El constructor Josep Lluís Núñez, propietari de
l’empresa Núñez y Navarro, va ser elegit president del FC Barcelona l’any 1978,
en les primeres eleccions democràtiques del club, després de superar en uns
disputats comicis el candidat continuista Ferran Ariño i Nicolau Casaus, que seguidament
es va convertir en vicepresident del guanyador.
La primera temporada de Núñez podríem qualificar-la
d’agredolça, doncs, d’una banda, el Barça va realitzar un pèssim campionat de
Lliga, el pitjor en molts anys, però en canvi, d’altra banda, l’equip va
conquistar a Basilea la seva primera Recopa, títol que va tenir un enorme
impacte i repercussió en l’afecció blaugrana.
Pel que fa a les competicions estatals, quant a la
Lliga, el Barcelona va quedar molt lluny del campió Real Madrid i també es va
veure superat pels sorprenents Sporting de Gijón i Real Sociedad, a més
d’Atlético de Madrid i València. El grup blaugrana va estar bastant fiable al
Camp Nou, però va naufragar fora de casa, fet bastant habitual durant la dècada
dels 70.
Pel que respecta a la Copa del Rei, torneig en què el
Barça era el vigent campió, el bloc català va ser superat en vuitens de final
pel València, després que l’equip llevantí, que va guanyar aquella edició del
campionat, remuntés al llavors Luis Casanova un 4 a 1 advers, eliminació que va
provocar el cessament del tècnic francès Lucien Muller i la seva substitució
per Joaquim Rifé, procedent del filial.
Pel contrari, pel que fa a la Recopa, el Barça va
realitzar un esplèndid torneig, en què va superar el Xakhtar Donetsk en setzens,
l’Anderlecht en vuitens, l’Ipswich Town d’un jove Bobby Robson en quarts, el
Beveren en semifinals i el Fortuna de Düsseldorf en la final, disputada a
l’estadi Sankt Jakob Park de Basilea.
Dos van ser els grans moments del conjunt barcelonista
en la llavors segona competició europea de clubs: l’eliminatòria davant
l’aleshores poderós Anderlecht i, evidentment, la final contra el Fortuna.
En la ronda de vuitens de final contra l’Anderlecht,
el conjunt belga, llavors vigent campió del torneig i una de les millors
esquadres europees del moment, havia guanyat per un contundent 3 a 0 a
Brussel·les, resultat que semblava sentenciar l’eliminatòria, però en una
d’aquestes nits màgiques del Camp Nou, l’equip de Muller va igualar
l’enfrontament i va aconseguir la classificació als penals.
En la gran final, un munt d’afeccionats barcelonistes
van omplir l’estadi Sankt Jakob, que es va tenyir amb els colors de la bandera
blaugrana i de la Senyera, permesa i legalitzada, després de la prohibició del
franquisme, des de feia molt pocs anys. En una primera part trepidant, Sánchez
va avançar el Barça, Allofs va empatar, Rexach va errar un penal, Asensi va
tornar a posar els catalans per davant i Seel va equilibrar una altra vegada el
resultat. Després d’un segon període sense gols, Rexach i Krankl, aquest
després d’una gran jugada d’un joveníssim Carrasco, van situar un marcador que
semblava definitiu, però el Barça va haver de patir arran d’una nova anotació
de Seel.
En la celebració del títol, a la plaça de Sant Jaume
de Barcelona, la multitud va cridar “Neeskens, si; Núñez, no”, doncs el
centrecampista holandès, aleshores un ídol del barcelonisme, deixava el club
aquell any després de cinc temporades a l’entitat. El president va presentar
posteriorment als fets la dimissió, però va canviar d’opinió, i d’una manera
rotunda, perquè va romandre al càrrec fins l’any 2000.
D'esquerra a dreta, Núñez, Ariño i Casaus.
No hay comentarios:
Publicar un comentario