Pep Guardiola, ja des de la seva època de futbolista,
ha estat un home que no ha deixat gairebé ningú indiferent, doncs es tracta
d’una persona que compta amb un munt de defensors i admiradors, però també amb
un important número de detractors. I no és que els primers els tingui a
Catalunya i els segons a la resta de l’estat espanyol, doncs estan bastant
repartits.
Després del seu discurs a Montjuïc, en un acte pro
referèndum organitzat per les societats civils Òmnium Cultural i l’Assemblea
Nacional de Catalunya, Guardiola, que no va escriure el seu parlament, ja que
li van lliurar les associacions descrites, va ser obsequiat amb enormes elogis
dels seus simpatitzants, els mateixos que s’emocionaven quan recitava Miquel
Martí i Pol i que es meravellaven de la seva rapidesa en aprendre la llengua
alemanya, i va rebre terribles crítiques dels seus detractors, que, en algun
cas, amb certa raó, li recriminaven que qualifiqués Espanya d’estat autoritari
quan al seu dia va fer alabances de Quatar.
A partir d’ara, en aquest article, em concentraré amb
els crítics amb Guardiola, i més concretament en aquells que es caracteritzen
per una ideologia unionista. He sentit a dir ja vàries vegades gent que es
pregunta perquè el Pep va jugar amb la selecció espanyola, amb la qual per
exemple va disputar el Mundial de 1994 i l’Eurocopa de 2000, i, tal com va fer
més tard Oleguer Presas, no va renunciar-hi.
En primer lloc, crec que s’ha de felicitar Oleguer per
la seva personalitat i per tenir les idees molt clares en una època en què
encara no havia esclatat la polèmica de la retallada de l’Estatut pel Tribunal
Constitucional (TC). En segon lloc, ja referint-me al Guardiola futbolista, va
jugar amb Espanya durant la quasi totalitat de la dècada dels 90, una era en
què les relacions entre Catalunya i l’estat, per dir-ho d’alguna manera, eren
més cordials, quan per exemple es van atorgar els Jocs Olímpics a Barcelona (seria
possible això en l’actualitat ?), en els quals hi va participar un jove Pep,
que va obtenir la medalla d’or.
Des de llavors, malauradament, les coses han canviat
molt: els quatre anys de majoria absoluta de José María Aznar, quan ja no calia
dir que parlava català en la intimitat; l’aparició del partit Ciutadans, que,
segons el meu parer, va crear una divisió important entre els catalans i
catalanes; les signatures promogudes pel Partit Popular (PP) contra l’Estatut,
aprovat al Parlament català, les Corts espanyoles i en referèndum pel poble de
Catalunya; la ja significada retallada del TC, prèvia denúncia del PP; el
intents del polèmic ministre Juan Ignacio Wert d’acabar amb la llei d’educació
d’immersió lingüística a les escoles de Catalunya i el boicot als productes
catalans, entre d’altres fets.
No hay comentarios:
Publicar un comentario