Fa ja bastants anys es va celebrar el centenari del
genial pintor empordanès Salvador Dalí, potser el català més universal de la
història. Llavors, algunes persones d’ideologia progressista van mostrar-se en
desacord amb l’homenatge tributat a l’artista surrealista per la seva avinença
amb el franquisme, quan el tribut era al Dalí pintor i no al Dalí ideològic.
Un capítol semblant es va viure, durant la transició
democràtica a Espanya, amb el cèlebre dibuixant i guionista de còmics belga
Georges Rémi, Hergé, quan va ser objecte d’un homenatge a Barcelona, que van
boicotejar alguns progres de l’època, quan l’acte era per al creador dels àlbums
de Tintin i no per a l’home que es va caracteritzar per no mostrar-se aparentment
massa contrariat per la invasió de l’Alemanya nazi de Bèlgica.
Tot això ho comento per l’antipatia, rebuig i
contrarietat, segurament per la seva amistat i proximitat amb el desaparegut
Johan Cruyff, que mostra part de l’entorn del FC Barcelona, aquell més proper a
Josep Lluís Núñez, cap a la figura de Pep Guardiola, que la setmana passada va
tornar al Camp Nou com a entrenador del Manchester City, en què va rebre un
seriós correctiu contra el Barça, al perdre 4 a 0 en partit de la Lliga de
Campions.
Personalment, també hi ha coses de Guardiola que no
m’agraden gaire, com la seva imatge excessivament glamurosa, la forma que té de
parlar que de vegades sembla que s’escolti a sí mateix, la sensació que en
ocasions prepara alguna pregunta amb un amic periodista en les rodes de
premsa, que no mostrés el seu independentisme quan jugava amb la selecció
espanyola, encara que aleshores no eren temps tan convulsos com els actuals, o
el seus esforços, ja des de la seva època de futbolista, d’intentar mostrar-se
com un home d’elevada cultura, que llegeix la poesia de Miquel Martí i Pol i que
escolta les cançons de Lluís Llach.
No obstant, a mi aquell Guardiola que m’interessa és
l’esportiu, el futbolista que va exercir d’organitzador de l’inoblidable Dream
Team de Cruyff i l’entrenador del potser millor Barça de la història, amb el
qual va conquistar 3 campionats de Lliga, 2 Copes del Rei, 3 Supercopes
d’Espanya, 2 Lligues de Campions, 2 Supercopes d’Europa i 2 Mundials de Clubs,
a més d’oferir un futbol ofensiu, brillant i espectacular que, almenys segons el
meu parer, el va convertir en el més gran bloc de tots els temps.
No hay comentarios:
Publicar un comentario