El ja desaparegut entrenador càntabre Vicente Miera,
un home que va convertir el modestíssim Sporting de Gijón en un dels millors
equips d’Espanya, amb un sotscampionat
de Lliga, l’any 1979, i una altre de la Copa del Rei, l’any 1981, era
considerat, però, un home trist, tímid i introvertit, característiques que no
li van impedir guanyar una històrica medalla d’or als Jocs Olímpics de
Barcelona.
És curiós perquè Espanya, pel que fa a la selecció
absoluta, llavors dirigida pel gallec Luis Suárez, havia viscut aleshores una
gran decepció, com va ser el fet de no classificar-se per a l’Eurocopa de
Suècia, disputada també l’any 1992, l’únic gran esdeveniment que l'equip estatal s’ha perdut des del Mundial d’Argentina, portat a terme l’any 1978.
Miera va disposar d’un important número de futbolistes
amb un gran futur, molts dels quals serien després assidus en la selecció
absoluta i, en algun cas, estarien presents dos anys més tard, sota les ordres
de Javier Clemente, al Mundial dels Estats Units. Entre els integrants de
l’equip es trobaven Toni Jiménez, Santiago Cañizares, Albert Ferrer, Juanma
López, Roberto Solozábal, Abelardo Fernández, Pep Guardiola, Luis Enrique
Martínez, Alfonso Pérez o Kiko Narváez.
Després de vèncer en semifinals la sorprenent
selecció de Ghana, que va obtenir la medalla de bronze, Espanya va superar
Polònia en una emocionant final, disputada en un Camp Nou ple de gom a gom, amb
l’andalús Kiko com a gran protagonista. Era el segon podi olímpic que
conquistava el futbol espanyol, 72 anys més tard de la plata d’Anvers 1920, el
mateix metall que la selecció assoliria a Sidney 2000, amb homes com Joan
Capdevila, Carles Puyol, Xavi Hernández o Raúl Tamudo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario