El ja desaparegut estadi de Sarrià de Barcelona va acollir el partit més extraordinari del Mundial d’Espanya 1982 (juntament amb l'Alemanya - França de semifinals), un dels encontres més espectaculars en la història de la Copa del Món i sens dubte el matx més impressionant que es va dirimir a l’antic feu de l’Espanyol.
Itàlia i el Brasil van protagonitzar el xoc decisiu d’un dels grups de la segona fase del campionat organitzat a Espanya per conèixer quina selecció es classificaria per a les semifinals. La Canarinha, dirigida per Telé Santana, va arribar a la cita havent guanyat tots els partits que havia jugat (davant la Unió Soviètica, Escòcia i Nova Zelanda, pel que fa a la primera fase, i contra l'Argentina, ja a la segona lligueta), practicant un joc excel·lent i molt ofensiu mitjançant brillants futbolistes com Sócrates, Falcao, Zico o Eder. Pel contrari, Itàlia, preparada per Enzo Bearzot, no havia vençut cap dels encontres de la fase de grups (havia empatat contra el Perú, Polònia i el Camerun) i, ja a la segona fase, havia també superat l'Argentina.
Paolo Rossi, que fins llavors no havia fet pràcticament res en tot el certamen, va avançar aviat Itàlia en el marcador i va deixar ben clar que, com a mínim, el Brasil no ho tindria gens fàcil per classificar-se. Pocs minuts més tard, el Doctor Sócrates va aconseguir igualar el marcador, però de nou Rossi va posar per davant el combinat italià. Quan el migcampista Falcao va tornar a anivellar la balança, feia la sensació que el conjunt europeu no tindria suficients forces per marcar de nou, però llavors la Seleçao va errar en la tàctica i va seguir atacant sense prendre les mínimes mesures defensives, fet que va aprofitar Rossi per completar el seu gran matx, aconseguint un hat-trick i classificant l'Squadra Azzurra per a les semifinals.
Com ja he indicat, el Brasil va seguir realitzant un futbol ofensiu una vegada Falcao va aconseguir empatar a dos gols el partit, però és possible que aquella selecció, els jugadors que la formaven, no sabessin fer una altra cosa que no fos atacar. Va ser a partir d’aquella dolorosa eliminació en què al país sud-americà van arribar a la conclusió que el futbol havia canviat molt des de Mèxic 1970 i que guanyar un Mundial només amb “jogo bonito” era impossible. No és estrany que des de llavors futbolistes com l’actual seleccionador Dunga prenguessin un important protagonisme a l'equip brasiler.
Quant a Itàlia, que tenia magnífics futbolistes com Dino Zoff, el desaparegut Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Bruno Conti o el citat Rossi, després de derrotar Polònia en semifinals, en un altre partit disputat a Barcelona, però al Camp Nou, va vèncer Alemanya a la final, jugada al Santiago Bernabéu de Madrid, i es va convertir en tricampiona mundial.
Itàlia i el Brasil van protagonitzar el xoc decisiu d’un dels grups de la segona fase del campionat organitzat a Espanya per conèixer quina selecció es classificaria per a les semifinals. La Canarinha, dirigida per Telé Santana, va arribar a la cita havent guanyat tots els partits que havia jugat (davant la Unió Soviètica, Escòcia i Nova Zelanda, pel que fa a la primera fase, i contra l'Argentina, ja a la segona lligueta), practicant un joc excel·lent i molt ofensiu mitjançant brillants futbolistes com Sócrates, Falcao, Zico o Eder. Pel contrari, Itàlia, preparada per Enzo Bearzot, no havia vençut cap dels encontres de la fase de grups (havia empatat contra el Perú, Polònia i el Camerun) i, ja a la segona fase, havia també superat l'Argentina.
Paolo Rossi, que fins llavors no havia fet pràcticament res en tot el certamen, va avançar aviat Itàlia en el marcador i va deixar ben clar que, com a mínim, el Brasil no ho tindria gens fàcil per classificar-se. Pocs minuts més tard, el Doctor Sócrates va aconseguir igualar el marcador, però de nou Rossi va posar per davant el combinat italià. Quan el migcampista Falcao va tornar a anivellar la balança, feia la sensació que el conjunt europeu no tindria suficients forces per marcar de nou, però llavors la Seleçao va errar en la tàctica i va seguir atacant sense prendre les mínimes mesures defensives, fet que va aprofitar Rossi per completar el seu gran matx, aconseguint un hat-trick i classificant l'Squadra Azzurra per a les semifinals.
Com ja he indicat, el Brasil va seguir realitzant un futbol ofensiu una vegada Falcao va aconseguir empatar a dos gols el partit, però és possible que aquella selecció, els jugadors que la formaven, no sabessin fer una altra cosa que no fos atacar. Va ser a partir d’aquella dolorosa eliminació en què al país sud-americà van arribar a la conclusió que el futbol havia canviat molt des de Mèxic 1970 i que guanyar un Mundial només amb “jogo bonito” era impossible. No és estrany que des de llavors futbolistes com l’actual seleccionador Dunga prenguessin un important protagonisme a l'equip brasiler.
Quant a Itàlia, que tenia magnífics futbolistes com Dino Zoff, el desaparegut Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Giancarlo Antognoni, Bruno Conti o el citat Rossi, després de derrotar Polònia en semifinals, en un altre partit disputat a Barcelona, però al Camp Nou, va vèncer Alemanya a la final, jugada al Santiago Bernabéu de Madrid, i es va convertir en tricampiona mundial.
No hay comentarios:
Publicar un comentario