El Manchester United, després d’haver superat una època de transició, ha recuperat el campionat de la Premier League, el qual no obtenia des de 2003. Durant el parèntesi van tenir lloc els títols de l’Arsenal d’Arséne Wenger el 2004 i del Chelsea de José Mourino el 2005 i el 2006.
He de reconèixer que m’ha sorprès força el títol que acaba d’aconseguir el Manchester United per dues raons fonamentals: la primera perquè veia el Chelsea de Mourinho molt superior i la segona perquè creia, i segueixo pensant malgrat guanyar el torneig, que Alex Fetguson, entrenador de l’equip des de 1986, porta massa temps a la banqueta d’Old Trafford.
L’etapa que estan vivint actualment els red devils em recorda bastant a la de la segona meitat de la dècada anterior. Llavors, joves futbolistes com els germans Neville, Beckham, Butt, Giggs, Scholes o Solskjaer es van fusionar a la perfecció amb els il·lustres veterans Schmeichel, Keane o Cantona. El conjunt anglès va marcar una era nacional i va conquistar la Champions League el 1999 al Camp Nou.
Ara alguns d’aquells joves són ja veterans que encara segueixen a l’equip, com són els casos de Gary Neville, Giggs, Scholes i Solksjaer, els quals encaixen molt bé amb els O’Shea, Carrick, Fletcher, Richardson i les dues inqüestionables estrelles del quadro de Ferguson: Cristiano Ronaldo i Rooney (foto). Penso que el ManU està plenament capacitat per protagonitzar una altra gloriosa època a Anglaterra i assolir la que seria la tercera Copa d’Europa de la seva història, encara que per aconseguir això últim, pel que s’ha vist aquesta temporada, els reds haurien de millorar considerablement el seu nivell defensiu.
Un capítol especial mereix el jove jugador portuguès Ronaldo: per a alguns és l’home amb més futur del futbol europeu mentre que per a altres ja és el millor jugador del continent. Personalment, crec que es tracta d’un meravellós futbolista i un dels més grans especialistes en l’u contra u, però no m’agraden gaire aquest tipus de jugadors (el madridista Robinho n’és un cas molt similar) que abusen de la “bicicleta” i de l’individualisme. Si és capaç de solucionar aquests, segons el meu parer, defectes, i funciona en els grans partits (durant el matx de tornada de les semifinals de la Champions a San Siro a penes va aparèixer), no dubto en absolut que pot arribar a ser el millor del món.
No hay comentarios:
Publicar un comentario