El passat 29 d’abril, el Bayern de Pep Guardiola va caure eliminat a les semifinals de la Champions League davant el Real Madrid, amb un sorprenent parcial de 5 a 0 favorable als blancs, que van humiliar l’equip bavarès a l’Allianz Arena amb un fulminant 0 a 4.
Guardiola, que ja li ha donat al club de Munic la Supercopa d’Europa, el Mundial de Clubs i la Bundesliga, i encara pot obtenir la Pökal, ha estat molt criticat i qüestionat per l’entorn del Bayern, personificat en autèntiques llegendes de la institució bavaresa com Franz Beckenbauer o Oliver Kahn, que no acaben d’entendre la cultura futbolística que l’entrenador català està introduint en l’entitat germànica, molt diferent al típic futbol alemany, molt més directe i vertical.
Fins a cert punt, podríem considerar més o menys normals les crítiques que el Pep està rebent a Alemanya, encara que jo em pregunto per quina raó el van fitxar si coneixien perfectament quina filosofia de treball té el tècnic de Santpedor, però allò que no entenc són algunes opinions sobre Guardiola des de Catalunya, arribades des d’un sector del barcelonisme que, fins i tot, sembla que s’hagi alegrat de la dura derrota que ha sofert el preparador català.
El FC Barcelona ha estat històricament una entitat perdedora i victimista i aquesta tendència, abans de la dècada dels 90 del segle passat, es va trencar en comptades ocasions, com en el decenni dels 50, en els períodes d’entrenadors com Ferdinand Daucik, el tècnic de les mítiques Cinc Copes, o Helenio Herrera. La història va canviar amb el període del Dream Team de Johan Cruyff, durant el primer lustre de la dècada dels 90; els dos primers anys amb Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou, a la primera dècada de l’actual segle, i molt especialment mitjançant la inoblidable i impressionant època de Pep Guardiola, entre els anys 2008 i 2012. En aquestes tres etapes, la institució catalana ha conquistat les quatre Copes d’Europa que es troben al museu del club, la primera amb Cruyff, la segona amb Rijkaard i les dues darreres amb el Pep.
Guardiola, que va seguir i va fer evolucionar la idea de futbol que va importar Cruyff, i la qual també va utilitzar Rijkaard, va assolir durant la seva brillant etapa com a entrenador barcelonista 14 títols de 19 possibles: tres Lligues, dues Copes del Rei, tres Supercopes d’Espanya, dues Lligues de Campions, dues Supercopes d’Europa i dos Mundials de Clubs. A més, mitjançant un futbol excel•lent, extraordinari i m’atreviria a dir que fins i tot excepcional (jo el considero el millor equip de la història), aquell bloc va convertir-se en l’admiració del món sencer, fins el punt que l’any 2010, tres dels seus futbolistes, Leo Messi, Andrés Iniesta i Xavi Hernández, van ser els finalistes de la Pilota d’Or. Malgrat tot això, sembla que hi ha gent a Catalunya que li té ganes al Pep i li desitja que fracassi en la trajectòria que està portant a terme a Munic.
Jo puc entendre que Guardiola no caigui bé a algunes persones, que es consideri que sigui un home amb una falsa modèstia, que molts no entenguin el seu distanciament del desaparegut Tito Vilanova o que pugui forçar situacions com l’independentisme i el seu seguiment de la poesia de Miquel Martí i Pol i la música de Lluís Llach, però això no té res a veure amb el futbol, matèria en què el preparador bagenc mereix tot el respecte i l’admiració del barcelonisme.
No hay comentarios:
Publicar un comentario