El Real Madrid va ser el gran protagonista durant els inicis de la Copa d’Europa, torneig fundat el 1955, i va aconseguir espectaculars marques que són vigents en l’actualitat: cinc títols consecutius (Ajax i Bayern el segueixen amb tres), més gols en una final (set davant l’Eintracht el 1960) i jugador més anotador en una final (quatre gols de Ferenc Puskas també contra l’Eintracht).
José Villalonga, el mateix tècnic que va donar l’Eurocopa de 1964 a Espanya, va conquistar les dues primeres Copes d’Europa el 1956 i el 1957; l’argentí Luis Carniglia en va assolir les dues següents el 1958 i 1959 i Miguel Muñoz, capità de l’equip en les dues edicions inicials, va obtenir el campionat de 1960 (sis anys després aconseguiria també la sisena Copa d’Europa del club).
El Real Madrid pentacampió d’Europa va tenir una sèrie d’estrelles i grans futbolistes espectacular, entre els quals hi destacaven jugadors com el porter Vicente, Marquitos, José Emilio Santamaría, Juan Santisteban, Enrique Mateos, Héctor Rial, Raymond Kopa, el citat Puskas o Paco Gento, encara que el més gran de tots ells era Alfredo di Stefano (foto), un dels millors futbolistes de la història i segurament el millor del món durant la dècada dels 50.
A la final de l’edició 1955/1956, el Real Madrid es va imposar (4-3) al Parc dels Prínceps de París a l’Stade de Reims, que tenia com a estrella el futur jugador blanc Kopa. Els espanyols van anar força minuts per darrere en el marcador, però van acabar remuntant i proclamant-se campions continentals. Di Stefano, Rial, en dues ocasions, i Marquitos van marcar per a l’equip de Villalonga, mentre que Patrick Blondeau, Jean Templin i Michel Hidalgo, triomfant seleccionador francès entre finals dels 70 i començaments dels 80, van anotar pel quadro de Reims.
En el torneig 1957/1958, els madridistes van tenir una final força més còmoda (2-0) contra el Fiorentina en el mateix estadi Santiago Bernabéu. No obstant, els jugadors entrenats per Villalonga van haver d’esperar a la segona part per marcar, per mediació de Di Stefano i Gento.
En la tercera final (1957/1958), el Madrid ho va passar força malament a l’estadi Heysel de Brussel·les contra el Milan (3-2), en la segona final consecutiva davant un conjunt italià. Com va succeir el 1956 al Parc dels Prínceps, els blancs, ja dirigits per Carniglia, van haver de remuntar el marcador. Di Stefano, Rial i Gento van marcar per als espanyols, mentre que l’uruguaià Juan Schiaffino, un dels herois del “Maracanazo” de 1950 (quan l’Uruguai va guanyar el Brasil a la final del Mundial), i Ernesto Grillo ho van fer per als llombards.
Real Madrid i Stade de Reims, els mateixos protagonistes de la primera edició, es van trobar de nou a la final de la temporada 1958/1959, al Neckarstadion d’Stuttgart. Els homes de Carniglia van tenir menys problemes que els de Villalonga tres anys abans i van guanyar 2-0, amb gols de Mateos i una vegada més Di Stefano.
Finalment, a la campanya 1959/1960, el conjunt blanc va donar un gran espectacle (7-3) davant l’Eintracht de Frankfurt, primer club alemany i no llatí finalista de la Copa d’Europa, a l'estadi Hampden Park de Glasgow. Malgrat que els alemanys es van avançar amb un gol de Richard Kress, els madridistes, ja amb el mític Muñoz a la banqueta, van acabar donant un autèntic recital amb quatre gols de l’hongarès Puskas i tres més de Di Stefano, que va marcar en les cinc finals disputades, mentre Erwin Stein faria els dos gols restants del quadro germànic. El Real Madrid va fer l’espectacular suma de 18 gols en les cinc finals jugades, una mitjana de 3,5 anotacions per matx.
La gran ratxa madridista finalitzaria la següent temporada, la 1960/1961, i havia de ser l’etern rival dels blancs, el FC Barcelona, qui els deixaria fora de la competició als vuitens de final.
No hay comentarios:
Publicar un comentario