Portugal va ser l’estat encarregat d’organitzar la 12a edició de l’Eurocopa, per a la qual també s’hi van classificar Alemanya, Anglaterra, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Espanya, França, Grècia, Holanda, Itàlia, Letònia, Rússia, Suècia, Suïssa i Txèquia. La sorpresa més important va ser la no presència de Turquia, que havia estat tercera en el Mundial de Corea i Japó disputat només dos anys abans; els otomans van caure en la repesca contra la modesta Letònia.
La selecció espanyola, dirigida pel basc Iñaki Sáez, un home de la Federació que havia substituït José Antonio Camacho després del mundial asiàtic, va iniciar molt bé el campionat al vèncer Rússia, però posteriorment va perdre contra Grècia i l’amfitriona Portugal, que acabarien sent les finalistes del torneig, i va quedar eliminada en la fase de grups.
Si en el moment de parlar de l’Eurocopa de 1992, celebrada a Suècia, afirmàvem que el triomf de Dinamarca havia estat una enorme sorpresa, una cosa similar es pot dir de la victòria de la selecció grega a Portugal. Fins llavors, el combinat hel·lè només havia disputat una fase final continental, a Itàlia 1980, on tan sols havia aconseguit un empat, i una de la Copa del Món, a Estats Units 1994, certamen en què va perdre els tres partits i va donar una imatge desastrosa. El 2004 la gran “estrella” dels grecs no n’era cap altre que el seu seleccionador, l’alemany Otto Rehhagel, que amb un sistema molt defensiu i escassament vistós va assolir el títol arran de derrotar equips teòricament superiors com Portugal, Espanya i Rússia pel que fa a la fase de grups; França en quarts de final, la República Txeca en semifinals i de nou Portugal a la final. Malgrat que el bloc era molt més important que les individualitats, en el grup de Rehhagel hi destacaven jugadors com Nikopolidis, Zagorakis, Tsartas o Charisteas.
Si Grècia va ser la gran revelació del torneig, també hi van haver grans decepcions: Alemanya, vigent sots-campiona mundial, i Itàlia, campiona del món dos anys més tard, no van poder superar la primera fase, mentre que França, vigent campiona d’Europa, i Anglaterra van quedar eliminades en quarts de final. Quant a les semifinals, a més del triomf de Grècia davant Txèquia, l’equip que millor futbol va oferir al campionat, l’amfitriona Portugal, que comptava amb un extraordinari conjunt, dirigit pel brasiler Luiz Felipe Scolari i amb homes com Carvalho, Rui Costa, Luis Figo o un jove Cristiano Ronaldo, va guanyar Holanda.
Pel que fa a la final, que es va jugar al nou estadi Da Luz de Lisboa, una Grècia amb molt d’ofici va vèncer una Portugal superior tècnicament, però molt més tensa i pressionada davant el seu públic. L’unic gol de partit el va fer Charisteas, llavors davanter del Nuremberg. Tanmateix, l’eufòria grega no va durar massa temps perquè els mediterranis van ser incapaços de classificar-se per al Mundial d’Alemanya, celebrat el 2006.
La selecció espanyola, dirigida pel basc Iñaki Sáez, un home de la Federació que havia substituït José Antonio Camacho després del mundial asiàtic, va iniciar molt bé el campionat al vèncer Rússia, però posteriorment va perdre contra Grècia i l’amfitriona Portugal, que acabarien sent les finalistes del torneig, i va quedar eliminada en la fase de grups.
Si en el moment de parlar de l’Eurocopa de 1992, celebrada a Suècia, afirmàvem que el triomf de Dinamarca havia estat una enorme sorpresa, una cosa similar es pot dir de la victòria de la selecció grega a Portugal. Fins llavors, el combinat hel·lè només havia disputat una fase final continental, a Itàlia 1980, on tan sols havia aconseguit un empat, i una de la Copa del Món, a Estats Units 1994, certamen en què va perdre els tres partits i va donar una imatge desastrosa. El 2004 la gran “estrella” dels grecs no n’era cap altre que el seu seleccionador, l’alemany Otto Rehhagel, que amb un sistema molt defensiu i escassament vistós va assolir el títol arran de derrotar equips teòricament superiors com Portugal, Espanya i Rússia pel que fa a la fase de grups; França en quarts de final, la República Txeca en semifinals i de nou Portugal a la final. Malgrat que el bloc era molt més important que les individualitats, en el grup de Rehhagel hi destacaven jugadors com Nikopolidis, Zagorakis, Tsartas o Charisteas.
Si Grècia va ser la gran revelació del torneig, també hi van haver grans decepcions: Alemanya, vigent sots-campiona mundial, i Itàlia, campiona del món dos anys més tard, no van poder superar la primera fase, mentre que França, vigent campiona d’Europa, i Anglaterra van quedar eliminades en quarts de final. Quant a les semifinals, a més del triomf de Grècia davant Txèquia, l’equip que millor futbol va oferir al campionat, l’amfitriona Portugal, que comptava amb un extraordinari conjunt, dirigit pel brasiler Luiz Felipe Scolari i amb homes com Carvalho, Rui Costa, Luis Figo o un jove Cristiano Ronaldo, va guanyar Holanda.
Pel que fa a la final, que es va jugar al nou estadi Da Luz de Lisboa, una Grècia amb molt d’ofici va vèncer una Portugal superior tècnicament, però molt més tensa i pressionada davant el seu públic. L’unic gol de partit el va fer Charisteas, llavors davanter del Nuremberg. Tanmateix, l’eufòria grega no va durar massa temps perquè els mediterranis van ser incapaços de classificar-se per al Mundial d’Alemanya, celebrat el 2006.
No hay comentarios:
Publicar un comentario