Aquest capítol parla de dos dels millors equips que han hagut els últims 25 anys: el Milan d’Arrigo Sacchi i el Barça de Johan Cruyff, conegut popularment com el Dream Team. No obstant, hem de tenir en compte que entre els dos títols del primer i el guanyat pel segon, hi va tenir lloc el conquistat per l’Estrella Roja, que llavors comptava amb una plantilla magnífica.
El tècnic italià Sacchi es va convertir en tot un referent del futbol europeu de finals dels 80 i inicis dels 90, període en què van sortir-hi un gran número de seguidors, entre ells els espanyols Víctor Fernández, Benito Floro i Fernando Vázquez. El seu Milan, conegut com els dels holandesos per la presència de Ruud Gullit, Marco van Basten i Frank Rijkaard, va guanyar les Copes d’Europa de 1989 i 1990, després de no obtenir el trofeu, i no jugar-hi cap final, des del seu segon títol el 1969.
Tanmateix, aquell gran Milan no només tenia com a futbolistes de gran qualitat els tres holandesos, sinó que també comptava amb fantàstics jugadors italians com Giovanni Galli, el mític Franco Baresi, Roberto Donadoni, l'actual entrenador del PSG Carlo Ancelotti o uns joves Alessandro Costacurta i Paolo Maldini.
El 1989 es va imposar espectacularment a l’Steaua de Bucarest per 4 a 0, amb dos gols de Gullit i dos més de Van Basten, en un partit disputat a l’estadi Camp Nou de Barcelona, que per primer cop albergava una final de la Copa d’Europa. Un any més tard, en una final molt més complicada, els italians van superar el Benfica a l’estadi Prater de Viena, gràcies a un solitari gol de l’exentrenador del Barça Rijkaard. Els llombards són l’últim club, fins a la data d’avui, capaç d’haver obtingut dos títols consecutius del torneig.
Segurament, quan adolescents i joves llegeixen que l’Estrella Roja de Belgrad va guanyar la Copa d’Europa de 1991, es deuen sorprendre molt. No obstant, el club serbi tenia llavors un fantàstic equip que comptava amb futbolistes de diferents nacionalitats de l’antiga Iugoslàvia, malgrat que la guerra als Balcans ja era molt a prop. A la plantilla dels blanc-i-vermells, preparats pel futur i efímer tècnic de l'Espanyol Ljubomir Petrovic, hi destacaven els serbis Sinisa Mihajlovic i Vladimir Jugovic, el croat Robert Prosinecki, el montenegrí Dejan Savicevic, el macedoni Darko Pantxev i fins i tot el romanès d'origen serbi Miograd Belobedici, primer futbolista en guanyar el torneig en dos clubs diferents (ho havia fet amb l'Steaua el 1986). El quadro de Belgrad es va imposar en la final, a l’estadi San Nicola de Bari, al favorit Olympique de Marsella a la tanda de penals, després d’un matx avorrit sense gols.
36 anys, 36 edicions de la Copa d’Europa, van haver de passar perquè un dels grans del futbol europeu i mundial, el FC Barcelona, es proclamés campió del torneig. L’equip català havia perdut les finals de 1961 i 1986 i, per tant, jugava a l’estadi londinenc de Wembley la tercera final de la seva història. Johan Cruyff, que havia estat jugador del Barça entre 1973 i 1978 i havia arribat a la banqueta del Camp Nou el 1988, va disposar d'una gran plantilla on hi destacaven Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Ronald Koeman (a la foto arran de marcar el gol a Londres), Pep Guardiola, Guillermo Amor, Eusebio Sacristán, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begiristáin, José Mari Bakero, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov i Julio Salinas. Però més que per la qualitat o per la potència ofensiva, aquell equip es caracteritzava per la mentalitat guanyadora que li va donar el seu tècnic i que va servir perquè per fi l'entitat blaugrana es convertís en el millor club del continent europeu.
El quadro de Cruyff va superar a la pròrroga, gràcies a un gol de falta de Koeman, el Sampdoria, en un moment en què l’esquadra italiana, entrenada per Vujadin Boskov, que ja va ser finalista amb el Real Madrid el 1981, tenia un gran conjunt amb futbolistes com Gianluca Pagliuca, Toniho Cerezo, Gianluca Vialli o l’actual entrenador del Manchester City Roberto Mancini.
El tècnic italià Sacchi es va convertir en tot un referent del futbol europeu de finals dels 80 i inicis dels 90, període en què van sortir-hi un gran número de seguidors, entre ells els espanyols Víctor Fernández, Benito Floro i Fernando Vázquez. El seu Milan, conegut com els dels holandesos per la presència de Ruud Gullit, Marco van Basten i Frank Rijkaard, va guanyar les Copes d’Europa de 1989 i 1990, després de no obtenir el trofeu, i no jugar-hi cap final, des del seu segon títol el 1969.
Tanmateix, aquell gran Milan no només tenia com a futbolistes de gran qualitat els tres holandesos, sinó que també comptava amb fantàstics jugadors italians com Giovanni Galli, el mític Franco Baresi, Roberto Donadoni, l'actual entrenador del PSG Carlo Ancelotti o uns joves Alessandro Costacurta i Paolo Maldini.
El 1989 es va imposar espectacularment a l’Steaua de Bucarest per 4 a 0, amb dos gols de Gullit i dos més de Van Basten, en un partit disputat a l’estadi Camp Nou de Barcelona, que per primer cop albergava una final de la Copa d’Europa. Un any més tard, en una final molt més complicada, els italians van superar el Benfica a l’estadi Prater de Viena, gràcies a un solitari gol de l’exentrenador del Barça Rijkaard. Els llombards són l’últim club, fins a la data d’avui, capaç d’haver obtingut dos títols consecutius del torneig.
Segurament, quan adolescents i joves llegeixen que l’Estrella Roja de Belgrad va guanyar la Copa d’Europa de 1991, es deuen sorprendre molt. No obstant, el club serbi tenia llavors un fantàstic equip que comptava amb futbolistes de diferents nacionalitats de l’antiga Iugoslàvia, malgrat que la guerra als Balcans ja era molt a prop. A la plantilla dels blanc-i-vermells, preparats pel futur i efímer tècnic de l'Espanyol Ljubomir Petrovic, hi destacaven els serbis Sinisa Mihajlovic i Vladimir Jugovic, el croat Robert Prosinecki, el montenegrí Dejan Savicevic, el macedoni Darko Pantxev i fins i tot el romanès d'origen serbi Miograd Belobedici, primer futbolista en guanyar el torneig en dos clubs diferents (ho havia fet amb l'Steaua el 1986). El quadro de Belgrad es va imposar en la final, a l’estadi San Nicola de Bari, al favorit Olympique de Marsella a la tanda de penals, després d’un matx avorrit sense gols.
36 anys, 36 edicions de la Copa d’Europa, van haver de passar perquè un dels grans del futbol europeu i mundial, el FC Barcelona, es proclamés campió del torneig. L’equip català havia perdut les finals de 1961 i 1986 i, per tant, jugava a l’estadi londinenc de Wembley la tercera final de la seva història. Johan Cruyff, que havia estat jugador del Barça entre 1973 i 1978 i havia arribat a la banqueta del Camp Nou el 1988, va disposar d'una gran plantilla on hi destacaven Andoni Zubizarreta, Albert Ferrer, Ronald Koeman (a la foto arran de marcar el gol a Londres), Pep Guardiola, Guillermo Amor, Eusebio Sacristán, Jon Andoni Goikoetxea, Txiki Begiristáin, José Mari Bakero, Michael Laudrup, Hristo Stoitxkov i Julio Salinas. Però més que per la qualitat o per la potència ofensiva, aquell equip es caracteritzava per la mentalitat guanyadora que li va donar el seu tècnic i que va servir perquè per fi l'entitat blaugrana es convertís en el millor club del continent europeu.
El quadro de Cruyff va superar a la pròrroga, gràcies a un gol de falta de Koeman, el Sampdoria, en un moment en què l’esquadra italiana, entrenada per Vujadin Boskov, que ja va ser finalista amb el Real Madrid el 1981, tenia un gran conjunt amb futbolistes com Gianluca Pagliuca, Toniho Cerezo, Gianluca Vialli o l’actual entrenador del Manchester City Roberto Mancini.
No hay comentarios:
Publicar un comentario