Fa uns dies, es van complir els 35 anys de la final de l’Eurocopa de 1976, en la qual la sorprenent Txecoslovàquia va vèncer la poderosa Alemanya a Belgrad. El títol es va haver de decidir a la tanda de penals i el llançament que va donar el campionat continental a la selecció txecoslovaca, mitjançant un tir singular, arriscat i no gaire fort de Panenka (foto), va passar a la història.
En aquells temps, la fase final de l’Eurocopa la jugaven només quatre seleccions i van arribar a l’antiga Iugoslàvia, que va acollir l’organització, Alemanya, campiona d’Europa i del món; Holanda, sots-campiona mundial; el país amfitrió i Txecoslovàquia, que ni tan sols havia estat present a la fase definitiva del Mundial disputat dos anys abans en terres alemanyes. Per tant, el combinat que dirigia Vaclav Jezek semblava clarament l’equip més dèbil del certamen.
No obstant, ben aviat els txecoslovacs van demostrar que no anaven als Balcans de turisme i van derrotar en semifinals Holanda, l’anomenada Taronja Mecànica, que comptava amb molts dels futbolistes que havien brillat espectacularment el 1974 durant el Mundial d’Alemanya, com Cruyff, Rensenbrink, Rep, Neesquens o Krol. A l’altra semifinal, Alemanya es va imposar a Iugoslàvia, que comptava amb homes com Katalinski o Surjak.
D’una banda, Txecoslovàquia no comptava amb grans individualitats, però tenia un equip molt compacte, sòlid i equilibrat en què hi destacaven jugadors com el porter Viktor, els defenses Ondrus i Capkovic, els centrecampistes Dobias i el ja significat Panenka i els davanters Nehoda i Masny. D’altra banda, Alemanya seguia comptant amb força homes que havien alçat la Copa del Món el 1974, com el seleccionador Helmut Schön, Maier, Vogts, el gran Beckenbauer, Bonhof, Höness o Holzenbein, encara que futbolistes tan importants com Breitner i Gerd Müller havien decidit abandonar la selecció.
L’equip de Jezek va sortit molt fort a la final que va tenir com a escenari l’estadi Crverna Zvezda de Belgrad, conegut popularment com el petit Maracaná de la capital sèrbia, i Svelhik i Dobias van situar un sorprenent 2 a 0 al marcador. Tanmateix, aquella Alemanya dels 70 tenia una mentalitat de ferro i no es va rendir. Pocs minuts més tard del segon gol txecoslovac, Dieter Müller va retallar diferències i en el minut 90 Holzenbein va forçar la pròrroga, que no va tenir gols.
Pel que fa a la sèrie de penals, el set primers llançaments (quatre dels txecoslovacs i tres dels alemanys) es van convertir en gol, però Höness va errar el quart tir dels germànics. Posteriorment, Panenka va batre Maier i va donar el títol a la seva selecció, que paradoxalment va ser incapaç de classificar-se per al Mundial d’Argentina, portat a terme dos anys més tard.
En aquells temps, la fase final de l’Eurocopa la jugaven només quatre seleccions i van arribar a l’antiga Iugoslàvia, que va acollir l’organització, Alemanya, campiona d’Europa i del món; Holanda, sots-campiona mundial; el país amfitrió i Txecoslovàquia, que ni tan sols havia estat present a la fase definitiva del Mundial disputat dos anys abans en terres alemanyes. Per tant, el combinat que dirigia Vaclav Jezek semblava clarament l’equip més dèbil del certamen.
No obstant, ben aviat els txecoslovacs van demostrar que no anaven als Balcans de turisme i van derrotar en semifinals Holanda, l’anomenada Taronja Mecànica, que comptava amb molts dels futbolistes que havien brillat espectacularment el 1974 durant el Mundial d’Alemanya, com Cruyff, Rensenbrink, Rep, Neesquens o Krol. A l’altra semifinal, Alemanya es va imposar a Iugoslàvia, que comptava amb homes com Katalinski o Surjak.
D’una banda, Txecoslovàquia no comptava amb grans individualitats, però tenia un equip molt compacte, sòlid i equilibrat en què hi destacaven jugadors com el porter Viktor, els defenses Ondrus i Capkovic, els centrecampistes Dobias i el ja significat Panenka i els davanters Nehoda i Masny. D’altra banda, Alemanya seguia comptant amb força homes que havien alçat la Copa del Món el 1974, com el seleccionador Helmut Schön, Maier, Vogts, el gran Beckenbauer, Bonhof, Höness o Holzenbein, encara que futbolistes tan importants com Breitner i Gerd Müller havien decidit abandonar la selecció.
L’equip de Jezek va sortit molt fort a la final que va tenir com a escenari l’estadi Crverna Zvezda de Belgrad, conegut popularment com el petit Maracaná de la capital sèrbia, i Svelhik i Dobias van situar un sorprenent 2 a 0 al marcador. Tanmateix, aquella Alemanya dels 70 tenia una mentalitat de ferro i no es va rendir. Pocs minuts més tard del segon gol txecoslovac, Dieter Müller va retallar diferències i en el minut 90 Holzenbein va forçar la pròrroga, que no va tenir gols.
Pel que fa a la sèrie de penals, el set primers llançaments (quatre dels txecoslovacs i tres dels alemanys) es van convertir en gol, però Höness va errar el quart tir dels germànics. Posteriorment, Panenka va batre Maier i va donar el títol a la seva selecció, que paradoxalment va ser incapaç de classificar-se per al Mundial d’Argentina, portat a terme dos anys més tard.
No hay comentarios:
Publicar un comentario