A principis de la vigència d’aquest bloc, durant la decadència del Barça de Frank Rijkaard i Ronaldinho, vaig ser molt crític amb el sistema que habitualment ha utilitzat el FC Barcelona des de l’època del Dream Team, caracteritzat, entre d’altres aspectes, pel joc ofensiu, una defensa molt avançada, una enorme pressió a partir dels atacants i la presència de tres davanters, normalment amb dos homes molt oberts a la banda i un fals davanter centre molt dinàmic.
Jo pensava que el Barça, que de fet ja ho va realitzar durant les èpoques de Bobby Robson i Radomir Antic, podia jugar d’una altra manera i igualment obtenir èxits i títols, i fins i tot creia que si el club català era l’únic conjunt del món que actuava d’aquella forma, era molt difícil pensar que la resta d’equips estaven equivocats.
Tanmateix, de la mateixa manera que el Barça és més que un club, també és un equip diferent i està demostrat que amb el sistema que va imposar Johan Cruyff (foto), amb el suport de Carles Rexach, és quan realment l’entitat blaugrana ha estat molt gran i ha guanyat la majoria dels seus títols. Amb Cruyff, Louis van Gaal, Rijkaard i Pep Guardiola com a entrenadors, el club català ha conquistat 11 Lligues, 3 Copes del Rei, 7 Supercopes d’Espanya, 4 Copes d’Europa (la totalitat de las que té la institució a les seves vitrines), 1 Recopa, 3 Supercopes d’Europa i 1 Mundial de Clubs. És a dir, 30 títols en 19 anys.
Moltes vegades s’ha comentat, i és cert, que el Barcelona necessita jugar bé per fer una bona temporada i assolir títols, mentre altres clubs, com per exemple Real Madrid, Milan, Liverpool, Bayern Munic o Manchester United, poden obtenir-los sense necessitat que el seu futbol sigui bonic, espectacular o ofensiu.
Per tant, reconec la meva equivocació, però com a defensa també he de dir que el sistema típic del Barça durant les últimes dècades només es pot portar a terme quan, a més de comptar amb una forma física òptima, se segueixin unes certes directrius: un porter que sàpiga jugar amb els peus i de vegades actuar com a lliure, com Víctor Valdés; uns defenses ràpids i plenament concentrats, com han estat o són els casos d’homes com Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Michael Reiziger, Gio van Bornkhorst, Carles Puyol o Eric Abidal; uns centrecampistes de toc i que no condueixin massa la pilota, com per exemple Luis Milla, el mateix Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Sergio Busquets; falsos davanters centre, molt mòbils, com José Mari Bakero, Michael Laudrup, Luis Enrique Martínez, Ronaldinho o Leo Messi, i davanters que estiguin disposats a obrir-se a les bandes, sense ser clarament extrems, com Txiki Begiristáin, Julio Salinas, Hristo Stoitxkov, Rivaldo, qui per cert no s’ho va prendre massa bé, Ludovic Giuly, Samuel Eto’o, Pedro Rodríguez o David Villa.
Igualment, hem pogut comprovar moltes vegades com el teòric davanter centre s’incorpora amb assiduïtat al centre del camp i com a mostra només cal, per exemple, revisar l’última final de la Lliga de Campions, disputada a Wembley contra el Manchester United, i observar com Messi baixava continuament al centre del camp per associar-se amb Xavi i Iniesta, per la qual cosa molts cops la línia medul·lar la formaven quatre futbolistes si hi afegim Busquets.
Quan alguna d’aquestes circumstàncies indicades ha fallat, com la forma física durant les dues últimes temporades de Rijkaard o l’intent de situar a la banda futbolistes com Gary Lineker, Javier Saviola o Zlatan Ibrahimovic, les coses no han resultat tan positives.
Jo pensava que el Barça, que de fet ja ho va realitzar durant les èpoques de Bobby Robson i Radomir Antic, podia jugar d’una altra manera i igualment obtenir èxits i títols, i fins i tot creia que si el club català era l’únic conjunt del món que actuava d’aquella forma, era molt difícil pensar que la resta d’equips estaven equivocats.
Tanmateix, de la mateixa manera que el Barça és més que un club, també és un equip diferent i està demostrat que amb el sistema que va imposar Johan Cruyff (foto), amb el suport de Carles Rexach, és quan realment l’entitat blaugrana ha estat molt gran i ha guanyat la majoria dels seus títols. Amb Cruyff, Louis van Gaal, Rijkaard i Pep Guardiola com a entrenadors, el club català ha conquistat 11 Lligues, 3 Copes del Rei, 7 Supercopes d’Espanya, 4 Copes d’Europa (la totalitat de las que té la institució a les seves vitrines), 1 Recopa, 3 Supercopes d’Europa i 1 Mundial de Clubs. És a dir, 30 títols en 19 anys.
Moltes vegades s’ha comentat, i és cert, que el Barcelona necessita jugar bé per fer una bona temporada i assolir títols, mentre altres clubs, com per exemple Real Madrid, Milan, Liverpool, Bayern Munic o Manchester United, poden obtenir-los sense necessitat que el seu futbol sigui bonic, espectacular o ofensiu.
Per tant, reconec la meva equivocació, però com a defensa també he de dir que el sistema típic del Barça durant les últimes dècades només es pot portar a terme quan, a més de comptar amb una forma física òptima, se segueixin unes certes directrius: un porter que sàpiga jugar amb els peus i de vegades actuar com a lliure, com Víctor Valdés; uns defenses ràpids i plenament concentrats, com han estat o són els casos d’homes com Albert Ferrer, Sergi Barjuan, Michael Reiziger, Gio van Bornkhorst, Carles Puyol o Eric Abidal; uns centrecampistes de toc i que no condueixin massa la pilota, com per exemple Luis Milla, el mateix Guardiola, Eusebio Sacristán, Guillermo Amor, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Sergio Busquets; falsos davanters centre, molt mòbils, com José Mari Bakero, Michael Laudrup, Luis Enrique Martínez, Ronaldinho o Leo Messi, i davanters que estiguin disposats a obrir-se a les bandes, sense ser clarament extrems, com Txiki Begiristáin, Julio Salinas, Hristo Stoitxkov, Rivaldo, qui per cert no s’ho va prendre massa bé, Ludovic Giuly, Samuel Eto’o, Pedro Rodríguez o David Villa.
Igualment, hem pogut comprovar moltes vegades com el teòric davanter centre s’incorpora amb assiduïtat al centre del camp i com a mostra només cal, per exemple, revisar l’última final de la Lliga de Campions, disputada a Wembley contra el Manchester United, i observar com Messi baixava continuament al centre del camp per associar-se amb Xavi i Iniesta, per la qual cosa molts cops la línia medul·lar la formaven quatre futbolistes si hi afegim Busquets.
Quan alguna d’aquestes circumstàncies indicades ha fallat, com la forma física durant les dues últimes temporades de Rijkaard o l’intent de situar a la banda futbolistes com Gary Lineker, Javier Saviola o Zlatan Ibrahimovic, les coses no han resultat tan positives.
No hay comentarios:
Publicar un comentario