ELS CULPABLES D'UN FRACÀS

Un any després de completar, al meu parer, la millor temporada en la història del club, el FC Barcelona acaba de finalitzar una campanya molt decebedora que, sens dubte, pot considerar-se un fracàs. Aquests són, segons la meva opinió, els deu màxims culpables (exposats per ordre alfabètic) de què el Barça hagi acabat sense cap títol gran al museu:

Txiki Begiristáin. Algú hauria ja d’exigir al director tècnic que fes alguna cosa més que simplement donar el seu punt de vista durant els descansos del partits que juga el Barça. Tots sabem que l’anterior vice-president Sandro Rosell va fitxar Ronaldinho i Deco i que la contractació de Samuel Eto’o va ser una aposta personal del president Joan Laporta. Pel que fa al treball de Txiki, han arribat jugadors com Mario, Maxi López o Santi Ezquerro. Per tant, no podem dir que el basc hagi estat massa afortunat fins al moment en la seva feina. Cal esperar que, amb més experiència, l’encerti en el decisiu pròxim estiu perquè sinó començaré a pensar seriosament que el seu únic mèrit per ocupar el càrrec és ser amic de Johan Cruyff.

Anderson Luis da Souza Deco. La seva primera temporada al Barça va ser espectacular i durant la segona va continuar a un bon nivell, però durant aquesta campanya ha estat horrible. L’internacional portuguès no ha marcat el ritme, no ha aconseguit imposar equilibri i no ha recuperat tantes pilotes. Sens dubte l’equip ho ha notat.

Samuel Eto’o (foto). Tan bon futbolista com bocamoll. Les duríssimes declaracions del camerunès a Vilafranca del Penedès van acabar d’”incendiar” un vestidor que ja no era tan idíl·lic con en anteriors temporades. Crec que el davanter africà tenia força raó en algunes de les apreciacions que va fer a la capital de l’Alt Penedès, com quan va insinuar que Ronaldinho no entrenava prou, però hagués estat millor esperar a final de temporada per denunciar-ho. És una incògnita la seva continuïtat al club.

Joan Laporta. El president ha fet una tasca impressionant després de trobar-se el 2003 una entitat arruïnada en els aspectes esportiu, econòmic i social. Llavors ningú, ni els més optimistes, podien imaginar-se que, només tres anys més tard, el club hauria guanyat dues Lligues i una Champions League. No obstant, com molts dels futbolistes de l’equip, crec que Laporta s’ho va començar a creure massa, va ser excessivament optimista abans de començar l’exercici recentment finalitzat i no ha sabut arreglar a temps els problemes del vestidor. Ha fet la sensació de viure en un món de somni i fantasia, però arran de les declaracions d’ahir, podem tornar a trobar-nos el gran Laporta del 2003.

Rafa Márquez. Després d’una primera temporada discreta, el mexicà va ser clau en la segona com a mig centre i en la tercera com a central. Tanmateix, la seva campanya 2006/2007 ha estat molt dolenta, mostrant un nivell físic lamentable. Es comenta que el club escolta ofertes i que podria traspassar-lo aquest proper estiu.

Johan Neesquens. És curiós perquè quan va arribar com a futbolista el 1974, la seva contractació va desequilibrar un equip que havia guanyat espectacularment la Lliga, debut a que el davanter peruà Hugo Sotil es va quedar sense fitxa. No obstant, cinc anys després va marxar del club com un autèntic heroi. Ara, la seva primera campanya com a principal ajudant de Frank Rijkaard ha estat decebedora. Molts pensem que el substitut de Henk ten Cate, l’exsegon entrenador del club, hauria d’haver estat un home de les característiques de l’actual tècnic de l’Ajax, dur i disciplinari, i no un home afable com el mateix Rijkaard.

Frank Rijkaard. Havia fet fins aquesta temporada un treball excel·lent, sobretot com a gestor d’un vestidor sempre difícil per la presència de moltes estrelles. Molts dels mèrits de les dues Lligues i la Champions League assolides pel club blaugrana corresponen a l’entrenador holandès, que ha pogut compensar les seves llacunes tàctiques amb virtuts com donar-li mentalitat guanyadora a l’equip. Tanmateix, penso que tot es va començar a tòrcer quan Ten Cate, el seu complement ideal, va marxar l’estiu passat a l’Ajax i va ser substituït pel mític Neesquens, que no sembla que hagi estat l’home idoni per realitzar la tasca de segon entrenador. A més a més, Rijkaard sembla haver perdut el control del vestidor i ha estat força desafortunat en les diferents estratègies que ha utilitzat, amb la lectura dels partits o en els canvis realitzats.

Ronaldinho de Assís. Se li hauria de fer un monument al Camp Nou per tot el que ha donat al club (per a molts ha estat la peça més important perquè el Barça passés de ser un equip deprimit i perdedor a un d’alegre i guanyador). És evident, doncs, que se li podia permetre una mala temporada, però allò que crec que no es pot tolerar són continus actes d’indisciplina: no anar a una gran quantitat d’entrenaments per romandre al gimnàs, arribar tard de les vacances nadalenques sense justificació, no assistir al decisiu Barça – Espanyol de la penúltima jornada (estava sancionat) i passar-se matinades tocant els bongos en discoteques. Hauria de continuar sempre i quan es comprometi com el que més. En cas contrari, seria millor estudiar ofertes.

Paco Seirul·lo. Per molts l’artífex de l’excel·lent nivell físic mostrat pel Barça les anteriors temporades, Seirul·lo ho tenia molt complicat després d’un Mundial i una gira inexplicable. L’equip blaugrana mai ha tingut, durant tot l’exercici, una bona forma física i això ha pogut ser clau en la gran quantitat de gols rebuts en les segones parts.

Ferran Soriano. El vice-president econòmic, i segons es comenta l’hereu del president, ha fet també una tasca importantíssima a l’entitat blaugrana, tenint en compte que el club estava arruïnat el 2003 després de la pèssima gestió efectuada durant l’època de Joan Gaspart. No obstant, Soriano hauria de saber que el tema esportiu es troba per davant de l’econòmic i que la gira americana de l’estiu de 2006 va ser molt lucrativa, però també força inoportuna, i això ha acabat afectant físicament l’equip.