EQUIPS HISTÒRICS: L'INTER BICAMPIÓ D'EUROPA

Dos membres d’un dels millors equips en la història del FC Barcelona, l’entrenador argentí Helenio Herrera (foto), conegut amb el sobrenom del Mag, i el futbolista gallec Luis Suárez, únic jugador espanyol en guanyar la “Pilota d’Or”, van ser dos dels grans artífexs del millor Inter de Milà de tots els temps: el de la primera meitat de la dècada dels anys 60.

Angelo Moratti, pare de l’actual màxim mandatari del club llombard, Massimo, i llavors president de l’entitat italiana, va construir un excel·lent planter juntament amb Herrera. A més de Suárez, l’esquadra neroazzurra comptava amb esplèndids futbolistes com el capità Armando Picchi, el mític Giancinto Facchetti, desaparegut fa uns anys quan exercia com a president del club; el central Tarcisio Burgnich, l’estilista Sandro Mazzola, fill de Valentino, mort en l’accident d’avió on va desaparèixer la totalitat de la plantilla del Torí als anys 40, i el davanter brasiler Jair da Costa.

L’Inter del mag Herrera va obtenir entre 1963 i 1966 tres campionats de l’Scudetto, dos de la Copa d’Europa i dos més de la Copa Intercontinental, totes dues aconseguides davant el club argentí de l’Independiente d’Avellaneda.

Pel que fa a la primera Copa d’Europa, la va assolir el 1964 contra el Real Madrid, llavors pentacampió continental, després de superar els blancs a l’estadi Prater de Viena amb Mazzola, autor de dos gols, com a gran estrella; Milani va fer l’altre gol dels italians i Felo l’únic dels espanyols. Quant al segon títol, el va aconseguir un any més tard en el mateix estadi San Siro de Milà davant el bicampió Benfica de Lisboa, al qual va derrotar en un matx molt menys espectacular gràcies a un solitari gol de Jair.

És fa difícil comprendre i explicar com és possible que des de l'any 1966 fins el 2009,  l’Inter no fos capaç de conquistar cap Copa d’Europa i només en disputés dues finals, les quals va perdre davant el Celtic de Glasgow el 1967 i contra el gran Ajax d’Amsterdam de Johan Cruyff el 1972. Tanmateix, l’equip llombard ho va compensar una mica assolint les Copes de la UEFA de 1991, 1994 i 1998.

Entrenador: Helenio Herrera.
Un onze: Sarti, Picchi, Burgnich, Facchetti, Guarneri, Peiró, Mazzola, Suarez, Jair, Corso i Milani.
El més positiu: les dots d'estrateg, dins i for a del camp, d'Herrera; la seguretat i solidesa de la defensa i futbolistes mítics com Fachetti, Mazzola i Suárez.
El més negatiu: alguns experts consideren Herrera com l'inventor del catenaccio, les polèmiques de l'entrenador argentí i que l'entitat trigués 45 anys en guanyar de nou el trofeu.
 

FA TRES DÈCADES ES VA INICIAR EL NUÑISME

Aquest any se’n compleixen ja 30 de la primera elecció de Josep Lluís Núñez com a president del FC Barcelona, després de guanyar en uns renyits i també polèmics comicis per davant de Ferran Ariño i el futur vicepresident Nicolau Casaus. Núñez va romandre 22 anys com a màxim mandatari de l’entitat catalana, que es podrien dividir en tres etapes: una primera dècada problemàtica, els vuit anys triomfants amb el Dream Team de Johan Cruyff i els quatre darrers anys de mandat després de la destitució de l’entrenador holandès, caracteritzats per una crisi social i un entorn inaguantables.

Primera etapa (1978-1988)

Sens dubte la pitjor època de Núñez com a president del Barça, malgrat que el constructor va sanejar econòmicament l’entitat i que el club va aconseguir guanyar tres campionats de la Copa del Rei, un de la supercopa d’Espanya, dos de la Copa de la Lliga i dos més de la Recopa, amb l’històric títol de Basilea conquistat en el primer any del seu mandat.

No obstant, només es va assolir un torneig de Lliga en deu anys, amb Terry Venables de preparador el 1985, van desfilar per la banqueta del Camp Nou fins a vuit entrenadors diferents (Lucien Muller, Joaquim Rifé, Helenio Herrera, Laszlo Kubala, de nou Herrera, Udo Lattek, César Luis Menotti, el citat Venables i Luis Aragonés) i el president va tenir multitud de problemes amb estrelles com Bernd Schuster, que fins i tot va portar el club als jutjats, i Diego Armando Maradona, sense oblidar el trist i lamentable episodi conegut com el Motí de l’Hesperia, quan el 1988 la pràctica totalitat de la plantilla blaugrana va demanar la dimissió de Núñez.

Segona etapa (1988-1996)

Arran de la dolorosa i penosa derrota a la final de la Copa d’Europa l’any 1986, disputada a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest, es va iniciar una gravíssima crisi esportiva i social a l’entitat, amb l’aparició d’una important oposició i polèmics capítols com el ja citat Motí de l’Hesperia. Va ser una època de freqüents protestes i mocadorades al Camp Nou, però Núñez se’n va sortir amb intel·ligència i habilitat fitxant el tècnic favorit de l’anomenat Grup d’Oposició Barcelonista: Johan Cruyff.

Amb l’holandès a la banqueta del Camp Nou, el Barcelona, conegut com a Dream Team, va passar pel millor període de la seva història i va conquistar quatre títols de Lliga, tots ells consecutius, un de la Copa del Rei, tres de la Supercopa d’Espanya, un de la Recopa, un de la Supercopa d’Europa i un altre de la Copa d’Europa, la primera en la història del club català, aconseguida al mític estadi londinenc de Wembley davant el Sampdoria.

A més a més, Núñez va continuar realitzant una política econòmica encertada i va aconseguir la pau social mitjançant l’entrada a la directiva de persones de diferents tendències polítiques i ideològiques i d'antics opositors com Sixte Cambra o Evarist Murtra.

Tercera etapa (1996-2000)

Quan Cruyff va ser destituït el 1996, feia ja dos anys que el Dream Team havia deixat d’existir en la trista final de la Copa d’Europa disputada a l’estadi Olímpic d’Atenes contra el Milan. Els dos últims anys de l’holandès al Camp Nou va ser molt negatius i el cicle semblava definitivament esgotat, però Núñez es va equivocar greument en la forma de cessar l’entrenador, quan encara restaven dues jornades per finalitzar el campionat vigent i amb una roda de premsa posterior escassament encertada.

Malgrat que en la primera temporada sense Cruyff, la 1996/1997, el Barça va obtenir tres títols amb Bobby Robson (Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Recopa) i a pesar que Núñez va guanyar unes eleccions davant Àngel Fernández el juliol de 1997, la plataforma opositora l’Elefant Blau, encapçalada per l’actual president del club Joan Laporta, va presentar amb èxit una moció de censura, encara que la votació posterior, a inicis de 1998, va permetre al constructor seguir en el càrrec.

La substitució de Robson per l’enèrgic i autoritari Louis van Gaal encara va empitjorar més la situació: l’entrenador holandès va conquistar dos títols de Lliga, un de la Copa del Rei i un altre de la Supercopa d’Europa (va assolir el primer doble Lliga / Copa en 39 anys), però es va enfrontar en rodes de premsa explosives a alguns mitjans de comunicació, mentre part de l’afecció va rebutjar els seus mètodes, com omplir el vestidor del Camp Nou de compatriotes. Arran d’una espectacular mocadorada després de l’eliminació en semifinals de la Champions League contra el València l’any 2000, hi van tenir lloc successivament les dimissions de Núñez i Van Gaal.

AQUELLA PRIMERA TEMPORADA AGREDOLÇA AMB LOUIS VAN GAAL

Ara fa 10 anys de la primera temporada de Louis van Gaal com a entrenador del FC Barcelona. L’holandès va aconseguir guanyar la Lliga, la Copa del Rei i la Supercopa d’Europa, conquistant el primer doble Lliga / Copa del club des de 1959. No obstant, la campanya, com les posteriors amb l’enèrgic tècnic neerlandès, va estar presidida per la polèmica i la crispació. Com és possible que això succeís en un exercici esportivament tan positiu ?

- Un campionat irregular. El Barça del primer any de Van Gaal no va ser un conjunt massa brillant ni tampoc regular, doncs va tenir continus alts i baixos i encara es recorden remuntades increïbles en partits que semblaven totalment controlats.

- Un entrenador excessivament tens. Potser el president Josep Lluís Núñez va advertir Van Gaal que la premsa esportiva catalana era complicada i que suposava una de les parts essencials del difícil entorn blaugrana. Per aquesta raó penso que l’holandès, amb els seus continus enfrontaments amb els mitjans de comunicació, realitzava una tàctica més defensiva que no pas ofensiva.

- Un entorn molt carregat. El cessament de Johan Cruyff un any abans de l’arribada de Van Gaal va enrarir molt l’ambient al Camp Nou, produint-se una important crisi social a l’entitat catalana. Va ser en aquell moment quan va aparèixer la plataforma opositora a Núñez l’Elefant Blau, que va presentar a meitat de temporada una polèmica moció de censura contra el president. L’entorn era llavors pràcticament irrespirable.

- El rendiment a la Lliga de Campions. Després de superar en la prèvia amb dificultats el modest Skonto de Riga, el Barça va realitzar una pèssima fase de grups de la Champions League i en va quedar eliminat arran d’ocupar l’última posició per darrere de tres rivals assequibles com Dinamo de Kiev, PSV Eindhoven i Newcastle United. A més a més, aquella temporada l’etern rival, el Real Madrid, va assolir la Copa d’Europa després de 32 anys sense obtenir-la.

DUES MOCIONS DE CENSURA INJUSTES

Malgrat les continuades sortides de to de Joan Laporta (baixar-se els pantalons a l’aeroport del Prat, polèmic discurs en la trobada de penyes, patètica actitud a l’estadi d’Old Trafford...) i l’actual crisi esportiva que viu el FC Barcelona, la qual no ha sabut gestionar gens bé, crec que la moció de censura que Oriol Giralt ha presentat contra el president és força injusta. Ara bé, també ho va ser la que el mateix Laporta, com a líder de la plataforma opositora l’Elefant Blau, va presentar contra el llavors president Josep Lluís Núñez ara fa 10 anys.

Núñez, durant els seus 22 anys de presidència, va merèixer no una, sinó vàries mocions de censura, sobretot durant la seva primera dècada com a màxim mandatari de l’entitat catalana, quan el club només va aconseguir un títol de Lliga, van passar pel Camp Nou un munt d’entrenadors i hi van haver diversos escàndols amb futbolistes com Diego Armando Maradona i Bernd Schuster.

Tanmateix, quan hi va tenir lloc la moció de censura, el Barça acabava de guanyar, de la mà de Bobby Robson, tres títols oficials (Copa del Rei, Supercopa d’Espanya i Recopa) i a més Núñez feia només uns pocs mesos que havia vençut clarament en unes eleccions contra Àngel Fernández.

Ara Laporta es troba en el “bàndol” contrari i observa com perilla el seu càrrec després de dos anys profundament negatius en el tema esportiu. No obstant, seria just reconèixer, i jo crec que així ho haurien de fer els socis i les sòcies del club, que el president va agafar el 2003 una entitat que era una ruïna esportiva, econòmica i social i que només tres anys més tard s’havia convertit en una institució triomfant (dos campionats de Lliga, dos de la Supecopa d’Espanya i la Champions League de Saint - Denis), sanejada econòmicament i plenament unida en l’aspecte social, sense oblidar que va aconseguir expulsar els grups més violents del Camp Nou.

LA CRISI DE L'ESPANYOL

La gran crisi esportiva i social que està vivint el FC Barcelona està tapant els molts problemes que ha tingut i continua tenint l’altra gran entitat esportiva de la ciutat: el RCD Espanyol. L’últim capítol de l’enfonsament “perico” ha estat la marxa de l’entrenador Ernesto Valverde (foto), que dirigirà l’Olympiacòs la pròxima temporada.

Les causes de la crisi blanc-i-blava podríem resumir-les de la següent manera:

Una plantilla curta. Valverde ha disposat aquestes dues últimes temporades d’un important i interessant onze tipus, però en canvi no ha tingut una plantilla suficientment àmplia, la qual permetés fer canvis per lesions, sancions o baixa forma de diferents futbolistes sense que l’equip se’n ressentís.

Baixada física. Després d’una primera volta de Lliga espectacular, en què l’Espanyol va acabar en zona Champions, el conjunt blanc-i-blau s’ha enfonsat físicament durant la segona meitat del campionat.

Autocomplaença. Una qüestió que coneixen força en el Camp Nou i que també a Montjuïc hi ha tingut lloc per part d’alguns futbolistes. El millor exemple en podria ser Albert Riera.

La llarguíssima lesió d’Iván de la Peña. El centrecampista càntabre, home clau i bàsic en l’Espanyol els darrers anys, ha estat pràcticament inèdit durant la campanya recentment finalitzada.

Les repetides lesions de Raúl Tamudo. El capità i gran referent del club els últims temps, i també un dels millors futbolistes en la història de l’entitat, continua amb el calvari de les lesions: durant la primera d’elles es va iniciar la crisi de resultats de l’equip i la segona l’ha deixat fora de la pròxima Eurocopa.

Poca ambició de la directiva. Valverde ho va denunciar poc abans de la seva dimissió: la junta espanyolista s’ho pensa massa abans de realitzar diferents incorporacions.

Els darrers fitxatges. Dels homes que van arribar a Montjuïc el passat estiu (Lafuente, Clemente, Lola, Valdo i Ewerthon), només l’interior lleonès ha jugat amb assiduïtat com a titular.

EUROCOPA 2008: L'ABSÈNCIA D'ANGLATERRA

Rio Ferdinand, John Terry, Ashley Cole, David Beckham, Steven Gerrard, Frank Lampard (foto), Wayne Rooney, Michael Owen... Tots aquests noms ens indiquen alguns dels millors futbolistes d’Europa en les seves respectives demarcacions i en algun cas els més grans jugadors en general del continent en l’actualitat. Hi ha una altra coincidència entre tots ells: són anglesos i no jugaran la pròxima Eurocopa. Com és possible que amb aquest planter Anglaterra no figuri entre les 16 seleccions classificades per al torneig que organitzen Àustria i Suïssa ? Com van poder dues esquadres clarament inferiors com Croàcia i Rússia deixar fora l’equip anglès en la fase de classificació ?

- Massa protagonisme dels estrangers a la Premier League. Sense restar mèrits a la importància que tenen en els seus respectius clubs homes com Terry, Gerrard, Lampard o Rooney, no podem obviar el caràcter decisiu dels futbolistes forans en els grans conjunts anglesos. Alguns exemples els tenim amb Van der Sar i molt especialment Cristiano Ronaldo al Manchester United; Cech, Essien, Carvalho, Makélélé, Ballack i Drogba al Chelsea; Gallas, Hleb, Fàbregas, Van Persie i Adebayor a l’Arsenal i Reina, Xabi Alonso, Kuyt i Torres al Liverpool.

- Un seleccionador inexpert. Després de la irregular trajectòria amb el suec Sven-Goran Eriksson, primer preparador de la selecció anglesa no britànic de la història, la federació va decidir donar-li la responsabilitat al nacional Steve McClaren, que havia portat el Middlesbrough a la final de la Copa de la UEFA, però que segurament tenia molt poca experiència per a un càrrec tan complicat. L’organisme federatiu ha tornat a canviar d’opinió i l’italià Fabio Capello ja és des de fa un mesos el nou seleccionador.

- El problema de la porteria. Com Johan Cruyff, jo també penso que la de porter és una demarcació secundària en un gran equip de futbol. No obstant, la selecció d’Anglaterra té un important problema, no troba l’home adequat i fins i tot ha demanat al meta de l’Arsenal, l’espanyol Almunia, que es nacionalitzi.

- La història. Malgrat la presència d’extraordinaris futbolistes com Bobby Charlton, Kevin Keegan, Gary Lineker o Paul Gascoigne, la història de la selecció anglesa és més aviat pobra i discreta: només ha jugat una final de Mundial, quan va aconseguir el títol a Wembley l’any 1966, i mai ha disputat una final d’Eurocopa. Sens dubte, hi ha alguna cosa que al llarg del temps no s’ha fet bé.

EUROCOPA 2008: RESUM DELS PARTICIPANTS

El pròxim 7 de juny s’inicia a Basilea la 13a edició de l’Eurocopa, que organitzen conjuntament Àustria i Suïssa. Aquestes són les 16 seleccions classificades per al torneig, la final del qual es disputarà a Viena.

Alemanya

Seleccionador: Joachim Löw.
Estrella: Ballack.
Jugador mític: Beckenbauer.
Objectiu: el títol.

Els jugadors que van portar Alemanya al tercer lloc del Mundial de l’any 2006, celebrat precisament al país germànic, com són els casos de Lehmann, Lahm, Mertesacker, Ballack, Frings, Schweinsteiger, Borowski, Podolski o Klose, han assolit ja la plena maduresa i poden portar l’equip de Joaquim Löw, substitut de Jürgen Klinsmann, al tetracampionat.

Àustria

Seleccionador: Josef Hickersberger.
Estrella: Ivanchitz.
Jugador mític: Krankl.
Objectiu: superar la primera fase.

Una de les poques coses que té a favor la debutant selecció d’Àustria és el fet de ser un dels països amfitrions. El combinat alpí està passant per un dels períodes més fluixos de la seva història i llunyà queda el record de mítics futbolistes com Krankl, Prohaska, Schachner, Pezzey, Herzog o Polster.

Croàcia

Seleccionador: Slaven Bilic.
Estrella: Modric.
Jugador mític: Suker.
Objectiu: superar la primera fase.

Croàcia serà l’única selecció de l’antiga Iugoslàvia que estarà present a l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa. En el conjunt balcànic, que va ocasionar l’eliminació d’Anglaterra amb un triomf a l’estadi de Wembley, hi destaquen futbolistes com els veterans germans Kovac, Vranjes, Kranjcar, Rakitic, Olic, Klasnic o la jove estrella Modric.

Espanya

Seleccionador: Luis Aragonés.
Estrella: Casillas.
Jugador mític: Suárez.
Objectiu: evidentment, superar els quarts de final.

Passar dels quarts de final és el gran objectiu de l’equip espanyol, que ha estat eliminat en aquesta ronda en les Eurocopes de 1996 i 2000 i en els Mundials de 1986, 1994 i 2002. A la selecció que dirigeix el criticat i qüestionat Luis Aragonés, que ha deixat fora de la convocatòria Raúl, hi ha homes de gran qualitat com Casillas, Sergio Ramos, Puyol, Xavi Hernández, Xabi Alonso, Cesc Fàbregas, Iniesta, Silva, Villa o Fernando Torres. Sense exagerar, ens trobem davant d’una de les millors formacions espanyoles de tots els temps.

França

Seleccionador: Raymond Domènech.
Estrella: Henry.
Jugador mític: Zidane.
Objectiu: el títol.

Els bicampions i actuals sots-campions mundials, que continuen dirigits per Raymond Domènech, són sens dubte un dels grans favorits del certamen. França combina jugadors experimentats i veterans, com Makélélé o els blaugrana Thuram i Henry, qui acaba de fer una decebedora temporada amb el Barça, i joves emergents de gran qualitat com Ribéry, Toulalan o Benzema, la nova gran estrella del futbol gal.

Grècia

Seleccionador: Otto Rahhagel.
Estrella: Gekas.
Jugador mític: Zagorakis.
Objectiu: el títol.

Els vigents campions no van estar presents en el Mundial d'Alemanya, però han realitzat una fase de classificació de l’Eurocopa excel·lent; per tant s’ha de comptar amb els hel·lens entre els favorits del torneig. La gran “estrella” del conjunt grec continua sent-ho el tècnic alemany Otto Rehhagel, que disposa de futbolistes com Nikopolidis, Karagounis, Charisteas o Gekas.

Holanda

Seleccionador: Marco van Basten.
Estrella: Van Nistelroy.
Jugador mític: Cruyff.
Objectiu: semifinals.

Marco van Basten, que no va tenir un campionat del món massa afortunat a Alemanya, s’acomiadarà de la selecció Oranje en aquesta Eurocopa d’Àustria i Suïssa per fer-se càrrec d’un Ajax decadent. En aquests moments, el paper d’Holanda és una incògnita, però individualitats com Van der Sar, Van der Vaart, Sneijder, Robben, Kuyt, Van Persie o Van Nistelroy poden convertir la selecció neerlandesa en una de les favorites.

Itàlia

Seleccionador: Roberto Donadoni.
Estrella: Pirlo.
Jugador mític: Maldini.
Objectiu: el títol.

L’actual campiona del món arriba a l’Eurocopa com una de les inqüestionables favorites al títol. Molts dels herois d’Alemanya, com Buffon, Zambrotta, Cannavaro, Materazzi, Pirlo, Gattuso o Toni, segueixen a l’Squadra Azzurra, però no el seleccionador, arran de la marxa després de l’èxit a Berlín de Marcello Lippi, substituït per Roberto Donadoni. Durant la fase prèvia de l'Eurocopa, els italians han estat força irregulars.

Polònia

Seleccionador: Leo Beenhacker.
Estrella: Smolarek.
Jugador mític: Boniek.
Objectiu: superar la primera fase.

Per primer cop en la seva història l’equip polonès, que ha estat dues vegades tercer en campionats mundials, jugarà una fase final de l’Eurocopa. El gran artífex de la classificació ha estat el veterà tècnic holandès Leo Beenhacker, el qual disposa d’un conjunt en què el bloc es troba clarament per damunt de les individualitats.

Portugal

Seleccionador: Luiz Felipe Scolari.
Estrella: Ronaldo.
Jugador mític: Eusebio.
Objectiu: semifinals.

Actuals sots-campions europeus i semifinalistes mundials, el grup de Luiz Felipe Scolari, que va portar Brasil al pentacampionat del món el 2002, surt com un dels equips a tenir en compte en aquest torneig. Scolari compta amb el que molts consideren el millor jugador europeu de l’actualitat, Cristiano Ronaldo, i amb altres grans futbolistes com Carvalho, Deco o Simao.

Romania

Seleccionador: Victor Piturca.
Estrella: Mutu.
Jugador mític: Hagi.
Objectiu: superar la primera fase.

Víctor Piturca, campió d’Europa com a futbolista amb l’Steaua el 1986, ha tornat Romania a una fase final d’un gran torneig, després d’anys de crisi pel canvi generacional produït per la retirada d’estrelles com Hagi o Popescu. En el conjunt romanès, que no compta amb massa possibilitats a priori, hi destaquen el central Chivu i el golejador Mutu.

Rússia

Seleccionador: Gus Hiddink.
Estrella: Pogrebnyak.
Jugador mític: Iaxin.
Objectiu: superar la primera fase.

Gus Hiddink, un altre entrenador holandès triomfant, ha portat Rússia a la fase final de l’Eurocopa després de deixar un grat record en la selecció del seu país i en els modestos equips de Corea del Sud i Austràlia. No compten en principi amb massa possibilitats d’arribar lluny, però pràcticament ningú confiava tampoc en què eliminessin Anglaterra a la fase prèvia.

Suècia

Seleccionador: Lars Lagerbäck.
Estrella: Ibrahimovic.
Jugador mític: Liedholm.
Objectiu: superar la primera fase.

La selecció que prepara Lars Lagerbäck és un equip molt regular i que rarament es perd una fase final d’un gran torneig, però en principi no es troba entre les formacions favorites del campionat. A diferència d’altres temps, els escandinaus compten ara amb una gran estrella: el davanter d’origen balcànic Ibrahimovic.

Suïssa

Seleccionador: Kobi Kuhn.
Estrella: Frei.
Jugador mític: Chapuisat.
Objectiu: superar la primera fase.

A diferència de l’altre amfitrió del torneig, Àustria, Suïssa si que es troba en un període positiu de la seva història i fins i tot disposa de futbolistes importants com Frei o Barnetta, encara que a l’equip que entrena Kobi Kuhn hi preval el bloc. La condició de co-organitzador és sens dubte un altre punt a favor dels helvètics.

Turquia

Seleccionador: Fetih Terim.
Estrella: Nihat.
Jugador mític: Hakan.
Objectiu: superar la primera fase.

Després de ser sorprenentment tercera en el Mundial 2002, Turquia no va poder classificar-se ni per a l’Eurocopa 2004 ni tampoc per al Mundial 2006. Ara els otomans tornen a un gran torneig i el seu rendiment és una incògnita. La selecció de Fetih Terim té com a màxima estrella el davanter del Vila-real Nihat.

Txèquia

Seleccionador: Karel Bruckner.
Estrella: Rosicky.
Jugador mític: Nedved.
Objectiu: semifinals.

La selecció de la República Txeca podria ser el gran “tapat” del torneig. Malgrat que, a priori, té menys possibilitats de triomf que altres equips com Alemanya, França, Itàlia o Portugal, alguns entesos els donen com a favorits. Els txecs, dirigits per Karel Bruckner, tenen un bloc sòlid i experimentat en que hi destaquen jugadors veterans com Rosicky, Baros o Koller.