Aquest setè capítol de la història de la Copa d’Europa s’inicia amb el dia més trist que recorda el torneig: la tragèdia de Heysel (foto). Juventus i Liverpool estaven a punt de començar una final que es prometia extraordinària, per la gran qualitat que tenien les dues plantilles, quan aficionats del club anglès van provocar un aldarull a l’estadi de Brussel·les que va finalitzar amb la mort de 39 seguidors de l’entitat italiana.
Malgrat la gravetat del succés, la UEFA va decidir que el partit es disputés, segons les seves raons per no motivar encara una desgràcia més considerable, i els piamontesos, que jugaven la seva tercera final, van assolir el seu primer títol gràcies a un penal transformat per l’estrella francesa Michel Platini. En el quadro de Torí hi destacaven també Stefano Tacconi, Claudio Gentile, Gaetano Scirea, Antonio Cabrini, Marco Tardelli, Paolo Rossi i el polonès Zbigniew Boniek.
La UEFA va castigar molt durament el trist succés de Heysel, i no només al Liverpool, sinó a la totalitat de clubs anglesos, que no van poder disputar durant alguns anys cap competició europea. Amb l'excepció del quadro d'Amfield, que no va tornar fins un any més tard, l'estament internacional no els hi va concedir el perdó fins a la temporada 1990/1991.
Pel que fa a la temàtica propiament esportiva, aquesta època de la Copa d’Europa es va caracteritzar per l’alternança. El torneig va tenir quatre campions diferents i tots quatre van conquistar per primer cop el trofeu: com ja s’ha explicat el Juventus i també Steaua de Bucarest, Porto i PSV Eindhoven.
Sense exagerar, podríem afirmar que el triomf de l’Steaua romanès el 1986 ha estat la sorpresa més gran de la història de la competició. Es va plantar inesperadament a la final de 1986, on pràcticament ningú li donava cap oportunitat davant el FC Barcelona a l’estadi Sánchez Pizjuán de Sevilla. No obstant, els catalans, entrenats per l’anglès Terry Venables i que comptaven amb jugadors com Francisco Javier Urruti, Migueli, José Ramón Alexanko, Víctor Muñoz, Bernd Schuster, Francisco José Carrasco o Steve Archibald, no van saber aguantar la pressió del favorit i van cedir a la tanda de penals, que va tenir el porter de l’Steaua, Helmuth Duckadam, com a gran heroi al detenir tots els tirs del Barça. El matx, per primer cop en una final, havia finalitzat sense gols. En l’equip que dirigia Emmerich Jenei hi destacaven també Miograd Belobedici, Ladisdau Boloni, Marius Lacatus o Victor Piturca.
També molt inesperat va ser el triomf del Porto d’Artur Jorge el 1987. El conjunt portuguès, que tenia com a màximes estrelles Paulo Futre i l’argelí Rabah Madjer, es va imposar contra pronòstic, a l’estadi Prater de Viena, al favorit Bayern de Munic. Els bavaresos es van avançar al marcador amb un gol de Ludwig Kögl, però el citat Madjer, amb un espectacular gol de taló, i el brasiler Juary van remuntar el partit. Des del segon títol del Benfica el 1962, cap club lusità es proclamava campió del torneig.
Una nova sorpresa es va viure el 1988 amb el títol al Neckarstadion d'Stuttgart del PSV Eindhoven. És cert que el conjunt holandès, entrenat per Gus Hiddink, comptava amb una brillant plantilla amb jugadors com Jan van Breukelen, Eric Gerets, Ronald Koeman, Soren Lerby, Frank Arnesen o Wim Kieft, però semblava un equip força inferior per a exemple al del Real Madrid de la Quinta del Buitre, club al qual va eliminar en semifinals. Pel que fa a l'encontre decisiu, el PSV va vèncer en la tanda de penals (el partit havia finalitzat sense gols) el Benfica, que tornava a una final 18 anys després. Holanda va ser el tercer país en tenir tres campions de la Copa d’Europa diferents després d’Anglaterra, que en tenia quatre i ara en compta amb cinc, i Itàlia, que comptava i segueix comptant amb tres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario