Aprofitant els 30 anys de la nominació olímpica de
Barcelona, i que el pròxim estiu es compliran 25 de la seva organització,
realitzaré un repàs de les 22 medalles assolides per la delegació espanyola,
començant per la plata del waterpolo masculí.
Feia ja temps que la selecció espanyola masculina de
Waterpolo es trobava en l’elit mundial i, de fet, havia aconseguit un quart
lloc als Jocs Olímpics de Moscou, l’any 1980, i una medalla de bronze als
europeus de Roma, l’any 1983. No obstant, a l’equip estatal li mancava ascendir
un esglaó per poder-se equiparar plenament a les principals potències mundials,
que en aquell època eren Hongria, Itàlia, l’antiga Iugoslàvia i la extinta Unió
Soviètica.
Per aquest motiu, la Federació Espanyola de Natació li
va atorgar la direcció tècnica al croat Dragan Matutinovic, un home
caracteritzat per uns mètodes disciplinaris radicals que, si bé és veritat que,
d’una banda, van donar esperit competitiu i mentalitat guanyadora als jugadors
de la selecció, també és cert, d’altra banda, que molts dels integrants del
combinat espanyol van acabar exhausts de l’experiència, tan físicament com
psíquicament.
En l’equip de Matutinovic hi destacava clarament el
manresà Manel Estiarte, considerat llavors el millor jugador del món i que ja
havia participat a les Olimpíades de Moscou, quan només comptava amb 18 anys;
Los Angeles, l’any 1984, i Seül, l’any 1998 (després ho faria també a Atlanta
1996 i Sidney 2000). A part d’Estiarte, que ja feia bastants anys que havia
marxat a jugar a Itàlia, cal significar igualment homes com el ja desaparegut
porter Jesús Rollán, l’actual seleccionador de l’equip espanyol femení Miki
Oca, Jordi Sans, Dani Ballart, Pedro García, Salvador Gómez o Sergi Pedrerol.
Després d’eliminar els Estats Units en semifinals, el
conjunt espanyol es va trobar amb Itàlia a la final, la qual es va disputar al
recinte de les Piscines Picornell, a la muntanya de Montjuïc. En un partit de
gran emoció i extremadament igualat, que va tenir fins a tres pròrrogues, el
bloc transalpí es va endur finalment la medalla d’or, mentre Espanya es va
haver de conformar amb una amarga plata, que alguns integrants de la selecció
van recollir amb llàgrimes als ulls.
Tanmateix, Espanya, ja amb el català Joan Jané com a
tècnic, va poder compensar aquella decepció amb l’or olímpic de l’any 1996,
conquistat a la ciutat nord-americana d’Atlanta, i els títols mundials dels
anys 1998 i 2001, assolits a les localitats australiana de Perth i la japonesa
de Fukuoka.
No hay comentarios:
Publicar un comentario