Amb l’excepció d’èpoques aïllades com la del període de la Cinc Copes, amb Fernando Daucik, o la primera etapa d’Helenio Herrera, les dues en els anys 50, el FC Barcelona havia estat històricament un club perdedor i victimista. El conjunt català acostumava a perdre Lligues de manera increïble, com la de l’edició 1981/1982 amb Udo Lattek, o era capaç de caure en una final de la Copa d’Europa tenint-ho tot a favor, com el 1986 a Sevilla, amb Terry Venables.
Quan Johan Cruyff es va convertir en tècnic barcelonista el 1988 (abans havia tingut una etapa de cinc anys com a futbolista als 70), el club blaugrana es trobava en una de les crisis més greus de la seva història, tant des del punt de vista esportiu com social, amb una graderia molt dividida i uns futbolistes que van demanar la dimissió del president Josep Lluís Núñez en el que es coneix com el Motí de l’Hesperia.
Núñez i Cruyff van decidir fer una neteja gairebé total del vestidor i iniciar una nova etapa. A diferència del que ha succeït en els temps actuals amb Joan Laporta i Frank Rijkaard, la transició va ser bastant lenta i delicada, fins el punt que, segons moltes opinions, si el Barça no li hagués guanyat la final de la Copa del Rei al Real Madrid el 1990, Cruyff, que havia assolit la Recopa el primer any, hauria estat destituït.
El Barcelona va conquistar la citada Copa del Rei i podríem afirmar que el Dream Team va néixer aquella nit al llavors estadi Luis Casanova de València. En el tercer any de Cruyff va arribar la primera de les quatre Lligues consecutives, l’única en conquistar-la de manera clara i rotunda i, tres anys després de l’afer de l’Hesperia, el Barça havia superat definitivament la crisi per iniciar una època extraordinària i històrica.
Wembley 1992: es podria afirmar que durant aquella època el Barça era l’únic gran club d’Europa que mai havia aconseguit guanyar la Copa d’Europa. Els catalans havien arribat dues vegades a la final, però les havien perdut contra el Benfica el 1961 i el sorprenent Steaua el 1986, en un del dies més tristos de la història blaugrana. El 1992, al mític estadi londinenc, el Barça no va fallar i, gràcies a un gol de Ronald Koeman a la pròrroga, l’equip de Cruyff va vèncer el Sampdoria i va conquistar el trofeu.
Poc després del triomf de Wembley, el Barça guanyaria la seva segona Lliga consecutiva i la primera aconseguida en l’última jornada malgrat arribar-hi en desavantatge, doncs una derrota del Real Madrid a Tenerife li va donar el títol. Un any després va succeir exactament el mateix amb la tercera Lliga i la quarta va arribar arran de l’ensopegada del Deportivo a Riazor davant el València, fallant els gallecs un penal en l’últim minut. En tota la seva història, fins llavors, l’entitat catalana només havia assolit, com a molt, dos títols de Lliga seguits.
Quatre dies més tard de la quarta Lliga, va arribar la humiliant derrota a la final de la Copa d’Europa a Atenes contra el Milan i es podria dir que aquella nit va morir el Dream Team. Cruyff encara romandria dos anys més a la banqueta del Camp Nou, amb mediocres resultats, fins que Núñez el va destituir amb polèmica a manca de dues jornades per al final del campionat de Lliga 1995/1996.
El club blaugrana va continuar obtenint títols amb regularitat amb Bobby Robson primer i Louis van Gaal més tard, però arran del cessament de Cruyff es va originar una crisi social terrible que va obligar a dimitir Núñez i Van Gaal l’any 2000. Posteriorment va tenir lloc la penosa etapa amb Joan Gaspart de president, superada gràcies a les arribades de Laporta a la llotja i Rijkaard a la banqueta el 2003, iniciant-se una altra època brillant amb, fins el moment, dues Lligues i la segona Copa d’Europa com a principals títols.
El Dream Team va ser un equip extremadament ofensiu (amb excessius riscos defensius segons la meva opinió), però força irregular, fet que va motivar que el quadro de Cruyff tingués tanta feina en obtenir tres dels quatre campionats de Lliga i no aconseguís una segona Copa d’Europa. Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, José Ramón Alexanko, Miquel Àngel Nadal, Sergi Barjuan, Ronald Koeman, Pep Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, José Mari Bakero, Michael Laudrup, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begisristáin, Hristo Stoitxkov (foto), Julio Salinas o Romário da Souza van ser alguns dels membres d’aquell extraordinari grup.
Entrenador: Johan Cruyff.
Un onze: Zubizarreta, Ferrer, Koeman, Sergi, Eusebio, Guardiola, Bakero, Amor, Laudrup, Stoitxkov i Begiristáin.
El més positiu: les quatre Lligues consecutives / la primera Copa d'Europa en la història de la institució / el futbol atractiu i d'atac.
El més negatiu: la humiliació d'Atenes / les dues darreres temporades / els excessius riscos en defensa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario