L’any 1974, l’Atlético de Madrid comptava amb un dels seus millors equips de la seva història, en un planter en què, sota la direcció de l’entrenador argentí Juan Carlos Lorenzo, hi prenien part jugadors de la qualitat de Miguel Reina, José Luis Capón, Ramón Heredia, el capità Abelardo Rodríguez, Luis Aragonés, Javier Irureta, José Armando Ufarte o José Eulogio Gárate.
Va ser aquell any quan el conjunt blanc-i-vermell va arribar per primera vegada a la final de la Copa d’Europa. El grup de Lorenzo havia eliminat el Galatasaray d’Istanbul, el Dinamo de Bucarest, l’Estrella Roja de Belgrad i el llavors potent Celtic de Glasgow, entitat que havia conquistat el torneig el 1967 i n’havia estat finalista el 1970. El rival a la final, que es va disputar a l’estadi Heysel de Brussel•les, en va ser el Bayern de Munic, aleshores dirigit per Udo Lattek i amb històrics futbolistes com Sepp Maier, Franz Beckenbauer, Uli Höness o Gerd Müller.
El partit, molt igualat i jugat amb molt de respecte per part dels dos clubs, va arribar al minut 90 amb empat sense gols, fet que succeïa per primer cop en la història de la Copa d’Europa. A la pròrroga, en un magistral llançament de falta, Aragonés va avançar el bloc madrileny al marcador, però en l’últim minut del temps extraordinari, quan l’afecció atlètica ja celebrava el títol, va arribar l’inexplicable gol de l’empat, arran d’un tir del central Hans – Georg Schwarzenbeck des de gairebé 30 metres que va sorprendre Reina.
En aquella època, la UEFA no preveia els llançaments de penal per desempatar i dos dies més tard es va jugar un nou encontre, el qual va guanyar sense problemes l’equip bavarès per 4 a 0, amb dos gols de Höness i altres dos de Müller. La clara superioritat dels alemanys en l’aspecte físic i el dur cop moral que van rebre els espanyols en el primer xoc van ser decisius en el desenvolupament del segon matx.
40 anys després, l’Atlético torna a la final de la Copa d’Europa, avui coneguda com a Lliga de Campions, en la qual s’enfrontarà ni més ni menys que al Real Madrid al nou estadi Da Luz de Lisboa. Penso que el futbol li deu des de fa quatre dècades aquest títol a l’entitat blanc-i-vermella, que hauria de deixar per sempre enrere l’apel•latiu de Pupes, el qual va adoptar arran de la doble final de l’any 1974.
No hay comentarios:
Publicar un comentario