La setmana passada es van commemorar dues dècades de
l’arribada del tècnic francès Arséne Wenger a l’Arsenal. En aquell moment, en
el llunyà any 1996, els mètodes de l’entrenador alsacià, que havia entrenat
prèviament el Mònaco, amb el qual va perdre la final de la Recopa de 1992
contra el Werder Bremen, van ser revolucionaris en un futbol molt arcaic com
era el del club londinenc, en particular, i el d’Anglaterra, en general.
Les llums
L’espectacular títol de la Premier League de l’any
2004. Anteriorment, concretament l’any 1998, Wenger ja havia guanyat el torneig
de la regularitat, però l’any 2004, amb un bloc en què hi brillaven futbolistes
com Jens Lehmann, Sol Campbell, Kolo Touré, Ashley Cole, Patrick Vieira,
Gilberto Silva, Robert Pires, Fredrik Ljunberg, Dennis Bergkamp o el gran
Thierry Henry, mentre emergia un joveníssim Cesc Fàbregas, l’Arsenal va
conquistar el campionat sense perdre un sol partit.
La final de la Lliga de Campions de l’any 2006.
Després d’eliminar els potents Real Madrid i Juventus, en vuitens de final i
quarts de final respectivament, i de superar el sorprenent Vila-real en
semifinals, l’Arsenal es va classificar per a la seva primera, i fins a
la data l’última, final de la Champions League, que va afrontar davant el FC
Barcelona. Els Gunners van dominar durant molts minuts el partit, disputat a
l’estadi de Saint Denis, gràcies a un gol de Campbell, però en la part final
del matx, els catalans van remuntar amb anotacions de Samuel Eto’o i Juliano
Belletti. Tanmateix, aquella derrota va obrir un important període de crisi en
el grup de Wenger.
La contractació de joves valors. Wenger ha tingut
sempre molt d’ull per predir el potencial de joves promeses, com han estat els
casos d’homes com el citat Fàbregas, Jack Wilshere, Aaron Ramsey, Theo Walcott
o, més recentment, Hèctor Bellerín, sense oblidar que ha revitalitzat jugadors
que semblaven perduts com Vieira, Bergkamp o Henry, que havien fracassat al
futbol italià.
Les ombres
Escassa mentalitat guanyadora. És una cosa que s’ha fet
evident sobretot després de perdre la final de la Lliga de Campions contra el
Barça, encara que abans ja havia estat superat en una altra final europea amb l’Arsenal,
la de la Copa de la UEFA de l’any 2000,
malgrat sortir com a clar favorit enfront el Galatasaray, que es va
imposar a la tanda de penals. Posteriorment a la derrota de Saint Denis, i a
pesar de títols importants com les Cups de 2014 i 2015, l’Arsenal de Wenger ha caigut en un munt d’encontres decisius, tant a la Premier League, davant altres
grans del futbol anglès, com en eliminatòries de la Champions League.
Normalment, a l’ombra d’altres clubs. Wenger ha
assolit amb l’entitat londinenca 2 vegades la Premier League, 6 la Cup (hi va
haver doblet la temporada 1997 / 1998) i 6 la Supercopa d’Anglaterra, però, amb
assiduïtat, el seu equip ha estat a l’ombra, pel que fa a Anglaterra, del
Manchester United d’Alex Ferguson, el Chelsea de José Mourinho o el Manchester
City de Manuel Pellegrini, mentre, quant a Europa, de conjunts com Real Madrid,
Bayern Munic, AC Milan o FC Barcelona.
L’èxode d’importants jugadors. Potser per l’ànsia
d’aconseguir més títols i prestigi, alguns futbolistes han decidit abandonar
l’Arsenal per fitxar per clubs amb més possibilitats d’aixecar trofeus. Així,
per exemple, Touré va marxar al Manchester City, Cole al Chelsea i Henry i
Fàbregas al Barça.
No hay comentarios:
Publicar un comentario