Sóc plenament conscient que parlar del quart de segle que ja ha transcorregut des de la final de la Copa d’Europa de 1986, que es va jugar a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla i la qual va perdre el FC Barcelona contra l’Steaua de Bucarest, pot semblar una mica paradoxal quan fa pocs dies l’entitat catalana s’ha classificat per a la seva setena final del torneig, arran d’eliminar el Real Madrid. Tanmateix, no deixa de ser una efemèride important en la història de la institució blaugrana.
El 1985, quan ja portava set anys com a president, Josep Lluís Núñez va guanyar la seva primera Lliga, amb Terry Venables (foto) com a entrenador i un genial Bernd Schuster com a estrella. D’aquesta manera, en un temps en què només els campions de Lliga jugaven la Copa d’Europa, el constructor va poder tenir la seva primera experiència en el més important torneig continental de clubs.
La Copa d’Europa 1985/1986 va ser una camí molt complicat des de l’inici, doncs, ja en setzens de final, el Barça només va poder eliminar l’Sparta de Praga pel gols marcats en camp contrari. Posteriorment, el grup de Venables ho va passar molt malament als vuitens davant el Porto, equip que una temporada més tard guanyaria el trofeu, i va superar en quarts el vigent campió de la competició, el Juventus, en una vibrant eliminatòria que va tenir Julio Alberto i Steve Archibald com a herois.
En semifinals, el club blaugrana es va enfrontar al Göteborg, equip que havia obtingut sorprenentment la Copa de la UEFA quatre anys abans i que la tornaria a conquistar un després. El Barça va fer un matx desastrós a Suècia i va perdre per un contundent 3 a 0. No obstant, en l’encontre de tornada al Camp Nou, els catalans van remuntar i van arribar, mitjançant la tanda de penals, a la seva segona final de la història, amb un inspiradíssim Àngel Pichi Alonso, que va aconseguir un hat trick en una de les seves poques jornades postives a l’entitat.
La final, que es va portar a terme el 7 de maig, feia la sensació que seria un camí de roses per al Barça: el partit es disputava a la propera Sevilla; el número d’afeccionats era abismalment superior a favor del club barcelonista, en un període en què Romania era encara un estat comunista i on els habitants tenien moltes complicacions per abandonar el país; l’Steaua semblava un equip molt assequible i els de Venables havien eliminat en aquell torneig conjunts que a priori eren superiors als de Bucarest, com Porto, Juventus i Göteborg. Tanmateix, els seguidors blaugrana oblidaven llavors una cosa: el Barça dels 80 era un planter, tal com succeïa també als 60 i 70, que no sabia aguantar la pressió i comptava amb una mentalitat molt fràgil.
L’Alineació del club català en aquella nit sevillana va ser la formada pel malaguanyat Francisco Javier Urruti, Gerardo, Migueli, José Ramón Alexanko, Julio Alberto, Víctor Muñoz, Schuster, Ángel Pedraza, Paco Carrasco, Archibald i Marcos Alonso, entrant després Pep Moratalla i Pichi Alonso. Una vegada es va iniciar el xoc, aviat es va observar que el Barcelona, molt tensionat, no ho tindria gens fàcil. Els minuts van anar passant i els homes de Venables eren incapaços de batre la porteria rival i, fins i tot, de crear massa ocasions, mentre l’Steaua es defensava amb ordre i disciplina tàctica. Es va arribar al final dels 90 minuts reglamentaris sense gols i la pròrroga va transcórrer per barems semblants, per la qual cosa es va arribar allà on volien el romanesos: als penals.
Malgrat que el ja finat Urruti va aturar dos llançaments, el Barça va acabar perdent aquell final, doncs mentre l’Steaua va transformar dos penals, el conjunt català va errar els seus quatre tirs, per mediació d’Alexanko, el també desaparegut Pedraza, Pichi i Marcos (els va aturar tots Helmut Duckadam). Pe tant, els futbolistes de Venables van ser incapaços de marcar en 120 minuts de joc i quatre llançaments de penal.
Aquella trista i dolorosa derrota va obrir una terrible crisi en el sempre complicat entorn barcelonista: Schuster va ser apartat un any de la plantilla, arran d’abandonar el Sánchez Pizjuán quan va ser substituït, sense esperar el desenllaç de la final; el matex centrecampista alemany va fitxar per l’etern rival, el Real Madrid, el 1988; Venables va ser destituït a començaments de la temporada 1987/1988, va aparèixer el primer col·lectiu opositor de gran importància contra Núñez, anomenat el Grup d’Opinió Barcelonista, i, poc més tard de conquistar la Copa del Rei l’any 1988, en una campanya pèssima pel que fa a la resta de competicions, quasi tots els jugadors del planter blaugrana van demanar la dimissió del president, en el que es va conèixer com el Motí de l’Hesperia.
Afortunadament pel FC Barcelona, Johan Cruyff, que havia estat futbolista de l’entitat des del 1973 fins el 1978, va convertir-se el 1988 en nou entrenador de la institució i aquesta realitzaria un tomb històric de la mà de l’holandès.
No hay comentarios:
Publicar un comentario