Dijous vinent el RCD Espanyol podria classificar-se per segona vegada a la seva història per a la final de la Copa de la UEFA. Fa ja 19 anys, l’equip català va arribar-hi per primer cop després d’eliminar alguns dels millors clubs d’Europa, però va caure en la tornada d'aquella final a Leverkusen malgrat viatjar a Alemanya amb un 3 a 0 favorable, exactament la mateixa renda que dijous ha de defensar en una altra ciutat germànica, Bremen. És veritat que només un gran entrenador, com ho era Javier Clemente als anys 80, era capaç de portar un modest com l’Espanyol a la final de la UEFA (llavors un torneig molt més potent que l’actual), però també és cert que només les estranyes decisions que va prendre el preparador basc a Leverkusen podien ocasionar la remuntada en aquell matx.
Quan el sorteig de la primera ronda va donar com a primer rival blanc-i-blau el Borussia de Mönchenglabdach, en aquells temps un extraordinari equip, molts pensaven i fins i tot asseguraven que l’aventura de l’Espanyol per Europa es limitaria a dos partits. No obstant, el quadro de Clemente es va classificar amb un parcial increïble de 5 a 0. Posteriorment va arribar el Milan d’Arrigo Sacchi que, encara en estat embrionari, va ser clarament superat pel club barceloní, que també eliminaria un altre gran italià, l’Inter de Milà, als vuitens de final.
Després de deixar a la cuneta tres dels millors clubs del continent, l’Espanyol es va trobar en quarts de final el modest quadro txec del Vicktovice, que tampoc va suposar un obstacle pels de Clemente malgrat que alguns creien que un equip de potencial similar al blanc-i-blau podria posar-li les coses més difícils als catalans. Posteriorment, en semifinals, va arribar el Bruges, en aquell període un bloc complicat i temible que va acabar amb la imbatibilitat de l’Espanyol a la competició amb un molt mal resultat a la bella ciutat flamenca: 2-0. No obstant, en un Sarrià ple de gom a gom, l’Espanyol va remuntar en el matx de tornada, marcant Pichi Alonso (foto) en els últims instants de la pròrroga el 3-0.
Com era el cas de l’Espanyol, l’adversari, el Bayer Leverkusen, disputava per primer cop en la seva història una final europea i va donar la sensació, en el partit d’anada jugat en un Sarrià de nou majestuós, notar més la inexperiència que el conjunt de Clemente, guanyant els catalans per un clar 3 a 0, amb dos gols de Losada i un de Soler. Tot semblava dat i beneït i fins i tot el desaparegut Antoni Baró, llavors president de l’entitat, va decidir viatjar a Alemanya quan no era el seu costum acompanyar l’equip. La tornada a Leverkusen transcorria amb normalitat fins el minut 20 de la segona part, quan els alemanys van fer el primer gol. Llavors, de forma incomprensible, els jugadors de l’Espanyol es van espantar i en van rebre dos més en pocs minuts. Arran d’una pròrroga sense gols, els alemanys, eufòrics, van estar més encertats en els llançaments de penal.
Javier Clemente, el màxim artífex de que l’Espanyol aconseguís el miracle d’arribar a la final de la Copa de la UEFA, va prendre unes decisions estranyes i sorprenents a Leverkusen: va deixar Valverde, actual entrenador de l’equip, a la banqueta i Lauridsen, un fi i tècnic centrecampista danès que no gaudia de la confiança de l'entrenador, a la graderia. Molts pensen que amb el nòrdic al terreny de joc, l’Espanyol hagués pogut aguantar més bé la possessió de la pilota en els minuts més difícils, però s’ho va haver de mirar impotent des de la tribuna.
En aquell històric Espanyol hi destacaven jugadors com N’Konno, Domínguez, Job, Gallart, Iñaki, Miguel Ángel, Golobart, Soler, Lauridsen, Zúñiga, Orejuela, Zubillaga, Valverde, Pichi Alonso, Pineda i Losada. El club blanc-i-blau va acabar pagant fort aquella derrota, doncs, un any més tard i ja amb Clemente cessat, va descendir a segona divisió.
Quan el sorteig de la primera ronda va donar com a primer rival blanc-i-blau el Borussia de Mönchenglabdach, en aquells temps un extraordinari equip, molts pensaven i fins i tot asseguraven que l’aventura de l’Espanyol per Europa es limitaria a dos partits. No obstant, el quadro de Clemente es va classificar amb un parcial increïble de 5 a 0. Posteriorment va arribar el Milan d’Arrigo Sacchi que, encara en estat embrionari, va ser clarament superat pel club barceloní, que també eliminaria un altre gran italià, l’Inter de Milà, als vuitens de final.
Després de deixar a la cuneta tres dels millors clubs del continent, l’Espanyol es va trobar en quarts de final el modest quadro txec del Vicktovice, que tampoc va suposar un obstacle pels de Clemente malgrat que alguns creien que un equip de potencial similar al blanc-i-blau podria posar-li les coses més difícils als catalans. Posteriorment, en semifinals, va arribar el Bruges, en aquell període un bloc complicat i temible que va acabar amb la imbatibilitat de l’Espanyol a la competició amb un molt mal resultat a la bella ciutat flamenca: 2-0. No obstant, en un Sarrià ple de gom a gom, l’Espanyol va remuntar en el matx de tornada, marcant Pichi Alonso (foto) en els últims instants de la pròrroga el 3-0.
Com era el cas de l’Espanyol, l’adversari, el Bayer Leverkusen, disputava per primer cop en la seva història una final europea i va donar la sensació, en el partit d’anada jugat en un Sarrià de nou majestuós, notar més la inexperiència que el conjunt de Clemente, guanyant els catalans per un clar 3 a 0, amb dos gols de Losada i un de Soler. Tot semblava dat i beneït i fins i tot el desaparegut Antoni Baró, llavors president de l’entitat, va decidir viatjar a Alemanya quan no era el seu costum acompanyar l’equip. La tornada a Leverkusen transcorria amb normalitat fins el minut 20 de la segona part, quan els alemanys van fer el primer gol. Llavors, de forma incomprensible, els jugadors de l’Espanyol es van espantar i en van rebre dos més en pocs minuts. Arran d’una pròrroga sense gols, els alemanys, eufòrics, van estar més encertats en els llançaments de penal.
Javier Clemente, el màxim artífex de que l’Espanyol aconseguís el miracle d’arribar a la final de la Copa de la UEFA, va prendre unes decisions estranyes i sorprenents a Leverkusen: va deixar Valverde, actual entrenador de l’equip, a la banqueta i Lauridsen, un fi i tècnic centrecampista danès que no gaudia de la confiança de l'entrenador, a la graderia. Molts pensen que amb el nòrdic al terreny de joc, l’Espanyol hagués pogut aguantar més bé la possessió de la pilota en els minuts més difícils, però s’ho va haver de mirar impotent des de la tribuna.
En aquell històric Espanyol hi destacaven jugadors com N’Konno, Domínguez, Job, Gallart, Iñaki, Miguel Ángel, Golobart, Soler, Lauridsen, Zúñiga, Orejuela, Zubillaga, Valverde, Pichi Alonso, Pineda i Losada. El club blanc-i-blau va acabar pagant fort aquella derrota, doncs, un any més tard i ja amb Clemente cessat, va descendir a segona divisió.
No hay comentarios:
Publicar un comentario