És cert que el Real Madrid va ser l’equip del Franquisme, el qual va utilitzar les sis primeres Copes d’Europa de l’entitat blanca com una forma de fer publicitat del règim a l’exterior, i que el fet va ser un motiu, per exemple, perquè Alfredo di Stefano acabés al Santiago Bernabéu i no al Camp Nou, que semblava el seu destí. També és veritat que la institució madridista va tenir un “señorío” bastant ranci i antiquat, però almenys es podia dir que el club en alguns aspectes era una societat seriosa, noble i amb valors.
Quan un desesperat Florentino Pérez va decidir fitxar fa un any José Mourinho, per acabar amb l’hegemonia del FC Barcelona de Pep Guardiola, molts es van preguntar si el portuguès podria conviure amb persones de caràcter tan diferent com Emilio Butragueño, Miguel Pardeza o sobretot Jorge Valdano (foto), homes coneguts al llarg del temps per la seva educació i fair play.
Molt aviat es va poder observar que els tarannàs de Mourinho i Valdano eren incompatibles i, encara que Pérez en principi va semblar que es situava al costat del director general, de seguida va canviar d’opinió i va assentir quan el tècnic li va demanar tenir contacte directe amb ell, sense passar pel filtre de Valdano. L’argentí, mentrestant, va anar aguantant el tipus com va poder fins a final de temporada.
Florentino també ha consentit, potser perquè veu en l’entrenador la seva única taula de salvació, que Mourinho hagi realitzat un reguitzell de queixes, algunes autèntiques barbaritats, contra el Barça, els àrbitres, Manolo Preciado, David Villa, el calendari o la UEFA. Tot això ha portat a un victimisme radical, superior fins i tot al dels tristos Barça presidits per Agustí Montal, Josep Lluís Núñez, durant els seus primers anys, o Joan Gaspart.
El Real Madrid ha fet igualment el ridícul presentant nombroses denúncies contra jugadors del Barcelona, per “actitud anti-esportiva”, arran dels clàssics corresponents a les semifinals de la Lliga de Campions, intentant fins a última hora que Sergio Busquets no disputés la final del torneig. Aquestes accions, totes elles rebutjades per la UEFA, fan tota la sensació que obeeixen a estrictes ordres del preparador lusità, que el club ha portat a terme sense vacil·lacions.
Una vegada finalitzada la temporada, Pérez ha decidit destituir Valdano i deixar vacant el seu càrrec. En resum, el president s’ho juga tot a una sola carta, la de Mourinho, esperant que aquest pugui acabar amb el domini blaugrana la pròxima temporada, més enllà de guanyar-li simplement la Copa del Rei. Si el portuguès no ho aconsegueix, molt probablement presenciarem la segona dimissió de Florentino com a màxim mandatari madridista.
Quan un desesperat Florentino Pérez va decidir fitxar fa un any José Mourinho, per acabar amb l’hegemonia del FC Barcelona de Pep Guardiola, molts es van preguntar si el portuguès podria conviure amb persones de caràcter tan diferent com Emilio Butragueño, Miguel Pardeza o sobretot Jorge Valdano (foto), homes coneguts al llarg del temps per la seva educació i fair play.
Molt aviat es va poder observar que els tarannàs de Mourinho i Valdano eren incompatibles i, encara que Pérez en principi va semblar que es situava al costat del director general, de seguida va canviar d’opinió i va assentir quan el tècnic li va demanar tenir contacte directe amb ell, sense passar pel filtre de Valdano. L’argentí, mentrestant, va anar aguantant el tipus com va poder fins a final de temporada.
Florentino també ha consentit, potser perquè veu en l’entrenador la seva única taula de salvació, que Mourinho hagi realitzat un reguitzell de queixes, algunes autèntiques barbaritats, contra el Barça, els àrbitres, Manolo Preciado, David Villa, el calendari o la UEFA. Tot això ha portat a un victimisme radical, superior fins i tot al dels tristos Barça presidits per Agustí Montal, Josep Lluís Núñez, durant els seus primers anys, o Joan Gaspart.
El Real Madrid ha fet igualment el ridícul presentant nombroses denúncies contra jugadors del Barcelona, per “actitud anti-esportiva”, arran dels clàssics corresponents a les semifinals de la Lliga de Campions, intentant fins a última hora que Sergio Busquets no disputés la final del torneig. Aquestes accions, totes elles rebutjades per la UEFA, fan tota la sensació que obeeixen a estrictes ordres del preparador lusità, que el club ha portat a terme sense vacil·lacions.
Una vegada finalitzada la temporada, Pérez ha decidit destituir Valdano i deixar vacant el seu càrrec. En resum, el president s’ho juga tot a una sola carta, la de Mourinho, esperant que aquest pugui acabar amb el domini blaugrana la pròxima temporada, més enllà de guanyar-li simplement la Copa del Rei. Si el portuguès no ho aconsegueix, molt probablement presenciarem la segona dimissió de Florentino com a màxim mandatari madridista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario