Després del parèntesi provocat per la Segona Guerra Mundial, que va motivar 12 anys sense campionat, el 1950 la Copa del Món va arribar al país que més intensament i amb més passió viu el futbol: Brasil. Juntament amb la seleçao van arribar a la fase final els equips d’Anglaterra, que debutava en un mundial, Bolívia, Espanya, Estats Units, Itàlia, Iugoslàvia, Mèxic, Paraguai, Suècia, Suïssa, Uruguai - la campiona de 1930 retornava després de 20 anys - i Xile. Es poden comprovar les absències d’Alemanya, ja dividida en dos estats, i França, segurament els dos països que van patir les pitjors conseqüències del conflicte bèl·lic.
Espanya va tornar a un campionat mundial i va aconseguir, amb la quarta posició, la que va ser la millor classificació obtinguda pel combinat estatal a la Copa del Món fins el títol de 2010. Després de vèncer, durant la fase inicial, els Estats Units (3-1), Xile (2-0) i Anglaterra (1-0), amb l’històric gol de Telmo Zarra, la selecció espanyola va arribar a la lligueta final, la qual va compartir amb Uruguai, Brasil i Suècia. Va iniciar molt bé el quadrangular, empatant a dos gols davant els uruguaians, però després va rebre un important correctiu enfront Brasil (6-1) i va perdre contra Suècia (3-1). En l'equip hi brillaven homes com Antoni Ramallets, Josep Parra, Marià Gonzalvo, Piru Gaínza, Estanislau Basora, que va fer un torneig magnífic, i el ja mencionat Zarra.
L’impacte de la Segona Guerra Mundial va ser devastador també en el torneig i per comprovar-ho només cal observar que els quatre països que van disputar la fase definitiva no van tenir una intervenció directe en el conflicte, mentre que Anglaterra i Itàlia, que van patir força les calamitats de la guerra, van quedar ràpidament eliminades.
Uruguai i Brasil van arribar a l’última jornada de la lligueta final amb un punt més favorable a la Canarinha, degut a l’empat que els uruguaians havien cedit davant Espanya; per la qual cosa els amfitrions en tenien prou amb un empat. L’encontre es va jugar a l’espectacular estadi Maracaná de Rio de Janeiro, que es trobava ple de gom a gom. Després d’una primera part sense gols, Albino Friaça va avançar la seleçao a l’inici del segon temps, però va ser llavors, quan tan a prop es van veure del títol, que els jugadors locals van sentir una enorme pressió, la qual va saber aprofitar l’equip celeste, que va empatar mitjançant Juan Alberto Schiaffino i va consumar la remuntada amb un gol de Alcides Ghiggia (foto), que convertia Uruguai en bicampiona mundial. Mentrestant, Maracaná era un mar de llàgrimes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario