30 anys després d’organitzar i guanyar el Mundial, els inventors del futbol, Anglaterra, van organitzar l’Eurocopa. Per primera vegada la fase final del torneig va comptar amb 16 seleccions i, juntament amb l’equip amfitrió, hi van participar Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Escòcia, Espanya, França, Holanda, Itàlia, Portugal, Romania, Rússia, Suïssa, Turquia i Txèquia.
Tal com li va succeir als mundials de 1986 i 1994, i com li passaria més tard a l’Eurocopa de l’any 2000 i a la Copa del Món de 2002, la selecció espanyola, dirigida llavors pel polèmic Javier Clemente, va ser eliminada als quarts de final. Després de realitzar una gris fase de grups, el conjunt espanyol va caure en el seu millor partit, el qual va perdre precisament davant Anglaterra a la tanda de penals.
Alemanya, Anglaterra, França i la sorprenent Txèquia van ser les seleccions que es van classificar per a les semifinals, eliminatòria de la qual en van quedar fora Itàlia i Bulgària, que havien estat respectivament sots-campiona i quarta en el mundial disputat als Estats Units només dos anys abans. Tampoc van ser capaces d’arribar a la penúltima ronda les últimes dues campiones continentals, Holanda i Dinamarca, les quals ni tan sols van superar la fase de grups.
Els alemanys, tal com havien fet a les semifinals de la Copa del Món de 1990, jugada a Itàlia, van eliminar els anglesos als penals, mentre que els txecs es van reafirmar com a conjunt revelació després de superar França, equip que dos anys més tard es proclamaria campió mundial i quatre després vencedor continental. La República Txeca va arribar al torneig amb un planter de jugadors pràcticament desconeguts, però que, arran del campionat jugat a Anglaterra, es van convertir en estrelles, com eren els casos d’homes com Poborsky, Baros o molt especialment Nedved.
Pel que fa a la final, que va tenir com a escenari l’antic estadi londinenc de Wembley, l’equip entrenat per Duran Uhrin es va avançar gràcies a un penal transformat per Berger, però l’entrada al camp de Bierhoff va canviar radicalment el partit al marcar l’atacant dos gols, el segon d’ells un “gol d’or” a la pròrroga, que van donar el tercer títol al conjunt alemany, llavors preparat per Berti Vogts. Entre els campions hi destacaven, a més a més del llavors davanter de l’Udinese, Köppke, Sammer, Scholl o els veterans Hässler i Klinsmann.
No hay comentarios:
Publicar un comentario