història del futbol espanyol en aquesta faceta. En la seva llarguíssima etapa al Santiago Bernabéu, va coincidir amb homes com José Martínez Pirri, Vicente del Bosque, Manuel Velázquez o Amancio Amaro.

El pitjor: aquell Madrid no guanyava Copes d’Europa

El Real Madrid compta amb 12 Copes d’Europa / Lligues de Campions en el seu palmarès, però no en va conquistar cap entre els anys 1967 i 2007, per la qual cosa Santillana no va poder guanyar mai el trofeu. L’atacant, quan ja era un jugador veterà, va disputar la final de la Copa d’Europa de l’any 1981, però el conjunt blanc va perdre al Parc dels Prínceps de París contra el Liverpool. 

CAMÍ DE WEMBLEY 1992: SPARTA PRAGA

En la primera eliminatòria de la Copa d’Europa de la temporada 1985 / 1986, la mateixa en què el FC Barcelona va perdre penosament la final contra l’Steaua de Bucarest a Sevilla, el conjunt català ja s’havia enfrontat a l’equip txec, el qual li va donar molts problemes, doncs el bloc llavors dirigit per l’anglès Terry Venables només es va poder classificar pel valor doble dels gols en camp contrari.

L’entitat de Praga també es va convertir en un adversari molt dur per al Dream Team en la campanya 1991 / 1992, aleshores en la lligueta semifinal, fins el punt de ser el principal rival del Barça, per davant dels teòricament més potents Benfica i Dinamo de Kiev, en una època en què les esquadres de l’est d’Europa tenien un potencial força més gran que en l’actualitat, doncs feia poc temps que hi havia desaparegut el comunisme i encara no s’havia produït el gran èxode de futbolistes cap a occident.

En l’encontre del Camp Nou, que va obrir la fase, l’equip de Johan Cruyff va tenir moltes dificultats per batre el campió txec, al qual va superar per 3 a 2 (Guillermo Amor, Michael Laudrup i José Mari Bakero van marcar pels locals i Per Vrabec i Vaclav Nemecek pels visitants), mentre que en el xoc de Praga, l’esquadra local va vèncer per 1 a 0, amb gol de Horst Siegl, i va complicar la classificació blaugrana per a la final.

Pel que fa a l’enfrontament disputat a la capital txeca, aquest va passar a la història de les anècdotes barcelonistes perquè Cruyff va donar la culpa de la derrota a l’entorn, paraula que des de llavors forma part del diccionari blaugrana.

A la foto, els jugadors de l’Sparta celebren el seu gol a Praga. 

QUÈ HA DE FER EL BARÇA PER ACONSEGUIR EL MIRACLE DE LA REMUNTADA ?

Per començar aquest article, vull deixar ben clar que confio molt poc en què el FC Barcelona remunti el 4 a 0 del Parc del Prínceps al Camp Nou, en el xoc de tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions contra el París Saint Germain (PSG). L’equip blaugrana podria fer quatre gols, evidentment si millorés la seva imatge dels últims dies, però dubto molt que no en rebi cap i, si el conjunt francès marca, el bloc barcelonista estaria obligat a fer-ne sis.

Per la gesta, s'hauria de fer el següent:

Situar un onze inicial amb totes la vaques sagrades. Jo optaria pel format per Ter Stegen, Mascherano, Piqué, Umtiti, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar.

Marcar el primer gol en els primers 20 minuts. Penso que seria necessari perquè els jugadors del PSG es posessin nerviosos i comencessin a dubtar.

Elegir un centre del camp potent. Per aquesta raó hauria d’estar integrat pel trio del triplet 2014 / 2015, és a dir, per Rakitic, Busquets i el capità Iniesta. S’haurà d’esperar que els jugadors de Badia del Vallès i de Fuentealbilla recuperin la seva millor versió després de les lesions.  

El trident ofensiu hauria d’estar afinat. Per aconseguir la remuntada, seria imprescindible que Messi, Suárez i Neymar estiguessin endollats, actius i decisius, sobretot l’argentí i l’uruguaià, ja que tots dos van estar desapareguts a París.

Tenir paciència. Seria molt imprudent llançar-se radicalment a l’atac des del primer minut, doncs això podria desequilibrar l’equip i proporcionar perillosos contraatacs del PSG.

Pressionar. Els futbolistes de Luis Enrique Martínez haurien de realitzar un pressió asfixiant a partir dels tres davanters, per la qual cosa les  estrelles del trident hi haurien de col·laborar, cosa que no va succeir al Parc dels Prínceps.

Ajuntar les tres línies. Si el Barça juga en llarg, tal com està fent les últimes setmanes, atorgarà molts espais a l’esquadra d’Unai Emery. En canvi, si ajunta les tres línies, serà molt més senzill recuperar l’esfèric quan aquest es perdi.

Jugar en terreny contrari. Això equival a avançar força tant el porter Ter Stegen com la línia defensiva, però entenc que és un risc que s’ha de córrer.

Assegurar la concentració defensiva. La línia de rereguarda no es pot permetre cap gol del PSG perquè seria gairebé definitiu per sentenciar l’eliminatòria. Piqué i Mascherano, que penso que hauria d’actuar de lateral dret en detriment d’un desconcertat Roberto,  haurien d’exercir de líders. S’ha de veure, però, si l’argentí estarà plenament recuperat de la seva lesió.

Aconseguir el Camp Nou de les grans ocasions. L’estadi barcelonista hauria d’omplir-se i l’afecció ser pacient amb els seus jugadors.

A la foto, Di María celebra un dels seus gols de París. 

LA GRAN ERA DE JAVIER CLEMENTE

El passat diumenge, a l’estadi de Mestalla, Ernesto Valverde va aconseguir el rècord de partits oficials com a entrenador de l’Athletic Club de Bilbao, marca que ostentava Javier Clemente, un home clau en la carrera de futbolista de l’actual preparador de l’entitat biscaïna.

Clemente va tenir una època gloriosa durant quasi la totalitat de la dècada dels 80 del segle passat, en les seves primeres experiències en l’Athletic Club i el RCD Espanyol. Si bé és cert que el tècnic de Barakaldo va ser molt criticat pel joc dels seus equips, poc atractiu i força defensiu, i per la duresa d’alguns dels futbolistes que va tenir sota les seves ordres, especialment el central Goikoetxea, crec que ningú pot negar que el basc va ser un dels millors entrenadors espanyols de la seva generació.

El preparador biscaí es va convertir en entrenador de l’Athletic l’any 1981, quan només comptava amb 31 anys, sent més jove que el llavors capità de l’equip, el davanter Dani. Després de classificar la primera temporada el conjunt basc per a la Copa de la UEFA, el tècnic li va donar a l’entitat de Bilbao dues Lligues i una Copa del Rei, aconseguint l’any 1984 un històric doblet.  

En aquella plantilla hi destacaven futbolistes com un jove Zubizarreta, Lizarazu, el ja citat Goikoetxea, De Andrés, els germans Patxi i Julio Salinas, que llavors iniciaven la seva carrera professional, o l’estilista Sarabia, amb el qual es va enfrontar Clemente, a qui no li agradaven els jugadors tècnics aparentment poc esforçats, afer el qual li va suposar la destitució l’any 1986.

Posteriorment, Clemente va fitxar per l’Espanyol i va fer dues campanyes espectaculars amb el club català: en la primera, va classificar l’equip en tercera posició al campionat de Lliga, només per darrere de Real Madrid i FC Barcelona, i en la segona va portar el conjunt blanc-i-blau a la final de la Copa de la UEFA, després d’eliminar entitats històriques com Borussia Mönchenglabdach, AC Milan, Inter de Milà o FC Bruges, a més del més modest Zbrojovska de Brno.

Però hi va haver clarament una abans i un després en la trajectòria de l’entrenador de Barakaldo en la seva experiència inicial a l’Espanyol: la dolorosa derrota de Leverkusen. L’equip barceloní havia vençut en l’anada de la final, disputada al ja desaparegut estadi de Sarrià, per 3 a 0, però el Bayer va igualar el resultat a la tornada i es va imposar a la tanda de penals.

Un any més tard, Clemente fitxaria per l’Atlético de Madrid, on viuria la primera de les seves grans decepcions al ser cessat pel peculiar president blanc-i-vermell Jesús Gil. Posteriorment, alternaria algunes experiències positives, com la de la selecció espanyola, a la qual va portar al Mundial dels Estats Units i a l’Eurocopa d’Anglaterra,  però sobretot de negatives, com el seu retorn a San Mamés o les estades amb els equips nacionals de Sèrbia, Líbia o el Camerun. 

EL GRAN MOMENT DEL FUTBOL BASC

Euskadi és, juntament amb Andalusia, que compta amb Sevilla, Betis, Màlaga i Granada, la comunitat que té més equips a primera divisió, concretament Athletic Club, Real Sociedad, Alavés i Eibar, tenint en compte que el País Basc té una extensió molt menor que Andalusia, a més de comptar amb força menys habitants.

A més, els quatre principals clubs bascs es troben en un moment extraordinari i no seria cap disbarat comentar que tots ells podrien jugar competicions europees la pròxima temporada.

Athletic Club. L’entitat de Bilbao no està realitzant un campionat de Lliga massa regular, doncs en aquest moment està fora de les places europees i tant Real Sociedad com Eibar el precedeixen en la classificació, però s’ha de tenir en compte que Ernesto Valverde, en la seva segona etapa com a entrenador al club, està fent història (ha batut el rècord de partits oficials de Javier Clemente) i, fins el moment, ha guanyat una Supercopa d’Espanya, ha disputat una final de la Copa del Rei i ha classificat un cop l’equip per a la Lliga de Campions. El conjunt bilbaí està present als setzens de final del segon torneig continental, la Lliga Europa, i aquesta temporada estan destacant el central Laporte, el migcampista San José, el mitja punta Williams i, de manera molt especial, el veterà golejador Aduriz, ja tota una institució a San Mamés.

Real Sociedad. Excel·lent campanya la que està portant a terme Eusebio Sacristán a Anoeta, amb la sensació que hauria pogut ser un gran entrenador del FC Barcelona (l’any 2015, aquest membre destacat del Dream Team de Johan Cruyff va ser cessat com a preparador del filial blaugrana) i ser més fidel a la filosofia del club català de com s’està mostrant Luis Enrique Martínez. L’entitat de Sant Sebastià, que està realitzant un futbol força atractiu i de caire ofensiu, que ha deixat enrere el joc defensiu i excessivament tàctic de l’escocès David Moyes, està lluitant per tornar a Europa la pròxima temporada i fins i tot per una plaça a la Champions League, doncs en aquest moment ocupa el cinquè lloc de la classificació. En el conjunt donostiarra estan destacant el porter argentí Rulli, el central Íñigo Martínez, l’exmadridista Illarramendi, el capità Prieto, el mexicà Vela i el jove Oiarzábal.     

Alavés. El tècnic argentí Mauricio Pellegrino (foto), un home que es va formar al costat de Rafa Benítez, l’actual entrenador del Newcastle United, està fent amb el modest club de Vitòria una campanya per emmarcar. El preparador de Rosario té situat l’equip en una posició molt còmoda en la taula classificatòria, amb la permanència pràcticament assegurada si no hi té lloc un daltabaix, i ha portat el conjunt de Mendizorrotza, per primer cop en la seva història, a la final de la Copa del Rei, que disputarà a l’estadi Vicente Calderón de Madrid al FC Barcelona, entitat en la qual Pellegrino hi va jugar un any. Gran campanya de jugadors com el porter Pacheco, el lateral Kiko, el migcampista Llorente, cedit pel Real Madrid, i l’atacant brasiler Deyverson. 

Eibar. Segueix sorprenent any rere any el club guipuscoà, una de les entitats amb un pressupost més baix de primera divisió. A més a més, a diferència dels dos anys anteriors, en què la societat va fer grans primeres voltes, però es va enfonsar en les segones, en aquest exercici l’Eibar està mantenint el ritme al llarg del campionat, en què es troba situat per davant de l’Athletic Club en setena posició, plaça que li podria donar accés a l’Europa League. José Luis Mendilíbar està seguint la gran tasca que va realitzar Gaizka Garitano, actual preparador del Deportivo de la Coruña, en una plantilla en que hi destaquen homes com l’exmadridista León, el mitja punta Adrián o el golejador Enrich.